Què és Espadàniques?

diumenge, 19 d’octubre de 2014

Els últims dies dels moriscos de la serra d’Espadà (i II)

En la primera part d'este apunt vam explicar quin era el context antimorisc, les pressions històriques sobre estos vassalls de religió no catòlica i la planificació de la seua expulsió a partir del mes d'octubre. Els moriscos valencians van ser els primers a ser expatriats. Vegem ara el com i el quan d'aquella expulsió d'un terç de la població de l'antic Regne de València. Si no ho recordeu, punxeu ací.


Foto del llibre de J. M. Almerich: La huella morisca en tierras valencianas


Una part dels de la serra d’Espadà van ser embarcats al xicotet port de Moncofa, amb zona fortificada i torre de guaita –uns 5.690, segons la relació d’aquella època redactada per Diego de Amburzea, xifra que està inscrita també al marge esquerre superior de la pintura del 1613 de Pere Oromig i Francisco Peralta–, però la majoria degueren ser obligats a arribar al port de Vinaròs, que va expulsar 15.208 moriscos d’acord amb els mateixos documents esmentats. A Vinaròs van actuar les galeres de guerra espanyoles, amb una capacitat de maniobra menor que altres tipus d’embarcacions més lleugeres com les sageties que es feren servir en altres ports valencians.

Pintura de Pere Oromig (1613). Representa els dos ports del nord:
Mancofa (marge esquerre inferior) i Vinaròs.


Els vaixells fets a la mar des de Vinaròs, inspeccionats pel comissari Jofré de Blanes a les ordres de Pedro de Toledo, van eixir els dies 11 d’octubre de 1609 amb 3.514 persones, el 13 d’octubre amb 1.700, el 17 d’octubre amb 800 persones, els dies 9, 11 i 14 de novembre amb 4.950 moriscos procedents de Fanzara, Montanejos, Montán, Cirat, Torrechiva, Toga, Espadilla, Benitandús, Veo, Tales, Estivella, Beselga, Sot de Ferrer, l’Alcúdia, la Vall d’Almonesir, Arañuel, Castellnovo, Almedíxer, Albalat de Segart, Segart, Navajas, Alfara d’Algímia, Algímia d’Alfara, Algar i Petrés. Posteriorment, en una data desconeguda però pròxima, foren també embarcats 1.500 moriscos vinguts de més lluny, concretament de Xiva, Montitxelvo, Terrateig i altres sense especificar de la serra d’Espadà. Totes estes embarcacions tenien la fi de trajecte a Arzeu, al nord d’Àfrica. (1)

Pel que fa a Moncofa, hi ha buits importants en la documentació conservada (2)  i només es coneixen estes dades: el 6 d’octubre van eixir 336 moriscos de Betxí, amb destinació a l’Alger; i al voltant dels dies 27-28 d’octubre se n’embarcaren 2.828 de la Vall d’Uixó i de Geldo. Falta saber, doncs, d’on procedia l’altre contingent deportat des d’allí. Segons Jesús Villalmanzo, arxiver de l’Arxiu del Regne de València, es va triar la platja de Moncofa i no el port de Sagunt per les gestions personals de Gaspar Vidal, capità de milícies de la costa, qui «mantenia bones relacions amb els moriscos de la zona, que era molt conflictiva per trobar-se pròxima a la serra d’Espadà, i va aconseguir la promesa d’eixir d’immediat sempre que fóra per un lloc proper, sense haver de fer trajectes llargs. Així es va fer i, de pas, s’evità una rebel·lió». (3) Per una altra banda, hi ha una font coetània (1613) que ens aporta un testimoni de la negativa dels moriscos a rebel·lar-se davant la incertesa de l’eixida al conflicte:

«Los moriscos del Maestrado de Montesa, y que más se avezinavan a Aragón, determinaron de apoderarse de alguna plaça fuerte, o a fuerça de armar echar los christianos de la sierra de Espadán, y provar su última esfuerço hasta perder la vida aun no sin grandes esperanças de que prevalecerían los rebeldes de Murla, y se levantarían con la novedad todos los demás de España. Pusiéranlo en efecto si uno de sus alfaquís no les persuadiera lo contrario, dándoles a entender que en los casos dudosos eran temerarias las empresas, que para defender su secta y amplificarla, era bien aventurar la vida, empero consideressen que si quedavan vencidos (como su coraçón se lo persuadía) dexavan en poder de los christianos ricos despojos, y sus hijos esclavos, y expuestos para ser de la lei de Christo, negocio que por huyr dello lo avían de perder todo. Que les aconsejava pusiessen de una vez en seguridad lo uno y otro, pues les quedaría tiempo para la vengança con mucha brevedad, y para hazerse absolutos señores de toda España. Con esto se sossegaron, y corrieron al embarcadero muy contentos. Después no pudieron lograr sus vanas esperanças, por quedar los unos en el mar ahogados, y los que saltaron en tierra fueron tan mal recebidos que ya no ay memoria, sino de algunos ganapanes y gente perdularia».(4)


