Què és Espadàniques?

divendres, 28 de novembre de 2014

Excursió al pic de la Font de Cabres (la Vall d'Uixó). PR V 164

per Sisco Garcia
Autor del blog D'acò i l'allò... i d'ací i d'allà
Twitter: @sisco_garcia


ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, que podeu trobar també en el seu blog.


Des de fa uns anys que, quan venim per vacances a casa dels pares, quedem amb el meu germà per fer una excursió amb la família pel terme de la Vall d’Uixó. Ja hem fet alguna coseta, com pujar als Sants de la Pedra, a Penyalba, l’estiu passat; o la pujada al repetidor de Penyalba pels Poalets les últimes vacances de Nadal; tot i que diria que la primera excursió d’aquest estil la vam fer ja fa uns anys amb mon pare a Pipa. Doncs bé, avui hem fet tot el PR V 164, que puja al pic de la Font de Cabres,  amb els fills; seguint la ressenya que ha publicat el meu cosí Manuel Mariano dins de les rutes de senderisme per la Vall d’Uixó, per cert molt recomanable (a hores d’ara sembla que només pot aconseguir-se en versió digital).




És curiós que tenint unes muntanyes tan diverses pel terme, hagi hagut de marxar per qüestions laborals a Lleida per començar a estimar la muntanya i l’excursionisme, i adonar-me de la riquesa que tenen aquestes muntanyes «pelades» del meu poble. Dic pelades perquè així és com les recordo… tot i que, des de la descoberta del muntanyisme me les miro d’una altra manera, i potser per això no les trobo tan pelades, sobretot quan les pateges és quan les descobreixes i veus que presenten una diversitat botànica molt gran, predominant la vegetació típicament mediterrània, com no podia ser d’una altra manera, és clar; i amb alguna sorpresa en forma de bruc blanc o ginebre.



Les vistes des del cim són impressionants, arribant-se a veure el Penyagolosa, i m’atreviria a dir que potser es veu cap al sud el Montgó, per la silueta que es dibuixava a l’horitzó.



La ruta l’hem començada com l’altra vegada pels Poalets, pujant a la font de l’Anoueret, després a l’Ereta, el Corral de Turmó; poc després ens hem desviat per anar a veure la Cova d’Almela, i després hem continuat pujant fins al coll de Bledar, i d’allà al pic de la Font de Cabres. La baixada l’hem feta seguint la ressenya, pel camí que ens portarà a les ruïnes de Fenassar i cap al poble, passant per la pedra coneguda com la Boca del Fardatxo, i parant a dinar a la font de la Cervera. En total hem fet uns 15 quilòmetres durant 6 hores de caminada tranquil·la.




Per si us interessa, hi ha el track de la ruta ací

dimarts, 18 de novembre de 2014

Els goigs com a manifestació de la religiositat popular d'un poble: Artesa

per Ismael-Pascual Chiva i Molina
Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ipasc_CM i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, que es publica simultàniament ací i en el blog de l'autor.




Una de les manifestacions de religiositat popular més arrelades i esteses al País Valencià són els goigs o gojos. Com no, al nostre àmbit més pròxim, el de l’Espadà, estan també presents a tots els pobles. En aquesta ocasió, però, ens anem a centrar en el cas particular dels goigs que es coneixen a Artesa. Ho fem amb motiu que aquesta setmana se celebraven tradicionalment les festes patronals al poble, les Festes Promeses, que van tindre pràcticament el seu punt i final el novembre del 1984 quan, després del mal oratge constant any rere any, es decidiren traslladar a l’estiu, pels volts de la festa de Santa Anna, patrona i titular de l’Església Parroquial.

Artesa és una xicoteta localitat situada als peus del Montí i integrada dins el terme municipal d’Onda, a la comarca de la Plana Baixa, sota la forma de pedania. El 2013 comptava amb 207 habitants. Del seu nucli urbà, l’element més destacable és l’Església Parroquial de Santa Anna, edificada entre els segles XVII i XVIII i d’estil barroc desornamentat. L’Altar Major està presidit pel Crist Crucificat, flanquejat pels patrons del poble, Santa Anna i Sant Roc, així com pel Santíssim Sagrament, que gaudeix també d’una veneració especial.

