Què és Espadàniques?

divendres, 24 d’octubre de 2014

On estan els tresors amagats pels moriscos expulsats?


El punt quart de la crida d’expulsió difosa a partir del 22 de setembre de 1609 estableix que serien ajusticiats els moriscos que amagaren, enterraren o cremaren qualsevol possessió per no poder emportar-se-la. Més encara: la mesura aplegaria a tot el veïnat de lloc on s’esdevinguera això. Es preveia, per tant, que en els pocs dies que tenien per a fer els fardets no podrien bescanviar ni vendre massa possessions ni objectes personals i que podrien optar per ocultar-los en comptes de malvendre’ls o de deixar-los a la lliure disposició dels senyors dels seus llocs, en venjança per un tracte tan inhumà. Les urgències degueren despertar moltes cavil·lacions i hipòtesis per totes dos bandes, la cristiana i la morisca, que ens han arribat en forma de llegendes escampades per tots els territoris que van haver d’abandonar.







L’element musulmà (del temps de la preconquesta, mudèjar o morisc) ha marcat de manera notable l’imaginari de molts pobles nostres. Des de l’època fundacional del Regne de València fins a l’expatriació forçosa podem trobar una sèrie d’arguments bàsics que es repeteixen ençà i enllà: narracions de reis i reines i princeses mores, els estratagemes cristians a l’hora de conquerir un castell ocupat pels moros (Argeleta i Castro de Fondeguilla), les històries d’amors impossibles i quasi sempre tràgiques entre un cristià i una musulmana o viceversa (l’obra Seidia com a punt culminant de la literatura de la Renaixença valenciana), els desembarcaments, els raptes i els saquejos dels pirates barbarescos, les encantades que custodien tresors a les coves, l’ocultació de tresors abans de deixar la seua terra en gerres, la construcció de túnels secrets «del temps dels moros» per a finalitats diverses... La veritat és que l’expressió «això és del temps dels moros» se sent moltíssim més arreu dels pobles amb un passat morisc que no en els de fundació i repoblació medieval.

L’obsessió de buscar tresors ocults no és exclusiva del temps dels moriscos, però en el nostre cas sembla que és l’única possibilitat. Al llarg dels segles s’ha covat en la ment de la gent de les classes populars –sovint les menys afavorides per la fortuna– l’esperança de fer alguna troballa, més o menys fabulosa, que els canviara el signe de necessitat de la seua vida. La desaparició d’algun poble o la substitució violenta per un altre ha sigut sempre un terreny sucós per a donar peu a estes imaginacions, que de vegades han trobat algun exemple real que hi donava suport: les troballes casuals i aïllades algunes monedes o joiells entre les ruïnes de fortaleses, cementeris i cases morisques han animat una infinitat de narracions sobre tresors ocults.


Ceràmica i atifells moriscos


No és casual, per tant, que a la península Ibèrica, tan rica en pobles i civilitzacions al llarg de la història, el fenomen adquirira una dimensió especial, i encara menys que foren els habitants musulmans dels segles passats els qui dispararen les especulacions més exuberants entre els nouvinguts als pobles abandonats, tenint en compte la seua peripècia històrica tan dramàtica, tan avinent a crear fantasies desbordades que certa literatura romàntica i després l’erudició localista han alimentat i fins i tot han fet perviure fins als nostres dies. Fins i tot van aparéixer personatges que es dedicaven a fabricar llibres falsos amb pistes per a localitzar-ne i els venien a bon preu a les persones àvides de trobar tresors. Les especulacions s’havien convertit en un negoci.

Les terres hispàniques més proclius a este tipus de manifestació són les del regne de Granada, on la dominació musulmana i la peculiaritat de la seua civilització van ser més perdurables, però no és l’única. En territori valencià són moltes les localitats repoblades en el segle XVII després de l’expulsió que encara mantenen viva la flameta d’alguna llegenda que ens parla d’alguna gerra soterrada o cofre de contingut poc definit –en algun cas una estàtua d’or!–, quasi sempre ocultats en un lloc desconegut o inaccessible (barranc, cova, castell...), que pot estar «sota influència màgica, guardats per encanteris i talismans i, algunes vegades, defensats per horribles monstres o dracs ferotges, o bé per moros encantats que es troben meravellosament vestits, amb l’armadura de ferro i l’espasa desembeinada, però immòbils com a estàtues i fent una guàrdia eterna durant molts segles», que deia Washington Irving.

