Espadànics als camps de concentració nazis

per Lara Cardona Fernández

Historiadora i autora del blog Memòria Almenara

Twitter: @larmari

ESPADÀNIQUES vol agrair a l’autora la cessió d’este treball, fet expressament per al blog amb motiu dels 9 mesos d’existència.

Soldats i civils republicans exiliats que van creuar la frontera després de la victòria de Franco,
transferits d'un camp de refugiats a un altre, d'Argelès-sur-Mer i Le Barcarès (França), març de 1939.
(Extret de La maleta mexicana, Robert Capa). Agència Magnum Photos

Sempre que sentim parlar o llegim sobre els camps de concentració nazis ens vénen a la memòria les imatges de jueus famolencs i morts al camp d’Auschwitz. En canvi, quasi ningú coneix l’infern dels republicans espanyols deportats a Mauthausen-Gusen, Dachau o Buchenwald. La seua història no és diferent de la d’altres col·lectius enemics del règim nazi als quals es volia exterminar. Però, on comença, realment, la terrible història d’aquestos veïns dels nostres pobles?

La conquesta de Catalunya per part de les tropes nacionals obligà a mig milió d’espanyols a creuar la frontera francesa durant els mesos de gener i febrer de 1939. Per a la majoria dels refugiats a França fou un enorme desencís comprovar les pèssimes condicions que van haver de patir. Argelès sur Mer, Saint-Cyprien, Gurs o Septfonds van ser algunes de les destinacions de milers d’espanyols que deixaven enrere el seu país: eren els vençuts, i així van ser tractats, sense gens ni mica de commiseració, tancats darrere d’enfilats i estacades. En passar uns mesos, molts d’ells van decidir tornar a Espanya, altres van posar rumb a Mèxic, alguns van optar per diversos països de Sud-amèrica, i no van faltar els qui es van traslladar a la Unió Soviètica. Però malgrat això, arribada la tardor del 39, encara quedaven més de 200.000 espanyols en territori francés. La seua situació va empitjorar encara més quan el govern francés va advertir la imminent arribada del perill nazi. Així, als homes se’ls va oferir la possibilitat de passar a formar part de la Legió Estrangera o bé dels Batallons de Marxa, una mena d’exèrcit auxiliar. No obstant això, la major part dels membres de l’exèrcit republicà refugiats a França van optar per una tercera via: les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Més de 10.000 d’aquestos espanyols van ser destinats a llocs propers a la línia Maginot i del mur de l’Atlàntic. Al principi, per realitzar tasques de suport, i sense armes. Finalment, i davant la proximitat dels alemanys, van tornar a les armes. D’aquesta manera, els espanyols que havien lluitat contra Franco s’enfrontaven ara a la gran ofensiva de l’Alemanya de Hitler.

Argeles-sur-Mer.  Març de 1939. Escenes quotidianes dels soldats republicans i civils
al camp d'internament per als refugiats espanyols.
(A partir de La maleta mexicana, Robert Capa). Agència Magnum Photos

A mitjan de 1940, l’avanç meteòric de les tropes nazis a causa de la Blitzkrieg (guerra rellamp) havia trencat la línia defensiva francesa, i com a resultat d’això milers d’espanyols van caure presoners de la Wehrmacht. La seua pròxima destinació serien els stalag, els camps alemanys de concentració de presoners. Els espanyols allà internats van vestir l’uniforme francés i van ser tractats inicialment com a presoners de guerra. Les coses empitjoraren encara més amb la intervenció de la Gestapo, que va dur a terme un registre detallat dels presos espanyols, als quals va denominar rot spanien (‘rojos espanyols’), desposseint-los de la seua condició de presoners de guerra. Aquells presoners van ser oblidats per totes les parts i considerats apàtrides, condemnat-los a un destí encara més tràgic. Als diferents stalags, els alemanys començaren a fer formar els espanyols i a pujar-los a trens sense destinació coneguda. En entrar als vagons del tren deixaren de ser presoners de guerra i es convertiren en números.

Una altra manera d’arribar als camps de concentració era haver estat detingut com a membre de la Resistència, i, sense dubte, la més tràgica de totes fou la dels homes, dones i xiquets refugiats a la ciutat francesa d’Angulema, que van formar part del Comboi dels 927.