Pel que fa al tema que ens ocupa, el dels goigs, a Artesa se’n canten a diverses advocacions del santoral. Els que coneixem són: a Santa Anna, a Sant Roc, a Sant Antoni Abat, a Sant Josep, a la Mare de Déu del Carme, a Sant Jaume el Major, al Santíssim Salvador, al Santíssim Sagrament i a la Puríssima Concepció.

Els goigs més populars són els dedicats a Santa Anna. D’autor anònim, els trobem per primera vegada documentats l’any 1712 en un llibre publicat a València que s’anomena Patrocinio del Glorioso Patriarca el Señor San Joaquín, obra de R.P. Fr. Juan Bautista Joaquín de Murcia. Estan redactats en castellà i es desconeix des de quan es canten a Artesa. La seua transmissió va ser purament oral fins el 1992, quan es ficaren per escrit i es feren algunes matisacions per a tractar de corregir les deformacions que havia sofert la lletra original pel pas del temps. A pesar d’açò, el seu text no coincideix al cent per cent amb la versió del 1712 i s’ajusta més fidelment a altres versions, com les cantades a Sucaina o a Albal. Es componen de huit estrofes, més la tornada.

Es canten els dos diumenges de les festes d’estiu en acabant de la missa (només quatre de les estrofes), el primer diumenge d’aquestes festes davant el retaule ceràmic del carrer de Santa Anna (només quatre de les estrofes) i el dia de Santa Anna.

Els goigs a Santa Anna són els que major varietat de melodies musicals presenten. En l’actualitat només es continuen interpretant tres d’elles, però coneixem que fins no fa massa temps, durant la novena de Santa Anna, cada dia se n’interpretava una de diferent. Aquestes tres melodies de les que parlem no són privatives d’Artesa i, amb certes variacions i canvis, les retrobem a Onda, Tales, Suera, Fuentes o Pavies, i també arreu de la geografia valenciana i, fins i tot, aragonesa.


Fragment del text dels goigs a Santa Anna recollit al llibre de 1712

 
Lletra completa dels goigs a Santa Anna, d'Artesa


Partitura de les tres melodies utilitzades actualment a Artesa per a interpretar aquests goigs


Els goigs a Sant Roc són d’autor anònim i, molt probablement, van arribar a Artesa a través d’Onda, on el Sant de Montpeller també és patró. En aquest sentit, es tracta d’una reducció i adaptació del text que es canta a la capital del municipi. Allà on els onders diuen villa, els artesols diuen pueblo. I allà on els primers diuen Onda, els segons diuen Artesa. Estan redactats en castellà i no estan massa escampats, si els comparem amb els de Santa Anna, el text dels quals es coneix fins i tot a Llatinoamèrica. Així doncs, a banda d’Onda i Artesa, únicament els hem pogut localitzar a Albalat de la Ribera. Tenen quatre estrofes, més la tornada, i estan redactats en castellà.

Aquests goigs es canten el dilluns de les festes promeses, al novembre. Fins fa uns anys, aquest dia sempre es feia una processó en honor a Sant Roc i en tornar a l’Església es cantaven els goigs. Ara, la processó només es fa alguns anys, i quan no ix es canten els goigs en acabant de la missa. També es canten el dia de la festa pròpia del Sant, el 16 d’agost, els anys en els que es celebra la missa a la Parròquia.

Solament coneixem una melodia per cantar el text. És la tercera que hem recollit per cantar els goigs a Santa Anna. En aquest punt, difereix de la que s’empra a Onda.



Text complet dels goigs a Sant Roc, d’Artesa

Melodia emprada per a cantar aquests goigs


La festa de Sant Antoni és una de les celebracions més importants de l’any a Artesa. Per tradició, té lloc el 16 de gener, vespra de la festa; de la festa, la vespra. Sobre aquesta va publicar el 2009 un interessant article Jordi Bonet al setmanari local d’informació d’Onda Arrels. En ell, va recollir també els goigs a Sant Antoni que es canten al poble. Tenen quatre estrofes i estan redactats en castellà. La darrera d’elles va ser escrita per un devot anònim l’any 2007.

