La guerra no ha acabat. Fugitius armats i maquis a la serra d’Espadà

per Grup d'Estudis Socials de l'Espadà (GESE)

ESPADÀNIQUES vol agrair a J.L.B., autor d'este immens treball, la cessió en primícia d'esta investigació inèdita quan tantes hores l'ha ocupat.

Campament guerriller de l'AGL al terme de la Sénia

La conformació orogràfica de la serra d’Espadà, amb infinitat de barrancades, indrets abruptes i espadats, coves i considerables elevacions muntanyoses, ha permès l’ocultament de fugitius socials per diferents motius. Fins i tot, alguns s’atreveixen a dir que “l’únic comú denominador de tots els municipis de la serra és la seua història de lloc d’amagatall i resistències”.[i] De la mateixa manera, amb una ubicació encastada entre els cursos fluvials del Palància i del Millars, la part interior de la serra ha estat un punt de contacte relativament proper amb les serralades de Gúdar, Penyagolosa o Javalambre. Rutes utilitzades per al comerç agrari, la transhumància ramadera, etc., però també per fugitius i guerrillers de tota mena.

Així, durant la Guerra de Successió, a principis del segle XVIII, el membre destacat de la milícia armada austracista Pere Joan Barceló (a) Carrasclet també va passar per la serra. Amb una presència destacada a les muntanyes del Priorat, Carrasclet es va desplaçar des d’allà, passant pels Ports de Beseit i el Maestrat fins arribar a la serra d’Espadà, per tal de baixar a Moncofa i embarcar amb destí a La Marina, en una missió de contacte amb la resistència antiborbònica d’aquella zona. Quan la Guerra del Francés (1808-1814), un altre que va utilitzar la serra per tal d’amagar-se fou el Prior del convent de Nules. Segons el relat del fets realitzat per ell mateix, amb l’entrada de les tropes napoleòniques a Nules, es va enfrontar amb els soldats resultant ferit. Encara així, per Aïgues Vives va poder arribar a Artana on el van curar de les ferides. Posteriorment, també el van acollir a Eslida, després es va amagar a Aín, es va tornar a amagar a Eslida, fins que el van trobar els soldats i va haver de fugir de nit llençant-se per un “despeñadero”, i, finalment, per barrancs i muntanyes, es va posar a salvaguarda a Fondeguilla. Durant la seua estància a la serra, el combatiu Prior mantenia contacte amb altres frares que estaven per la zona, així com amb els guerrillers de la partida del trabucaire frare Nebot.[ii]

Significat dels noms dels pobles espadànics (i II)

 per Abel Soler Molina

Abel Soler Molina (Albaida, 1972) és medievalista, historiador i doctor en Filologia Catalana i Història per la Universitat de València. Fa uns mesos estava escrivint un llibre divulgatiu en línia, una sèrie diària iniciada en Facebook el 9 de maig de 2023. Seguint l’opinió de Pierre Guichard, que als anys 70 va parlar sobre la berberització d’estes terres, s’està ocupant de veure que hi ha més noms de lloc amazics que no àrabs, cosa que resulta fascinant. Els arabistes, però, solen ignorar esta llengua a l’hora d’explicar alguns topònims.

En haver vist l’èxit de la sèrie en la xarxa, ja té el llibre en edició i pròximament encetarà una roda de presentacions per diverses localitats. Esperem que els pobles espadànics estiguen receptius i que organitzen actes culturals a partir d'esta novetat bibliogràfica imminent; no els deixarà indiferents. La primera serà a Eslida el pròxim 8 d'octubre.

Nosaltres li agraïm la gentilesa de deixar-nos publicar la segona tanda de noms dels pobles de l'entorn de la nostra serra. Trobareu la primera entrega ací:  

Podeu seguir-lo en https://www.facebook.com/abel.solermolina

 

AÍN

Escrit "Ain" / "Ayn" en el segle XIII. De l’àrab ˤAyn عين ‘la font, el naixement, l’aigua que naix’, en referència a l’aqüífer que discorre, subterrani, per la Covatella. El mateix corrent subalvi alimenta diversos brolladors, com ara la font de la Caritat, proveïdora d'aigua de reg i potable. Aquesta aigua alimenta el riu Anna, tutelat per una prodigiosa *yanna o nimfa de les aigües; com en els casos de Borriana, Anna i la Jana, antigues "Yanna".

Canvi climàtic, sòl, erosió i desertificació

per Espadàniques

Resum del treball: Calvo-Cases, A.; Roxo, M. J. (2021): «Cambio climático, suelo, erosión y desertificación: estado de la cuestión», inclòs en el llibre Cambio climático en el Mediterráneo. Procesos, riesgos y políticas (València: Tirant Humanidades, 2021), a cura de Juan Romero i Jorge Olcina; p. 179-194. El resum ha estat revisat per un dels autors, el professor Calvo-Cases (Institut Interuniversitari de Desenvolupament Local. Departament de Geografia, Universitat de València).