El futur que els esperava depenia molt del camp en què foren internats. Quan es tracta el tema dels espanyols als camps nazis, els estudis solen centrar-se en el camp de Mauthausen-Gusen. Això és perfectament lògic si es té en compte que la quantitat d’espanyols que van passar pel camp austríac és clarament superior a la de cap altre camp nazi, com Buchenwald o Dachau.

Mapa dels diferents stalags. Revista The War Illustrated, 31 de gener de 1941.

El 8 d’agost de 1938, cinc mesos després de l’Anschluss –l’annexió d’Àustria al III Reich–, van arribar els primers presoners a Mauthausen, un camp de categoria III, per a individus perillosos incapaços de recuperar, d’extermini per mitjà del treball. A l’hora de triar el lloc va ser decisiva la seua ubicació als voltants d’una pedrera de granit, com també va passar amb el camp annex de Gusen el 1940. Els presoners van ser utilitzats en els primers moments en la construcció del camp i van treballar per a l’empresa propietat de les SS: Deutsche Erd-und Steinwerke GmbH (DEST) en la producció de materials per a les obres monumentals i de prestigi de l’Alemanya nacionalsocialista. A partir de 1942-1943, com en tots els camps de concentració, els presos van ser emprats de forma creixent en treballs per a la indústria bèl·lica. Com a resultat es van crear nombrosos subcamps i va créixer fortament el nombre de presoners. Des de l’obertura del camp a l’agost de 1938 fins a l’alliberament per l’exèrcit dels Estats Units al maig de 1945, al voltant de 200.000 persones van ser deportades a Mauthausen.

Construcció del mur que envoltava el camp de Mauthausen.
Fotografia revelada per Francesc Boix 

En entrar a Mauthausen eren rebuts pel comandant amb les següents paraules: «Heu entrat per la porta i eixireu pel fum de la xemeneia». Milers de presoners van ser colpejats, abatuts a trets, assassinats mitjançant injeccions de benzina al cor, per congelació en el transcurs dels banys de la mort... Almenys 10.200 presos del camp de concentració van ser assassinats mitjançant gas letal a la cambra de gas del camp central, en el camp de Gusen, a les instal·lacions del castell de Hartheim o bé en un vehicle adaptat per a això que realitzava el trajecte entre Mauthausen i Gusen. La majoria dels presos van morir com a conseqüència de l’explotació de la seua força de treball, duta a terme sense escrúpols i acompanyada de maltractaments a les pedreres com la de Kastenhof, així com unes racions alimentàries insuficients, una vestimenta deficient i la manca d’atencions mèdiques. Només els qui eren destinats a treballs interns com a oficinistes, perruquers, cuiners, fusters, obrers... o a treballs externs a les cases o a les granges de les SS tindrien alguna possibilitat de sobreviure, com és el cas d’alguns casos de nascuts als pobles de la serra d’Espadà. En total, van perdre la vida uns 100.000 presos a Mauthausen, Gusen i els seus subcamps, dels quals prop de 5.000 eren espanyols. D’ací la frase encunyada de «Cada pedra de Mauthausen representa la vida d’un espanyol».

Fotografia de la Todesstiege, l'escala de la mort. Pedrera de Kastenhof, estiu de 1941

Un total de 118 expedicions amb presoners espanyols arribaren a Mauthausen, i dues terceres parts d’aquestos homes foren destinats a Gusen. D’entre els deportats a Mauthausen trobem dotze veïns de municipis de la serra d’Espadà i la seua àrea d’influència, com Almenara o Soneja, que arriben majoritàriament en dos combois: el del 13 de desembre de 1940 i el del 27 de gener de 1941. Això ens dóna a entendre que s’allistaren en les mateixes companyies i foren detinguts al mateix temps i al mateix lloc.

Els del dia 13 de desembre: Sebastián Moliner Pradas i Pascual Sornis (Soriano, segons altres fonts) Pérez, veïns d’Ayódar; Jaime Nuña Muria d’Azuébar, i Manuel Alfonso Ortells d’Onda provenien de l’stalag V-D d’Estrasburg (districte militar V Stuttgart), a Alsàcia. En aquesta expedició foren matriculats a les oficines del camps 846 espanyols, dels quals 557 moriren; només Manuel Alfonso sobreviurà gràcies al seu treball com a dibuixant a les oficines del camp junt a arquitectes i enginyers.

El 25 de gener de 1941, en la 17ª expedició arriba Pelegrín Aguilar Bru, d’Alfondeguilla, juntament amb 775 republicans dels quals no en sobrevisqueren 583, Pelegrín entre ells. 