La lletra d’aquests goigs està escampada per tot el País Valencià i també es coneguda fora de les nostres fronteres. Cal comentar que, amb total probabilitat, és una traducció feta al segle XVIII d’uns goigs més antics en valencià topetats a l’arxiu parroquial de Betxí i que daten del 1650, dels quals ja es coneixien fragments orals no només a aquesta localitat de la Plana Baixa sinó també a altres llocs del nostre territori, com ara a Alzira. Aquests estan signats per Pere Miquel Bernat, i també els recollia Jordi Bonet al seu article, encara que mai els hem escoltat cantar a Artesa.

La melodia amb la qual es musiquen els goigs a Sant Antoni Abat és la mateixa que s’empra per a Sant Roc.

Lletra dels goigs a Sant Antoni Abat, de Betxí, en valencià

Lletra dels goigs a Sant Antoni Abat, d'Artesa

Melodia emprada per a cantar aquests goigs


La de Sant Josep és una advocació prou arrelada a Artesa. Prova d’açò és el fet que, a banda de tindre el seu propi altar a l’Església Parroquial, té un plafó ceràmic dedicat que s’ubica entre les cases número 6 i número 8 del carrer dels Quatre Cantons (aquest tram del carrer s’ha conegut popularment com la plaça de Sant Josep). No es fa una gran festa pública al poble el 19 de març però algun any se li han cantat els goigs davant del referit retaule de ceràmica, i després s’ha organitzat un xicotet berenar.

Els gojos a Sant Josep no tenen cap edició publicada a Artesa. Únicament, fa un parell d’anys es va distribuir una fulleta amb algunes de les estrofes i la tornada, però res més. El text està redactat en castellà i es canta també, per exemple, a la Salzadella. En general, està escampat per tota la geografia peninsular. Segurament va ser escrit al segle XVIII, però la primera vegada que el tenim datat és l’any 1813, en un recull revisat de poesia sagrada imprés a Mallorca.

La melodia que s’utilitza per cantar els goigs a Sant Josep coincideix amb una de les emprades per als de Santa Anna.


Full de goigs publicat el 2010 amb motiu de l'Any Marià en honor a la Mare de Déu de
l'Esperança d'Onda. Conté extractes dels goigs de Sant Josep, la Mare de Déu del
Carme i Santa Anna
Melodia emprada per cantar aquests goigs


La devoció per la Mare de Déu del Carme ha estat arrelada a Artesa per segles. La proximitat del Convent de Pares Carmelites d’Onda n’ha estat un factor determinant. També el fet que des que l’Església del poble es va deslligar de la de Tales allà per la dècada del 1970 tots els rectors han sigut carmelites.

La Mare de Déu del Carme té el seu propi altar lateral a la Parròquia d’Artesa i, a més a més, un retaule ceràmic a la plaça que duu el seu nom, encara que popularment aquest indret és anomenat plaça de Dalt.

Els goigs a la Mare de Déu del Carme cantats a Artesa es coneixen també a altres zones del País Valencià, com ara la Plana d’Utiel-Requena o el cap-i-casal. Els topetem també arreu de l’Estat Espanyol. Estan redactats en castellà i la seua extensió original és de 9 estrofes: una per a cada dia de la novena, i el dia de la festa es cantaven totes seguides. En el nostre cas no hem conegut cap edició completa que haja circulat per Artesa, per la qual cosa no podem concretar la seua extensió exacta en estrofes conegudes al poble. Únicament sabem de dos fulls repartits en l’any 2010 (un és el que ja hem mostrat anteriorment amb els goigs a Sant Josep) en els que es recollien només algunes d’elles.

La lletra d’aquests goigs es remunta al segle XVIII i la primera vegada que ens l’hem trobada documentada amb data exacta és en un Novenari a la Verge del Carme imprés a Barcelona l’any 1800.

Observarà el lector que la següent fulla de goigs, inèdita, té una desena estrofa afegida. Aquesta va ser escrita per l’autor d’aquest text fa un parell d’anys però com dèiem fa un moment ha romàs sense veure la llum fins el dia de hui.

La melodia que s’utilitza per musicar els goigs a la Mare de Déu del Carme és la mateixa que s’empra per als de Sant Josep.

Lletra completa dels goigs a la Mare de Déu del Carme, d’Artesa
Melodia emprada per cantar aquests goigs


La festa de Sant Jaume el Major ha trobat en les festes d’estiu d’Artesa el millor amic per a popularitzar-se. Coincideix sempre amb aquestes celebracions, ja que cau justetament el dia anterior a la festa de Santa Anna.