Fotograma de la pel·lícula Expulsats


Siga com siga, l’abundant correspondència que es conserva a l’Arxiu de Simancas mostra que cap al 14 de desembre de 1609 el virrei considerava completat l’embarcament dels moriscos de l’Espadà, i comunica a Felip III que les companyies militars anaren a embarcar-se.(5)

Sobre la quantitat d’habitants que tenia llavors la serra d’Espadà, la historiografia local i més general del segle XX ha utilitzat, sense qüestionar-les, les xifres de l’anomenat Cens de Caraçena (1609), realitzat poc abans de l’expulsió. Això dificulta la conversió de cases a habitants, la qual cosa augmenta de vegades en un 25 % el nombre de moriscos que, pel que sembla, vivien als pobles valencians. Des de Lapeyre, els investigadors deixaven veure amb més o menys prevencions que estos valors oferien unes dades acrescudes, i que resultava més fiable el Cens tributari de 1602 en tant que document fiscal. Tot i això, sembla que el cens de 1602 té el defecte de quedar-se un poc curt. Fins al 1988 no van ser revisades sinó per J. M. Pérez i M. Ardit,(6) que proposen que el recompte de Caraçena hauria de ser rebaixat en un 11,4 % o en un 25,3 %, segons que s’use el coeficient 4 o 4,5 per a la conversió en habitants, respectivament.(7)

Bernat i Badenes (1994) han analitzat en detall diverses fonts útils que parlen de la població valenciana del 1609 al 1857 i en este punt mantenen la conclusió de Pérez i Ardit. Però, a partir de l’estudi de la freqüència dels dígits de les unitats i d’altres elements suposen que les baremacions de cases fetes per Gaspar Vidal s’ajusten més a la realitat.

El port de Vinaròs va embarcar quasi tres voltes més de moriscos que Moncofa, i els més pròxims eren els de la serra d’Espadà connectats amb Onda, a banda de les localitats de Xivert, Borriol i les minories que vivien a les moreries de les ciutats de predomini cristià (Castelló, Onda i Sogorb). Per proximitat a Onda –centre d’operacions, recordem-ho– i fent ús de les vies de comunicació d’aquell temps, és l’opció més plausible a pesar de la distància. Es coneixen casos d’altres zones en què els imposaven una llarga marxa a peu o en cavalleria a fi d’arribar a un port més capaç i menys saturat. No sols era el temps que els costara el camí –amb criatures al braç, persones d’edat avançada que havien d’ajudar i les pertinences que pogueren carregar–, sinó que ja al port havien d’esperar diversos dies per a embarcar-se, malvendre els seus béns, pagar-se ells mateixos el trasllat i aguantar un viatge d’almenys tres dies per mar, amb un oratge de tardor menys favorable. Una situació límit, si ho mirem bé: abandonament de la seua terra nadiua amb un final incert, assalts pels camins, separació de famílies, fills menuts abandonats en alguns casos, alguns vells i malalts, amotinaments i violència en els vaixells, arribada penosa a l’Àfrica i una recepció no sempre favorable allà.


El paisatge humà posterior
Un testimoni contemporani, poc amic dels moriscos, s’expressava així en la crònica de l’expulsió dels de l’Aragó en ple estiu de 1610, que no deu diferir massa de la que es podria haver escrit dels moriscos valencians: «Salieron, pues, los desventurados moriscos por sus días señalados por los ministros reales, en orden de procesión desordenada, mezclados los de a pie con los de a caballo, yendo unos entre otros, reventando de dolor y de lágrimas, llevando grande estruendo y confusa vocería, cargados de sus hijos y sus mujeres, de sus enfermos, viejos y niños, llenos de polvo, sudando, y carleando, los unos en carros apretados allí con sus personas, alhajas y baratijas: otros en cavalgaduras con estrañas inven¬ciones y posturas rústicas... cada qual con lo que tenía. Unos yban a pie, rotos, mal vestidos, calzados con una esparteña y un çapato, otros con sus capas al cuello, y otros con diversos envoltorios y líos... Padeciendo grandísimas amarguras, muriendo algunos de pura aflicción...» (Pedro Aznar Cardona, 1612).