Els del dia 27 de gener: els germans José i Vicente Ballester Gómez d’Eslida, Joaquín Dobón Aguilera i José Guinot Moliner d’Onda procedien de l’stalag XI-B de Fallingbostel (districte militar XI Hannover), a Oerbke (Baixa Saxònia). És la major expedició de les que arriben al camp, un total de 1.478 homes, dels quals en moriren 1.146. José Ballester va ser gasejat al castell de Hartheim, la resta assassinats a Gusen; només Vicente Ballester sobreviurà; per sort, formava part del Lambrecht Kommando situat al poble de Saint-Lambrecht a Estiria on treballaven, en millors condicions, uns 80 deportats a les granges i explotacions agrícoles de les SS. 

Amb l’expedició número 21, el 3 de març de 1941, arriba José Bonet Navarro de Montanejos amb altres 254 homes des de l’stalag X-B de Sandbostel (districte militar X Hamburg); va morir a Gusen nou mesos més tard.

Dins de l’expedició número 22, el 3 d’abril de 1941, arriben al camp José María Sáez Melchor, nascut a Almenara, i Agapito Martín Romaní de Soneja, deportats des de l’stalag XII-D a Trier/Trèves (districte militar XII Wiesbaden), a la frontera entre Luxemburg i Alemanya. Vénen amb ells 357 compatriotes, dels quals en moriran 189; tots dos aconseguiren sobreviure.

Expresoners espanyols supervivents de Mauthausen a la porta del camp el dia de l'alliberament, 5 de maig de 1945

Deportats a Mauthausen

	Dades personals		Stalag o presó		Deportació			Última destinació
	Nom	Data de naixement	Lloc	Nº presoner	Data	Camp	Nº de matrícula	Estat	Data
ALFONDEGUILLA	AGUILAR BRU, Pelegrin	19/12/1890	XII-D (Trier)	56803	25/01/1941	Mauthausen	4096	Mort a Gusen	07/09/1941
ALMENARA	SÁEZ MELCHOR, José María	27/10/1920	XII-D (Trier)		03/04/1941	Mauthausen	4376	Alliberat	05/05/1945
AYÓDAR	MOLINER PRADAS, Sebastián	30/11/1895	V-D (Estrasburg)	3220	13/12/1940	Mauthausen	5026	Mort a Gusen	22/07/1941
	SORNIS (SORIANO) PÉREZ, Pascual	12/06/1918	V-D (Estrasburg)	2802	13/12/1940	Mauthausen	5302	Mort a Mauthausen	07/02/1944
AZUÉBAR	NUÑA MURIA, Jaime	04/04/1908	V-D (Estrasburg)	2733	13/12/1940	Mauthausen	5078	Mort a Gusen	11/02/1942
ESLIDA	BALLESTER GÓMEZ, José	04/03/1919	XI-B (Fallingbostel)	87753	27/01/1941	Mauthausen	5828	Mort gasejat al castell de Hartheim	16/10/1942
	BALLESTER GÓMEZ, Vicente	08/09/1913	XI-B (Fallingbostel)	87593	27/01/1941	MauthausenLK1	5829	Alliberat	05/05/1945
ONDA	ALFONSO ORTELLS, Manuel	20/09/1918	V-D (Estrasburg)		13/12/1940	Mauthausen	4564	Alliberat	05/05/1945
	DOBÓN AGUILERA, Joaquín	09/09/1910	XI-B (Fallingbostel)	87663	27/01/1941	Mauthausen	5891	Mort a Gusen	23/11/1941
	GUINOT MOLINER, José	15/11/1921	XI-B (Fallingbostel)	87593	27/01/1941	Mauthausen	6350	Mort a Gusen	29/11/1941
MONTANEJOS	BONET NAVARRO, José	03/12/1899	X-B (Sandbostel)	64652	03/03/1941	Mauthausen	3228	Mort a Gusen	20/12/1941
SONEJA	MARTÍN ROMANÍ, Agapito	10/09/1916	XII-D (Trier)		03/04/1941	Mauthausen	4183	Alliberat	05/05/1945

Nota 1. LK (Lambrecht Kommando). Aquest kommando pertanyia al Kl de Mauthausen, i estava situat al poble de Saint-Lambrecht a Estiria. Hi treballaven uns 80 deportats a les granges i explotacions agrícoles de les SS.