El tema dels tresors té aspectes que l’emparenten, i fins i tot es confonen, amb allò fabulós, màgic, amb el misteri. D’ací que haja calat tan profundament en les cultures de tots els pobles. Ignacio Gómez de Liaño (1975) comenta que «buscar tesoros era una exploración no exenta de misterio; era un ir a la zaga del encuentro de la fortuna feliz, de la sorpresa, de lo extraordinario. Buscar tesoros empieza a parecer como si fuese buscar otra cosa, algo que compromete al entero psiquismo, que le pone en el riesgo de recorrer un territorio de agazapadas sorpresas. No sólo era un encontrar y un sorprender el tesoro, sino que el tesoro era la realidad oculta que se iba a descubrir, y de ese modo, descubierta la realidad, uno se haría rico, podía ya estar seguro de su fortuna, de su buena estrella, y es que esa realidad oculta del tesoro es una materia llena de poderes, guardada por fuerzas demoníacas. Buscar tesoros, en este ambiente mágico-místico, es exponerse a encontrarse con una realidad de la que el tesoro concreto que pudiera hallarse no es más que mero signo sensible o sacramento. Buscar tesoros es vivir una ficción maravillosa y rica...».

Esta ànsia ens trasllada als anys immediatament posteriors a l’expulsió dels moriscos i a la creació de les noves comunitats cristianes repobladores en el primer terç del segle XVII. La desconfiança cristiana cap allò que podien haver fet els pèrfids moriscos amb les seues riqueses i l’arribada a unes terres de difícil explotació i de subsistència en alguns casos, degué suscitar la passió pels tresors compostos sobretot de joies i monedes d’or i plata. No és difícil imaginar la població expulsada preocupada per salvar les seues escasses riqueses, penosament estalviades després de molts anys de treball laboriós i de frugalitat en el viure. El recurs seria ocultar aquells estalvis als camps i a les cases, amb l’esperança que algun dia podrien tornar a esta terra, la seua terra, a recuperar-los, sobretot quan no era gens difícil endevinar que el penós viatge de l’exili no els garantia el respecte d’aquella riquesa, ni tal sols de la pròpia integritat personal...




Per exemple, en el cas de Suera, ens ha perviscut la creença que en algun lloc, possiblement al castell, hi ha amagada una estàtua d’or del profeta Mahoma, que els moriscos degueren fondre abans de ser expel·lits. No cal dir que la religió islàmica no fa servir icones amb figura humana, sinó solament dibuixos vegetals, geomètrics i textos de l’Alcorà per a la formació religiosa i per al culte. Possiblement és el cas més exacerbat que hem pogut trobar a la serra, on no hi falten les llegendes de gerretes soterrades amb riqueses fabuloses que esperen, encara, que algun audaç les desenterre per a deixar, per sempre més, de ser un pobre més d’un poble.

Museu d'Història de València. Monedes del s. XI


2 comentaris:

  1. En ple hivern, m'auela (era la rebesàvia, però li diem "auela") ens juntava als nets vora el foc i ens contava històries i cabòries. Ella va nàixer a Castelló l'any 1898, però els seus pares crec que havien nascut per la zona d'Artana. Coneixia un munt de contes que per desgràcia no vam apuntar enlloc i ja a penes en recordem tres o quatre. Una d'aquestes tracta sobre el tresor dels moros. Contava que fa molts anys, a la serra vivia una família de moros que treballaven serrant pins, però eren pobres i quasi no tenien per a menjar. Un bon dia, el fill major va fer una troballa extraordinària: quan anava a buscar aigua a una riera del bosc, va trobar una gerra plena de monedes d'or. La obrí i de dins va eixir un fum molt fosc que el va petrificar. Son pare, en vere que el seu fill tardava tant, va anar a la riera i va vore la estatua del seu fill amb les monedes a la mà. Alarmat, avisà a tota la família, que anaren a la riera. Sa mare, al vore'l, no va poder aguantar-se i va abraçar-lo, quedant també petrificada. Les filles van intentar salvar-los i van còrrer la mateixa sort. I finalment, el pare, desesperat, va preferir convertir-se en pedra a viure a soles. Qui trobe a les cinc estàtues de pedra de la serra i conseguisca obrir la gerra, encontrarà un gran tresor. Això ens contà alguna vegada la nostra uela.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Pere, pel teu comentari i per fer-nos arribar la llegenda. Si la vols literaturitzar, te la publicarem!

      Elimina

Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.