Què és Espadàniques?

divendres, 31 d’octubre de 2014

El Molí d’Aire d’Eslida


per Jaume Buïgues i Vila
Tècnic de Gestió Cultural i membre de l'Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta
ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball



L’any 1993, Joaquim Bolufer i jo, després de fer l’inventari dels molins de vent de la comarca de la Marina Alta, vàrem escometre per a la Unitat de Patrimoni Etnològic i Arqueològic Industrial de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana la tasca d’inventariar tots els molins de vent del País Valencià, de cap a cap del territori, i aleshores va ser quan vàrem conéixer el Molí d’Aire al terme d’Eslida, el qual forma part del subconjunt de molins fariners de vent dels voltants de la serra d’Espadà, datables entre els segles XVIII i XIX.

En aquest apunt us donem a conéixer quin era el procés de funcionament d’aquest molí en la seua època d’esplendor, per a la qual cosa, a més de les nostres aportacions basades en l’anàlisi etnoarqueològica de l’immoble i de la restitució ideal del sistema tècnic de molturació, reconstruït a partir de paral·lelismes amb el sistema de mòlta documentat en altres molins de vent coetanis, us haureu de valdre de la imaginació. En la part final fem una proposta de rehabilitació i de dinamització d'aquest bé material poc comú a la vostra serra.


Qui primer arriba al molí, primer mol i fa farina
Tipològicament i funcional, el Molí d’Aire d’Eslida era un molí blader o fariner que al seu interior comptava amb una senzilla maquinària instal·lada per tal de reduir el gra dels cereals, a pols, a farina i segó, mitjançant la fricció, dels grans de blat, entre els cossos durs i aspres de la superfície de les dues moles.



Quan el llaurador arribava al molí de vent amb els sacs de blat carregat al llom d’alguna cavalleria havia de portar el gra rentat, lliure de pedres, terra, llavors i restes de males herbes i pallús. L’havia d’haver rentat i assecat prèviament al seu pas pel molí, ja que per les condicions de l’emplaçament dels molins de vent era pràcticament impossible dur a termini l’operació de rentat a peu de molí, contràriament al que ocorria als molins fariners d’aigua (hidràulics), que si comptaven amb instal·lacions adequades per a fer-ho: el llavador i el sequer.

Els llauradors, com que no es fiaven dels moliners (recordeu la dita popular: «de moliner canviaràs, però de lladre no t’escaparàs»), volien moldre el gra mentre ells romanien al molí i supervisaven l’operació, per això matinaven i s’espavilaven a ser els primers a arribar al molí perquè, d’acord amb la dita popular, «qui primer arriba al molí, primer mol i fa farina». Generalment, per desconfiança, no agradava deixar els sacs a la lliure disposició del moliner, i fins i tot preferien anar-se’n a un altre molí abans de deixar els sacs i que el moliner els molguera quan els tocara la tanda o arrancara el vent, d’ací la dita «quan el molí no mol, arre mula, a un altre molí».


El procés de la mòlta del blat
A la planta baixa del molí, que era diàfana perquè s’utilitzava per a l’emmagatzematge temporal dels sacs de gra i de farina, es feia la recepció dels sacs de blat, que fins i tot es pesaven i es comprovava la seua qualitat i les condicions en què arribava al molí el cereal. Des d’ací, els sacs es pujaven paulatinament a la sala de mòlta a través de l’escala de planta semicircular, avui desapareguda al Molí d’Aire. L’escala conduïa a la sala de mòlta, on s’ubicaven les moles i els engranatges que les feien moure. De cap d’aquests elements no es conserven altres restes que no siguen els forats de l’embigat que sustentava el forjat.1 En aquest pis superior estaven emplaçades les moles, la de baix, anomenada jussana o sotana, era fixa, i la de dalt, que rebia el nom de sobirana o corredora, era mòbil. Sobre les moles estava la gronsa o tremuja, un recipient en forma de tronc de piràmide, dins el qual s’abocava el gra que s’havia de moldre, el qual passava uniformement, mitjançant el colpejat rítmic del cadell,2 a través de la seua obertura inferior a l’ull de la mola. Una vegada mòlt el gra i transformat en farina, aquesta queia al farinal, un conducte que arriba a la planta baixa i a través del qual la farina anava caient directament de les moles al sac. Ací no hi havia màquines que cernien la farina, cadascú se l’havia de cerndre de forma manual a casa amb un sedàs, i separar la farina del segó. Segons la qualitat del gra i la varietat del blat s’obtenia farina de primera, segona i tercera.