Els goigs a Sant Jaume el Major tenen poca tradició a Artesa, i van ser introduïts per Jordi Bonet l’any 2011. Ell els va extraure d’una novena al Sant. En un primer moment es van seleccionar quatre de les cinc estrofes que té el text original. Però l’any 2012 es van ampliar a sis estrofes: les cinc originals del text i una sisena escrita per l’autor d’aquest text. L’any 2013 no es va fer missa en honor a Sant Jaume i per tant no es van cantar els goigs. El text està en castellà i es coneix en molts indrets tant de l’Estat Espanyol com de Llatinoamèrica.

La melodia escollida per a cantar aquests goigs és la mateixa amb la que es musiquen els de la Mare de Déu del Carme.


Lletra completa dels goigs a Sant Jaume el Major, d’Artesa
Melodia emprada per a cantar aquests goigs


El lligam d’Artesa amb Onda ve des de molt antic. Per això, els patró més popular del cap de municipi, el Santíssim Salvador, rep també una devoció especial a Artesa.

Els goigs al Santíssim Salvador d’Artesa són exactament els mateixos que es coneixen a Onda. Tanmateix, mai els hem escoltat cantar al poble i l’única referència que tenim d’ells és la que apareix a l’inventari de l’arxiu de l’etnògraf valencià Fermín Pardo, dipositat a la Biblioteca de Requena, qui els va deixar enregistrats dècades enrere. La lletra està redactada en castellà i en desconeixem la llargària en estrofes i la melodia emprada per cantar-los.

Adjuntem a continuació un full amb els goigs que se li canten a Onda (hi ha una altra lletra en castellà segurament més antiga i una altra en valencià del període de la Renaixença) i també la melodia anònima amb la qual s’interpreten quan són cantats al seu Ermitori. Pel que fa a aquesta música, va ser recuperada per l’onder Daniel Catalán a iniciativa de Pere Ramos l’any passat, 2013, amb motiu de les Festes Constantinianes, i l’arranjament coral fou estrenat pel Cor de la Unió Musical Santa Cecília d’Onda, sota la direcció del mateix Daniel Catalán i amb l’acompanyament a l’orgue de l’autor d’aquest text.


Lletra completa dels goigs al Santíssim Salvador

Manuscrit elaborat per l’autor d’aquest text amb la melodia tradicional de l’Ermitori del Santíssim Salvador per a cantar aquests goigs, amb motiu de la seua presentació el 8 de desembre de 2013.

Els goigs al Santíssim Sagrament que es canten a Artesa tenen poca tradició al poble i només s’han arribat a interpretar una vegada, el primer diumenge de les festes de novembre (Festes Promeses) de l’any 2011, en acabant de la Processó. Estan redactats en català, la seua extensió és de huit estrofes i van ser escrits pel Pare Hilari d’Arenys de Mar. Van veure la llum a meitat segle XX. En el nostre cas particular, es llevaren quatre de les estrofes. També el text va ser lleument retocat per a donar-li una aparença més valenciana a la redacció.

La melodia utilitzada per a musicar aquests goigs és la mateixa que s’empra per als de Santa Anna, Sant Josep o la Mare de Déu del Carme.


Lletra dels goigs al Santíssim Sagrament, d’Artesa
Melodia emprada per a cantar aquests goigs


Els goigs a la Puríssima Concepció d’Artesa ens són ben desconeguts. Sabem de la seua existència gràcies a l’inventari del anteriorment citat etnòleg Fermín Pardo, qui els va enregistrar fa algunes dècades. Darrerament, en la missa en honor a aquesta advocació mariana que se celebra cada 8 de desembre a l’Església de Santa Anna, en vegada dels goigs s’interpreta a capella l’Himne de la Congregació de Maria Immaculada d’Onda, obra del músic onder Joan Baptista Ramos (+1936).