Més enllà dels desastres econòmics més immediats, atés que els senyors perdien de la nit al matí, i no sempre de bona gana, la mà d’obra que els produïa les rendes més directes, se’n va ressentir el paisatge agrari, humà i cultural. El cronista valencià Gaspar Escolano (1560-1619), que havia presenciat aquells fets, finalitza la seua relació històrica amb estes paraules: «el nuevo estado en que se halla, hecho de Reyno el más florido de España un páramo seco y desluzido por la expulsión de los Moros». En un altre lloc del llibre X de les Décadas parla de l’estat en què quedaren els pobles entre l’expulsió i l’arribada de nous pobladors, tan desitjada pels senyors de les terres: «Por otro cabo, no se puede contar la ruyna de los lugares del Reyno, y quan yermos y despoblados han quedado con la transmigración de los Moriscos; y la dificultad que se siente en poblarlos, por huyr los nuevos pobladores de obligarse a pagar aquel millón de responsión de censos, que están impuestos sobre ellos de tiempos de los Moriscos». Ho deia l’any 1611, quan els pobles espadànics completament abandonats començaven amb lentitud i moltes dificultats a disposar de les cartes de poblament per als cristians nouvinguts, de segur que amb alguns dubtes inicials.

A partir d’aquell moment, la nostra serra comença una altra etapa cultural i econòmica, amb una base musulmana de segles (mudèjar i morisca) que encara perduraria en aspectes vitals com l’agricultura i l’ús de l’aigua, però també amb marques notables en murs, carrers, camins, en la gastronomia i en els noms de lloc que encara guardem, ni que siga opacitzats per l’evolució. El període de la repoblació a partir de 1610 i la construcció d’unes noves societats locals és un tema ben suggestiu i poc estudiat en alguns punts (sociabilitat, equilibri i fixació del sistema de creences, reestructuració de la vila amb espais públics, etc.) que encara esperen reflexions de detall, més enllà de l’augment objectiu i progressiu de la producció agrícola i poblacional que justifiquen la recuperació econòmica després de l’expulsió.(8)


Fragment de la crida de desembre de 1609 per a atendre les terres dels moros expulsos. Arxiu UV-EG

NOTES
[1] Lapeyre, p. 70-71, 75-78.
[2] A l’Arxiu General de Simancas hi ha diversos documents amb les relacions dels embarcaments, que en alguns casos n’especifiquen tots els detalls: data de l’embarcament, nom dels patrons dels vaixells i tipus, la quantitat d’hòmens, dones, jóvens i lactants expulsats, els seus noms i l’origen. Per al cas de Vinaròs i de Moncofa, Lapeyre indica sense esmentar-los que no hi ha dades precises, per això no les publica. Op. cit., p. 96.
[3] L’expulsió dels moriscos del Regne de València. Bancaixa, València, 1997, p. 67-68 (n. 67).
[4] Marcos de Guadalajara y Xavier (1613): Memorable expulsión y justíssimo destierro de los moriscos de España, Nicolás de Assiayn, Pamplona, p. 114.
[5] Pasqual Boronat, op. ci., vol. II, p. 239.
[6] Pérez, J. M. i Ardit, M (1988): «Bases del crecimiento de la población valenciana en la edad moderna», en Pérez Aparicio, C. (ed.): Estudis sobre la població del País Valencià. Ed. Alfons el Magnànim, València, vol. I, p. 199-228.
[7] Per a Bernat i Badenes (1994), l’anomenat «Cens de Caraçena de 1609» no pot ser considerat com un cens, «sino como unas apreciaciones aproximativas del total de casas que había en cada población del País Valencià» en vespres de l’expulsió (p. 26-27).
[8] Cap a la darreria de l’any 2009, el Museu d’Història de València va obrir l’exposició «Despoblats moriscos, 400 anys després», en la qual incloïa algunes fotografies de Suera Alta (Suleima) i Aín com a exemples de poblament morisc.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.