Maquinària del molí de Cotna (Teulada)


Com es movien les moles?
La pesada mola sobirana era moguda per uns engranatges que giraven en fer moure el vent les antenes del molí, les quals estaven integrades en l’armadura de fusta que cobria la torre i descansava sobre un galze, avui desaparegut. Aquesta estructura que cobria el molí, de la qual solament es tenen referències documentals i gràfiques, tenia forma cònica i per paral·lelisme amb altres molins com els de Mallorca, sabem que era giratòria i estava relacionada directament amb la maquinària que feia moldre el blat. A fi que comprengueu millor quina era la distribució i l’esquema de la maquinària del molí per al procés de molturació, us adjuntem, per a la seua observació, el dibuix de la restitució ideal de la maquinària del molí de Cotna, emplaçat al tossal dels Castellons al terme municipal de Teulada (la Marina Alta).

La revolució industrial i amb ella la introducció de molins moguts per màquines de vapor, gasogen, gasoil o electricitat, arraconaren l’ús dels molins moguts per l’energia eòlica (també els hidràulics) i caigueren en desús, però no en el sac de l’oblit, ja que ara, per tal que no perdeu la memòria d’allò que va ser el Molí d’Aire, us hem parlat del seu funcionament.

Notes
1. Aquest molí, a diferència d’altres molins valencians, no tenia cambreta o entresol, a sota del forjat del pis superior –com s’observa en el dibuix adjunt–, un espai  que solien utilitzar els moliners com a habitatge.
2. És una petita peça de fusta mòbil, que es situava entre la boca de la tremuja i l’ull de la mola per fer caure amb constància i regularitat el gra que s’havia de moldre.


Una proposta de rehabilitació
En aquell moment, vaig pensar que seria desitjable posar en valor el molí, per tal que siga rehabilitat aquest element del patrimoni etnològic valencià amb la finalitat de donar-li un ús didàctic i que les nobles pedres del Molí d’Aire no vegen perillar, un dia més, la seua pervivència com a elements estructurals d'una vella indústria artesanal.

Considerem que, per tal de preservar aquesta construcció del risc de conservació, que depén de les inclemències del temps i de l’acció incontrolada d’alguns vàndals, es fa necessari rescatar aquest bé patrimonial singular i l’entorn natural que l’envolta, per tal que siguen utilitzats per la comunitat per a activitats ludicoeducatives, per a la qual cosa, com que supose que es tracta d’una propietat privada, caldrà arribar amb els propietaris, primer que res i abans d'encetar qualsevol projecte de rehabilitació, bé a un acord de plena disponibilitat dels terrenys i de l'immoble, o bé adquirir-los l'Ajuntament d’Eslida, que al cap i a la fi és el responsable de la preservació i conservació del patrimoni cultural del municipi.

La rehabilitació i conservació d'aquest edifici d'arquitectura popular, que es pot convertir en centre d'educació no formal, i la recuperació de l'entorn natural i la seua biodiversitat, castigada pels incendis forestals, millorarà la qualitat paisatgística del petit tossal on es troba emplaçat i proporcionarà a la ciutadania una àrea on desenvolupar activitats recreatives i educatives de caire mediambiental i etnològic.

I si arriba a fer-se realitat aquesta proposta de preservació i rehabilitació del molí caldrà abordar-la en diverses fases. La primera de sanejament i consolidació de la part de la torre que es conserva en l'actualitat (ja realitzada) i, la segona, la reconstrucció de les parts que han desaparegut, les quals caldrà reedificar, especialment la desapareguda l'escala de planta semicircular, amb graons encastats en el mur; el remat de coronament del molí; el forjat de la cambra interior de la sala de mòlta amb bigues de fusta i el corresponent sòl entrebigat, i com no, la coberta del molí, que ha de reconstruir-se, per paral·lelisme amb altres molins valencians de què tenim constància gràfica i documental, d’acord amb el model original de fusta impermeabilitzada en forma cònica, tot senyalitzant el punt d'eixida de les antenes, que també seria convenient recuperar. En tercer lloc, caldrà ordenar l'entorn del molí amb un camí d'accés restringit a vianants i tot seguit continuar amb la instal·lació de plafons explicatius en forma de taula interpretativa on serigrafiar en color els elements del paisatge que des d'ací s'observen, amb el seu nom, la seua litologia i geologia, així com la vegetació i la fauna pròpies de la zona.



I si no fóra massa demanar, també caldria condicionar, integrat en el medi, una àrea recreativa, però sense necessitat d'obres de remodelació del paratge, on caldria comptar amb unes infraestructures mínimes com són per exemple: excusats, punts d'abastiment d'aigua (fontetes), taules amb bancs i contenidors de deixalles. Potser demane massa, però per demanar que no quede. Espere que alguna persona agafe el testimoni d’aquesta proposta i la duga endavat a fi que no quede la cosa sols en paper mullat, sinó que ben al contrari es faça realitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.