El camp de concentració per a presoners polítics de Dachau, una menuda ciutat als afores de Munic, va començar la seua construcció sobre una fàbrica de municions abandonada el 22 de març de 1933, unes setmanes després que Adolf Hitler fóra nomenat Canceller del Reich. Aquest camp va servir de model per als posteriors camps de concentració i més tard va ser l’«escola de violència» dels homes de les SS. Era considerat de categoria I per a individus menys perillosos i que podien recuperar-se per al III Reich. En un primer moment, va albergar comunistes alemanys, socialdemòcrates i opositors polítics. Amb el temps, els seus barracons van acollir altres col·lectius que els nazis consideraven indesitjables com els gitanos, els homosexuals, els jueus o els sacerdots que mostraven el seu rebuig al nacionalsocialisme. Durant els dotze anys de la seua existència, més de 200.000 persones procedents de tot Europa van ser empresonades ací i en els nombrosos camps secundaris. Van ser assassinats 41.500 presoners. El 29 abril 1945 les tropes nord-americanes van alliberar els supervivents, dels quals 260 eren espanyols.

Antiga fàbrica de municions sobre la qual s'instal·là el camp de Dachau. 1933

Porta d'entrada a Dachau amb la inscripció «Arbeit macht frei» (‘El treball allibera’)

Deportats a Dachau

	Dades personals		Stalag o presó		Deportació			Última destinació
	Nom	Data de naixement	Lloc	Nº presoner	Data	Camp	Nº de matrícula	Estat	Data
AZUÉBAR	GÓMEZ GÓMEZ, Víctor	17/01/1918	Compiègne (18/06/1944)		20/06/1944	Dachau	73520	Alliberat	30/04/1945
MONTÁN	PEIRÓ ESTEBAN, Manuel	07/12/1900	Bordeus (09/08/1944)		28/08/1944	Dachau	94076	Mort a Dachau	15/01/1945

Víctor Gómez Gómez, veí d’Azuébar, arriba a Dachau des del campament Royallieu (frontstalag 122) a Compiègne, un camp de trànsit per a l’internament de presoners polítics: comunistes, sindicalistes i membres de la Resistència. Manuel Peiró Esteban, de Montán, fou un dels 800 deportats que viatjaven en un dels últims trens fantasma cap als camps de concentració nazis, concretament en el que va eixir de Le Vernet el 3 de juliol de 1944, arreplegant-lo com a presoner a Bordeus el 9 d’agost i arribant a Dachau el 28 d’agost. Potser l’epidèmia de tifus que es va declarar al camp pel gener de 1945 fóra la causa de la seua mort.

Registre d'entrada al camp de Dachau de Manuel Peiró Esteban. 28 d'agost de 1944

Les desgràcies, però, no acabaren amb l’alliberament dels camps: els espanyols eren apàtrides i no tenien un país on tornar ni uns honors per rebre com la resta d’expresoners. Només França els va acollir. Tots els països que van perdre allà compatriotes van repatriar els supervivents, els van indemnitzar econòmicament, els van tractar com herois i van sufragar les despeses dels seus respectius monuments. En el cas de l’escultura que recorda els espanyols a Mauthausen, es va haver de pagar amb els diners que van aportar els familiars de les víctimes.

Hui, 70 anys després, encara que la Llei de Memòria Històrica reconeix els exiliats i deportats, els supervivents i les famílies de les víctimes encara esperen el reconeixement institucional de la seua lluita per la llibertat i la democràcia a Europa.  

Manuel Alfonso Ortells, d'Onda, de malnom «el Pajarito» per signar els seus dibuixos
a Mauthausen amb un pardalet, símbol de les seues ànsies de llibertat, a sa casa de Bordeus.
Imatges procedents del web DEPORTADOS.  

Apèndix: els stalags dels espadànics

Stalag XI-B a Fallingbostel (districte militar XI Hannover), Oerbke, Baixa Saxònia.
Punt de partida de l'expedició del 27 de gener de 1941

Stalag X-B de Sandbostel, prop de Bremen (districte militar X Hamburg)

Stalag XII-D a Trier/Trèves (districte militar XII Wiesbaden), a la frontera entre Luxemburg i Alemanya

Dibuix del campament Royallieu, al frontstalag 122 a Compiègne,
un camp de trànsit per a l'internament de presoners polítics