REFERÈNCIES

ANÒNIM (1800). Novenario y Septenario de la Sacratísima Virgen del Carmen. Barcelona: Llibreria de Francisco Font. Disponible en línia: http://books.google.es/books?id=RHViPfsT9MAC&pg=PA1&dq=novenario+y+septenario+carmen&hl=es&sa=X&ei=UNVkVMuCFMTZat60gPAG&ved=0CCkQ6AEwAQ#v=onepage&q&f=false Consulta: 10 de novembre de 2014

ANÒNIM (1813). Colección de poesías sagradas sobre los principales misterios de Jesucristo, y de su Santísima Madre. Mallorca: Impremta de Sebastián García. Disponible en línia: http://books.google.es/books?id=QlSwX1cFcNQC&pg=PA258&dq=%22pues+sois+santo+sin+igual+y+de+Dios+el+más+honrado%22&hl=es&sa=X&ei=g6FbVIyPO5OxaZLAgbAB&ved=0CDgQ6AEwBQ#v=onepage&q=%22pues%20sois%20santo%20sin%20igual%20y%20de%20Dios%20el%20más%20honrado%22&f=false Consulta: 9 de novembre de 2014

BIBLIOTECA DE REQUENA. Inventario del Archivo Sonoro de Fermín Pardo. Disponible en línia: http://www.bibliotecaspublicas.es/requena/imagenes/Inventario_Archivo_Sonoro_Fermin_Pardo.pdf Consulta: 11 de novembre de 2014

BONET, Jordi. "La festa de Sant Antoni a Artesa". Publicat al setmanari local d’informació d’Onda Arrels el gener de 2009.

GOGISTES VALENCIANS. "Mare de Déu del Carme". Disponible en línia: http://gogistesvalencians.blogspot.com.es/search/label/Nuestra%20Señora%20del%20Carmen Consulta: 10 de novembre de 2014

GOGISTES VALENCIANS. "Sant Antoni Abat". Disponible en línia: http://gogistesvalencians.blogspot.com.es/search/label/San%20Antonio%20Abad Consulta: 9 de novembre de 2014

GOGISTES VALENCIANS. "Sant Josep". Disponible en línia: http://gogistesvalencians.blogspot.com.es/search/label/San%20José Consulta: 9 de novembre de 2014

GOGISTES VALENCIANS. "Sant Roc". Disponible en línia: http://gogistesvalencians.blogspot.com.es/search/label/San%20Roque?updated-max=2013-05-02T00:01:00%2B02:00&max-results=20&start=7&by-date=false Consulta: 8 de novembre de 2014

GOGISTES VALENCIANS. "Santa Anna". Disponible en línia: http://gogistesvalencians.blogspot.com.es/search/label/Santa%20Ana Consulta: 8 de novembre de 2014

GOGISTES VALENCIANS. "Santíssim Salvador". Disponible en línia: http://gogistesvalencians.blogspot.com.es/2011/01/gozos-al-santisimo-salvador-cuya-imagen.html Consulta: 11 de novembre de 2014

INE. Población del Padrón continuo por unidad poblacional. Disponible en línia: http://www.ine.es/nomen2/index.do?accion=busquedaRapida&subaccion=&numPag=0&ordenAnios=ASC&nombrePoblacion=Artesa&botonBusquedaRapida=Consultar+selecci%F3n Consulta: 8 de novembre de 2014

MURCIA, Juan Bautista Joaquín de (1712). Patrocinio del Glorioso Patriarca el Señor San Joaquín. Valencia. Disponible en línia: http://books.google.es/books?id=QuA8AAAAcAAJ&pg=PA142&dq=santa+ana+de+dios+amada+san+joaquin+patrocinio&hl=es&sa=X&ei=6_JYVJTqMYjVasWpgeAK&ved=0CCkQ6AEwAA#v=onepage&q&f=false Consulta: 8 de novembre de 2014



Altar major de l'església d'Artesa

divendres, 14 de novembre de 2014

Llegendes de la serra d’Espadà: la conquesta de Castro

per Òscar Pérez Silvestre
Investigador i escriptor

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, que publiquem amb motiu dels 6 mesos d'existència del blog i del compte en Twitter (@espadaniques)

Fotografia recent de Juan J. Carrasco, publicada en caminatasalas8.blogspot.com.es.
Li agraïm que dedicara esta ruta del 9-11-2014 a Espadàniques.


Fa uns anys vaig tindre la sort d’entropessar amb uns documents que, per separat, tenen un valor parcial, testimonial; si els posem junts, però, la significació augmenta considerablement i ens ajuden a reconstruir una part de la nostra història, com ara quan comença l’interés arqueològic per la fortalesa de Castro, qui en són els pioners, per quins motius...

