Què és Espadàniques?

diumenge, 28 de setembre de 2014

Sobre la primera descripció de la serra d’Espadà (1561)



Hui parlarem sobre un informe militar que va redactar en 1561 un enginyer del rei Felip II, l’italià Giovanni Battista Antonelli. Pocs textos antics ens fan una descripció tan detallada de la nostra serra, i fins i tot el mapa valencià més antic que es coneix és posterior, del 1585, elaborat per Abraham Oertel a partir dels apunts de Jeroni Muñoz.



La finalitat de l’informe anomenat Relatione della Montagna o Serra di Espadan, que es conserva a l’Archivo General de Simancas (Secció Estado, lligall 329) era reconéixer la zona davant la necessitat de fortificar la costa per evitar els contactes entre els moriscos i els corsaris de Barbària, que n’hi havia, però els fets aïllats s’havien convertit en una mena de llegenda urbana. El text en italià es va publicar ja fa uns anys en la revista especialitzada Sharq-al-Andalus de la Universitat d’Alacant (vol. 5, 1988), i posteriorment va ser traduït de l’italià per l’artanenc Enric Vilar i publicat en el número 2 (1998) de la revista Camp de l’Espadar, de la Societat d’Amics de la Serra d’Espadà (SASE).

Gràcies a la col·laboració i el bon treball dels amics d’Artanapèdia, tenim disponible aquella traducció. Nosaltres hem digitalitzat la versió en italià, estudiada i publicada pel professor Antoni Ferrando en 1988.

Abans, però, convé fer una contextualització d’aquella segona meitat del segle XVI, sobretot dels principals fets que afectaren el devenir tràgic dels moriscos que van viure a la serra d’Espadà fins a l’expulsió forçada i definitiva a partir de setembre de 1609.


De musulmans a moriscos 
Els batejos forçats dels súbdits musulmans a partir de 1525 no va resoldre el xoc que per al catolicisme hispànic significava la presència dels mahometans. La raó de la força i els tímids intents d’adoctrinar-los i esborrar-los la identitat no van donar els fruits esperats, alhora que creixia una hostilitat social generalitzada davant la por de possibles connivències amb els turcs. El segon àustria, Felip II, va intensificar l’acció de son pare, i, entre altres mesures auspiciades per l’Església catòlica, va encomanar estudiar dos zones de presència morisca: la serra de Bèrnia i la serra d’Espadà, molt pròximes a la mar. A banda de la sèrie de torres que es van construir quasi vora mar per tot el litoral, eren necessaris altres baluards de control de la població. El de Bèrnia fou construït immediatament (1562), però les Corts en 1564 s’oposaren a bastir el d’Espadà.

Un any abans, pel febrer de 1563, diversos comissaris són enviats el mateix dia i per sorpresa als llocs habitats pels nous convertits. És el fet conegut com el desarmament dels moriscos, del qual en l’Arxiu del Regne de València hi ha tres volums amb informació preciosa sobre el nom dels caps de família de cada casa regirada i les armes requisades. El balanç general d’aquell acte és un tant ridícul: armes velles, rovellades, trencades, més una herència familiar que no un arsenal preparat per a una revolta com la de 1525-1526. Manuel Danvila va publicar en 1887 estes dades globals dels 415 pobles o nuclis moriscos valencians: «Espadas, 14.930. Puñales, 4.114. Escopetas, 244. Arcabuces, 86. Ballestas, 3.454. Lanzas, 703. Cervelleras, 1.519. Alabardas, 56. Rodelas, 722. Coseletes, 20. Partesanas, 15. Broqueles, 841. Adargas, 64. Petos, 8. Cotas de malla, 77. Montantes, 6. Carcax, 31. Dagas, 487. Aljabas, 80. Alfanjes, 16. Cuchillos de monte, 76. Cascos, 375. Corazas, 61. Baneros, 3. Manoplas, 1. Escudos, 1. Capaceles, 2. Azagayas, 1. Cazudos, 1. Boiraques, 1. Marrasos, 1».


La decisió de les Corts de no fortificar la serra d’Espadà devia estar fonamentada en esta operació aparentment triomfal, però d’eficàcia dubtosa. L’informe d’Antonelli, de dos anys abans, finalitzava així: «Tots els susdits i altres llocs són fortificables contra la seua ofensiva, car no tenen artilleria o no la tenen en bona disposició. De Sogorb fins a la fi del Regne de València hi seran de cristians vells poc més de quatre mil focs, i gent bastant ben armada, els quals són mortalíssims enemics i desitgen veure’ls desarmats i més mansos i menys perillosos en el seu dany».


Els moriscos són qualificats com gent «de corpi asciutti, atti al travaglio et a soportare fame et sete et ogni disàgio, et è gente ostinata» (‘són de cos eixut, aptes per al treball i per a suportar fam i set i qualsevol incomoditat, i és gent obstinada’. I Antonelli afig: «quello che sopra ogni cosa è de anottare è che per tutti quei luoghi non si vede una croce, ne si odono campane, ne si vede algun segno di Cristianesmo». És a dir, que per tots aquells llocs no es veia ni una creu, ni se sentia cap campana, ni es veia cap signe de cristianisme. És interessant remarcar-ho, perquè tant si era veritat o exageració indica que aquella nació morisca vivia al marge de la resta del món, ocupada a pagar els impostos al senyor temporal i a sotmetre’s aparentment a la voluntat del fonamentalisme catòlic. Gent pobra, que sobrevivia amb els fruits que podien arrancar a esta terra aspra i poc agraïda per a les collites; càlida a l’estiu i freda a l’hivern, com diu el mateix informe de l’enginyer.

Inscripció àrab de la mesquita d'Artana


Interés de l’informe de 1561 
Segons Antoni Ferrando, l’autor descriu «amb una notable precisió, els més diversos aspectes de la geografia física i humana de la comarca. Des d’una òptica militar, Antonelli n’assenyala els límits, els accidents orogràfics més importants i les condicions estratègiques dels seus accessos i camins, i dóna compte dels principals mitjans de subsistència, defensa i avituallament dels seus habitants. En l’enumeració de les poblacions cristianes i morisques que circumden la serra Espadà s’indica el nombre de focs (cases) de cada una i els senyorius als quals pertanyen».
 

Repasseu tot el que s’ha enumerat en el paràgraf anterior: accidents geogràfics, accessos, estat dels camins, rutes, mitjans de subsistència (aigües, collites, animals domèstics, zones de conreu, flora forestal, fonts, séquies, molins, carboneig...), castells, cases de cada poble, hàbits... En fi, per a ser la primera descripció de la serra d’Espadà no es queda gens curta.
 

No hi insistim més. Llegiu l’informe calmadament i feu-vos-en una bona idea de com era aquella serra d’Espadà en 1561.

Fragment del mapa d'Oertel (1585), amb la serra d'Espadà