INTRODUCCIÓ

Els sòls constitueixen la superfície dels continents i tenen, entre moltes altres funcions, la del suport vital de la vegetació que viu sobre la Terra. Són els reguladors dels fluxos d’aigua, la que circula sobre la superfície, la que es retindrà per a manteniment de les plantes, d’altres éssers vius i dels processos edàfics, i de l’aigua que fluirà cap a l’interior de l’escorça terrestre. Són, a més, un magatzem de carboni, la capacitat dels quals depèn de l’activitat biològica que poden sustentar. Els sòls són bastant necessaris per a la producció agropecuària, però són insubstituïbles per al desenvolupament de la vegetació natural.

El material que forma els sòls procedeix de la descomposició de les roques i les seues propietats, a més, canvien segons els climes, l’activitat d’organismes vius i el temps de desenvolupament. La posició en el relleu dels sòls també influeix en les seues característiques, tant per les condicions microclimàtiques, derivades de l’altitud o de l’orientació, com per l’efecte de la inclinació i dels processos erosius.

Significat dels noms dels pobles espadànics (I)

 per Abel Soler Molina

Abel Soler Molina (Albaida, 1972) és medievalista, historiador i doctor en Filologia Catalana i Història per la Universitat de València. Des de fa uns mesos està escrivint un llibre divulgatiu en línia, una sèrie diària iniciada en Facebook el 9 de maig de 2023. Seguint l’opinió de Pierre Guichard, que als anys 70 va parlar sobre la berberització d’estes terres, s’està ocupant de veure que hi ha més noms de lloc amazics que àrabs, cosa que resulta fascinant. Els arabistes, però, solen ignorar esta llengua a l’hora d’explicar alguns topònims. En haver vist l’èxit de la sèrie en la xarxa, li ronda pel cap la idea de fer un llibre en paper que no haurà de faltar en cap casa valenciana. L’esperem i li agraïm la gentilesa de deixar-nos publicar una primera tanda de noms dels pobles de l'entorn de la nostra serra.  

Podeu seguir-lo en https://www.facebook.com/abel.solermolina

 

L’ALCÚDIA

De l’àrab al-kudya الكُدْيَة, ‘la lloma, l’alteró, el tossalet’; nom molt repetit en el paisatge valencià.

 

ALFONDEGUILLA

La Valldigna islàmica es deia Alfàndec ("al-Khandaq", ‘el fossat, la fondalada’), tot evocant la "Gazwat al-Khandaq" غزوة الخندق o ‘batalla de la Fossat’, on Mahoma s’imposà als infidels i salvà Medina (627). Alfondeguilla és el mateix fossat, però a petita escala. Escrit Alfandeguiella (1285) o Alfandeguilla (encara en Cavanilles, 1792), amb diminutiu romanç -ella > *al-Khandaqῑlya, i una variació ulterior [a] > [o] influïda per l’àrab "funduq", ‘alfòndec, hostal, fonda’ i pel fet d’estar el poble tan fondo.

 

 

La vegetació de la muntanya del Castell d’Almenara

per Juan Ramón Vázquez Mora

Doctor en Farmàcia i professor de secundària

Autor del llibre Flora i vegetació de laserra d’Espadà (Diputació de Castelló, 2021)

Foto de l'autor: Mediterráneo

Fotos de l'article: J.R. Vázquez

ESPADÀNIQUES vol agrair al professor Vázquez la seua disponibilitat absoluta quan li vam demanar un article divulgatiu sobre la flora espadànica. Moltes gràcies!

La muntanya del Castell d’Almenara és, amb la platja i els Estanys, un del principals atractius de la vila d’Almenara (la Plana Baixa). Representa un dels últims contraforts de la serra d’Espadà, amb una orientació oest-est, i al seu peu descansa el poble d’Almenara. Al seu cim, a uns 174 metres sobre el nivell del mar, s’assenta el castell d’Almenara, flanquejat per dues torres conegudes com l’Agüelet (o de Bivalcadim) i l’Agüeleta (o de Bergamussa).

Molts són els atractius que desperta aquest turó per a qualsevol persona que s’hi acoste interessada en la història, la geografia, el paisatge o el món natural; però en aquesta ocasió vos proposem una visita pausada a la recerca de les plantes que hi habiten. Qualsevol època és bona per visitar-lo, però és a la primavera quan trobarem la major part de les plantes en flor i ens serà més fàcil el seu reconeixement.