Els germans d'Artana Vicent i Joan.


Estos dos documents, un text i un dibuix, publicats respectivament el 1919 i el 1934, pertanyen a dos germans d’Artana: Vicent Tomàs i Martí (1898-1924) i Joan Tomàs i Martí (1900-1975). No tenim ací tot l’espai que faria falta per poder esbossar les vides d’estos valencianistes artanencs, tan intenses com curta fou la del germà major, Vicent, que va morir quan tenia 26 anys. Fou una ment d’aquelles lúcides i cultivades, i un incansable propagandista del valencianisme als pobles de la Plana, de l’Horta i del Maestrat. Quan llegim els articles que publicava habitualment en la premsa de València descobrim la gran estima que sentia pel seu país. No és estrany, per tant, que estimara tant el seu paisatge, la seua història, la seua llengua i això anava acompanyat de l’interés per l’excursionisme, i per derivació, la inclinació per les restes arqueològiques. Ell mateix degué contagiar esta dèria al seu germà Joan (dos anys més menut), qui en els primers anys 20 va ser capaç de trobar diversos jaciments prehistòrics, ibèrics i romans al terme d’Artana i rodalia. Uns anys després de la mort de Vicent, Joan fou denunciat per les seues indagacions, i va desviar l’interés cap a les fortaleses d’Espadà. Segons ens diu l’arqueòleg Francesc Esteve Gàlvez en un llibre de memòries, «trobà més atraients les ruïnes dels castells, on surt la bella ceràmica vidriada, que cada vegada l’interessava més... Amb el temps, restaurant allò que trobava als castells o adquiria fent compres i canvis, arribà a constituir un esplèndid conjunt, que feia goig veure».

Vicent Tomàs i Martí al castell d'Artana (1922)


Joan, com a bon excursionista, «sentia vivament el paisatge i de tant en tant pintava. Eren quadres que alguna vegada copsaren l’hora i l’ambient de la serra, d’una impressió vibrant, lluminosa, malgrat foren pintats sense aquella formació professional que s’adquireix a les escoles», ens diu Esteve. Algunes d’aquelles pintures foren exposades a València en el marc de l’entitat Acció d’Art (1933), i també a Xàtiva (1934). Com a dibuixant, li coneixem dos dibuixos publicats en el setmanari El Camí a la primeria de 1934, els quals representen els castells d’Artana i Castro. Justament són dos de les fortaleses que més cridaren la seua atenció, ja que hi va fer nombroses prospeccions i aconseguí troballes ben interessants. Així ens ho diu Esteve Gàlvez: «Al castell de Castro recollí testos d’una espècie poc coneguda, decorada en negre sobre fons verd, cas que es dóna també en un menut plat del castell d’Artana. És en aquest darrer lloc on Joan més investigà».

Dibuix del castell de Castro, per Joan Tomàs i Martí (1934),
dins la sèrie "Castells d'Espadà" del setmanari El Camí.



Pel que fa al text de la llegenda literaturitzada, fou publicat en castellà dins La Correspondencia de Valencia el 14 de juliol de 1919. Jo em vaig permetre la llibertat de traduir-lo fa uns anys per acostar-lo als nostres coterranis. Segons que ens avisa Vicent Tomàs, era una llegenda viva en el seu temps i coneguda en diversos pobles de la Plana Baixa i Alta; de fet, a Argeleta es contava la mateixa per a la conquesta del seu castell. Com a curiositat, l’any 1912 ja havia estat escrita i publicada una altra versió de la llegenda de Castro en la Revista de Castellón per Elisa Pérez.

Deixeu-vos seduir per esta narració de prosa deliciosa, per una història potser un punt innocent, creada per la nostra gent. Admireu les il·lustracions també. Jo he trobat en tot això una satisfacció íntima impagable.

Postal del castell de Castro (1910)



La conquesta del castell de Castro

Cada raça, cada comarca, modalitat racial, té el seu folklore, la seua obra literària, síntesi del seu esperit, que viu perenne en el llibre etern de la tradició, les planes del qual són la fe dels cors. Potser hi haja poques hores més de tant d’interés i de tanta bellesa com eixes vetlades d’hivern –tan gelades i tan llargues– en què davant del ball de les flames i els crepiteigs de la llenya a la llar, tota la família exhuma les mateixes llegendes que foren contades un altre hivern, i potser per algú que se n’anà per a no tornar mai més.