En una primera aproximació, cal que tinguem ben present quin és el tipus de substrat sobre el qual està assentada la vegetació així com el clima, en ser aquests els dos factors principals que condicionaran la seua existència. Per al territori que ens ocupa, el clima és de tipus mediterrani, caracteritzat per un període estival amb escasses precipitacions unit a temperatures elevades, mentre que el tipus de substrat es correspon amb una base formada per argil·lites rogenques i gresos silicis formada durant el Triàsic inferior (Buntsandstein) i un sostre de roques calcàries i dolomies, amb tonalitats grisenques o brunes, formades durant el Triàsic mitjà (Muschelkalk).

Flora i vegetació de la serra d’Espadà: #biblospadànic de l'any

per Espadàniques

Tesi doctoral presentada en 2016 a la Universitat de València (Facultat de Farmàcia. Departament de Botànica) i llibre publicat en 2021 per la Diputació de Castelló.

Juan Ramón Vázquez Mora, doctor en Farmàcia i professor de secundària

 

Aquest text ha estat elaborat a partir de la tesi doctoral (1.030 pàgines), del llibre publicat per la Diputació de Castelló (presentat al mes de juny de 2022) i de les notes de premsa, especialment la de Miguel Ángel Sánchez (Mediterráneo, 7-6-2023).

En aquesta tesi de 2015, adaptada per al llibre + CD publicat en 2021 per la Diputació de Castelló, l’autor realitza un estudi botànic de la part de la serra d’Espadà situada a les comarques castellonenques de l’Alt Palància i la Plana Baixa, des de la costa fins a l’interior, a fi de poder contribuir a un millor coneixement de la seua flora i vegetació.

El treball es troba estructurat en diversos apartats o capítols:

En el primer capítol es descriuen breument els estudis previs i contribucions al coneixement de la flora o vegetació que s’han dut a terme a l’àmbit de la zona d’estudi acotada, alhora que es justifica l’estudi i es marquen quins són els objectius i el pla de treball.

En un segon capítol es descriu amb més detall el medi físic, s’indica la situació, extensió i límits de la zona estudiada, les seues particularitats geològiques, les unitats de sòls que s’hi presenten i la seua relació amb el tipus de vegetació, les unitats geomorfològiques que caracteritzen la zona, els rius i zones humides, les seues característiques climatològiques i demogràfiques, així com les àrees que gaudeixen d’algun tipus de protecció.

Al tercer capítol es realitza l’estudi florístic de la zona i s’aporta un catàleg florístic en el qual es relacionen detalladament tots aquells tàxons que ha pogut observar o dels quals es tenen referències i es conclou amb una anàlisi estadística del seu espectre corològic i de les seues formes vitals.

En un quart capítol es realitza l’estudi fitosociològic del territori, d’acord amb l’escola sigmatista, amb l’exposició de l’esquema sintaxonòmic, la descripció jeràrquica de les diverses unitats de vegetació observades a la zona i l’aportació de les taules fitosociològiques.

Finalment s’analitza la dinàmica de les sèries de vegetació i es mostra, amb esquemes, quina podria ser la seua evolució, es realitza la valoració botànica del territori i es comenten aquells aspectes relacionats amb la conservació o protecció que l’autor creu que s’haurien de dur a terme.

 

PRESENTACIÓ

La serra d’Espadà és un massís muntanyós que s’estén per les comarques de l’Alt Palància, l’Alt Millars i la Plana Baixa seguint una direcció aproximada NNW-SSE, des de la serra de Caudiel, a l’extrem occidental, fins a prop de la mar, a l’oriental. Junt amb la veïna serra Calderona constitueix el principal enclavament silicícola dins del territori valencià, i és per això que presenta un gran interés biogeogràfic i actua com un nucli d’especiació.

Ajudem a comprar la Muntanyeta de la Ràpita

per Acció Ecologista-AGRÓ

Volem que este mirador privilegiat
de la Marjal d’Almenara siga de totes i tots

Durant els darrers 30 anys, la Marjal d’Almenara ha passat d’estar en risc de desaparició a l’excel·lència mediambiental, gràcies al treball d’Acció Ecologista-Agró i al de les persones, administracions i entitats que ens heu donat suport. Entre altres projectes, hem impulsat la compra i custòdia del territori de llocs estratègics en esta zona humida.

L’art parietal paleolític de la cova de la Penya I (Eslida)

 per Josep Casabó Bernad

Arqueòleg. Conselleria d’Educació, Cultura i Esport. Generalitat Valenciana

Foto de l'autor: La Marina Plaza

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'arqueòleg Josep Casabó la seua disponibilitat absoluta quan li vam demanar un article divulgatiu sobre les troballes paleolítiques d'Eslida. Moltes gràcies, Josep!

El 6 de juny de 2020, Joanmi Masip i Héctor Cardona, membres de l’Espeoloclub de la Vall d’Uixó, descobriren un panell amb una sèrie de gravats en la paret més fonda de la cova, allà on la llum del sol no arriba. Pocs dies després m’acompanyaren a veure-les i recorde que aquell dia per a mi es va produir un miracle. Aquest és el relat del que sabem i sobretot del que encara no sabem, però abans convé fer una xicoteta introducció perquè els lectors entenguen la importància de la troballa i la situen en el temps.

La Prehistòria és el període més llarg i antic de la història de la humanitat. Començà fa més de 2,6 milions d’anys, i al llarg de tot aqueix oceà de temps van succeir la major part de les fites que convertiren els primitius homínids en els éssers conscients que ara som. La major part de la Prehistòria correspon al Paleolític, un període anterior al descobriment de l’agricultura, la ramaderia, la ceràmica i els metalls, durant el qual l’economia dels nostres avantpassats consistia en la caça i la recol·lecció, la qual cosa els obligava a mantindre’s sempre en moviment, cercant els llocs on hi havia aliment i refugi. Fa només uns 50.000 anys arribà a Europa una nova espècie provinent d’Àfrica, la nostra, i 5.000 anys després cohabitava en la península Ibèrica amb els neandertals. Sembla que l’art apareix just un poc abans de la nostra arribada, però es desenvoluparà enormement amb nosaltres.

Però durant tot aquest temps que suposa gairebé el 99,9 % del passat del gènere Homo, no disposem de textos escrits que ens ajuden a conéixer i interpretar el passat. És per això que els prehistoriadors hem hagut de desenvolupar tota una sèrie de estratègies i tècniques per tal d’obtenir informació que ens ajude a reconstruir el passat a partir de les deixalles que deixaren els nostres avantpassats. Restes de menjar, objectes d’ornament, eines de pedra, banya o os, pol·len i ADN fòssil, llavors, carbons i els sediments mateixos són tresors que ben interrogats ens contaran tot allò que volem saber.

Caminar entre crisis. Significats de caminar en un món en transformació (Part III)

per Rafael López-Monné

Geògraf i fotògraf, consultor especialitzat en turisme a peu i professor de la Facultat de Turisme i Geografia de la Universitat Rovira i Virgili.

Autor del blog Vistes

Twitter: @lopezmonne

Foto de l'autor: Foto-RLM-©-Maria-Dias

ESPADÀNIQUES ofereix hui la tercera (i última) part d'este text basat en la ponència del mateix nom, presentada a la Trobada Internacional Art de Caminar i Geografies Relacionals, el 7 de juliol del 2022 a Olot. Nau Côclea, amb el suport de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, la Universitat de Girona i la Universitat de Vic. Per la seua extensió, el publiquem en tres entregues. Si vols llegir la primera, la trobaràs ací. I la segona, ací. Moltes gràcies, Rafael!

8. Caminar com a pràctica transformadora

Caminar sol ser el sistema de transport més lent —encara que no sempre—, però també és el més lliure. És el primer que adquirim entusiasmats aproximadament a l’any d’haver nascut i el darrer que volem perdre quan ens fem grans. Ens dota d’autonomia per desplaçar-nos i, per tant, per prendre decisions i governar-nos. S’ha demostrat que els nens que arriben a l’escola caminant obtenen millor rendiment escolar degut no només al fet que arriben “desperts”, sinó perquè la necessitat de prendre decisions afavoreix la maduració personal. Caminar ens atorga una experiència directa de l’espai travessat, sense intermediaris que puguin distorsionar la percepció. Caminar ens fa lliures. Sense camins no hi ha llibertat.⁸⁶

La idea de llibertat està intrínsecament lligada a caminar i, per tant, també als valors democràtics. Que a un lloc s’hi pugui arribar a peu és la millor garantia d’equitat i accessibilitat amb què es pot comptar. És també el sistema de locomoció més respectuós i tolerant amb la resta de mitjans, i no pas a l’inrevés. No contamina, no fa soroll, no pot causar danys greus a altres persones. Caminar ens iguala, tot i les diferències que puguin presentar els individus. Caminar no ajuda a sentir-se més fort o més ràpid o més prioritari que els altres. D’altra banda, és una pràctica que no cal regular, ho fem de manera natural amb l’única norma d’un mínim de respecte i tolerància.⁸⁷ Tenint en compte aquests aspectes, pot una pràctica tan bàsica, tan humil, exercir un paper transformador dels nostres espais, de les nostres societats?