A mi, m’enxisen les històries ancestrals que un vell, amb veu vacil·lant, com una llàntia votiva que agonitza, hi va referint, mentre fora el vent lladruca. Les paraules del narrador, la mateixa llegenda, sempre rimen amb la bordadissa misteriosa que els gossos fan a invisibles caminants, amb el lent toc de campanes que fan forat en l’ànima. Les narracions d’estes vetlades no passen per la nostra memòria amb l’efimeritat amb què ho fan les coses que sentim al café, que s’esvaeixen com el fum del saló...

En eixes hores, en eixe ambient i de llavis venerables, vaig sentir en els anys de la meua infantesa la llegenda de la conquesta del castell de Castro. No és absolutament inèdita, ja que encara que lleugerament novel·lada ha aparegut en revistes de Castelló. El grau de vitalitat és potser major que el de cap altra llegenda espadànica, ja que, tant a l’hivern com en les reunions de xiquets, quan cansats de córrer s’asseuen a descansar i a contar històries, sempre sol ser recordada per algú. L’àrea de coneixement no és local ni molt limitada, i es coneix no solament als pobles valencians de la serra d’Espadà, sinó també a la Plana, on l’he sentida sense massa diferències. Vet ací la llegenda:

«Qui de vosaltres no ha vist Castro –diu el narrador­– des de la Plana, la silueta que aguaita entre els cims de la serralada, o des d’una punta veïna a la qual mira com reptant-la? El que hui són ruïnes, era el més inaccessible amagatall de moros en els dies en què els cristians anaven conquerint estes terres. Aquell castell no era només un lloc difícil per als cristians, sinó també per als àrabs veïns que pretenien entrar en un refugi tan inexpugnable.

Els cristians, que com una impetuosa ona feien retrocedir les hosts musulmanes, en arribar a Castro es veren sorpresos per una inaudita resistència. Assetjaren el castell, intentaren assaltar-lo, però des de la fortalesa els moros tenien prou defensa amb la simple maniobra de llançar pedres. I veient que per les armes mai no conqueririen aquell punt, decidiren apel·lar a l’astúcia. Després de molt de pensar de quin estratagema es valdrien, algú n’exposà un que unànimement fou acceptat i de seguida posat en pràctica.

Era una nit de pluja i fosca com la gola d’un llop. Els cristians reuniren un ramat d’ovelles roqueres, que no fugen de les pedres; els lligaren una torxa a cada banya i les dirigiren cap a Castro. La visió de les llums que es movien lliurement en la foscor de la nit no podia ser més fantàstica ni cridanera. Amb el ramat marxava l’exèrcit cristià fent sonar els tabals per tal de produir un efecte més sorprenent.
Prompte s’adonaren els moros d’aquella estranya comitiva que s’acostava al castell. Al principi se sorprengueren, però després, plens del major dels pànics, no sabien què fer. La por i la sorpresa no els deixà endevinar que allò eren inofensives ovelles. Quan aquelles llums arribaren prop d’ells, moguts per l’instint de conservació, començaren a fer rodar pedres. Les ovelles, però, lluny de retrocedir, anaven pujant-hi ràpidament, mentre a la muntanya veïna les tropes cristianes tocaven els tabals amb més força.

Els moros, tot veient que res no detenia aquells guerrers misteriosos, i presos pel terror, es despenjaven amb cordes pel precipici, i alguns, espaordits, es llançaven al buit. Els que se salvaren emprengueren camí cap a la mar, on van arribar abans de l’alba i s’embarcaren cap a l’Àfrica.
I al matí, els rajos d’or de sol ixent besarien la creu, la qual camparia victoriosa en un merlet de la torre més alta. I mentrestant, allà a la mar, els moros veurien com, a poc a poc, la boira deixava a la vista la silueta de la casa perduda.»

¿I els moros, que bé eren valents? –pregunta quasi sempre la veu argentina del netet a l’avi quan, en acabar la narració, atia el foc moribund de la llar.

Original del text de la llegenda, publicada el 1919 per Vicent Tomàs i Martí.