Què és Espadàniques?

dimecres, 18 d’octubre de 2017

Vicent Tomàs i Martí (1899-1924): un artanenc polifacètic

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg i investigador


ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'un treball per a este blog, publicat originalment en el número 30 la revista de cultura popular Caramella (gener-juny 2014)



  
Parlar d’un personatge complex a qui, a més, admires per la seua obra, és sempre complicat. A mi, sens dubte, em passa això amb l’artanenc Vicent Tomàs i Martí, qui als 16 anys començà a entrar en contacte amb els cercles valencianistes que es movien pel cap i casal. Del 1918 al 1923 va desplegar una activitat tan intensa a l’Horta de València, a la Plana i al Maestrat que deixa de pedra el fet de pensar com un jove estudiant de Medicina podia dur avant tant de treball: la publicació de centenars d’articles en periòdics, mítings i aplecs valencianistes, la creació de revistes per la causa, excursions arqueològiques, l’escriptura de novel·les i contes, el dibuix..., i encara alguns rastrejos de cultura tradicional al seu poble, Artana, a la serra d’Espadà.

La seua memòria no s’ha perdut, gràcies sobretot als estudis que Vicent Franch inicià en la dècada dels 80 i que altres persones han revisat i continuat fins al moment actual. De fet, anualment es fa alguna trobada a l’ermita de Sant Antoni de Betxí –on es realitzaren els quatre aplecs entre 1920-1923– per recordar-lo i hi ha alguna iniciativa que encara no ha quallat en forma de fundació del seu llegat valencianista.

Les pàgines que segueixen volen ser un humil homenatge a aquell homenot traspassat prematurament als 25 anys, que no sabem què hauria arribat a fer i a ser en els anys a venir de la dictadura de Primo de Rivera, la II República i més enllà. El que sí que sabem és la llavor que va sembrar en un lapse relativament breu; una llavor germinada que li han reconegut les generacions valencianistes de tots els temps.

La labor dels solitaris

Vicent Tomàs i Martí (Artana 1899-1924) era fill d’un comerciant de l’espart i dels productes derivats, sobretot els esportins per a les premses d’oli, una indústria que va definir en el passat el modus vivendi d’aquest poble de la Plana Baixa i d’altres de la rodalia de la serra d’Espadà. Estudià Medicina a Barcelona i a València, ciutats que van marcar la seua trajectòria de pensament i d’acció valencianista. Des de ben jove entrà en contacte amb el catalanisme a Barcelona i connectà amb les organitzacions Joventut Valencianista (1915...), Agrupació Nacionalista Escolar (1918...) i Unió Valencianista Regional d’Ignasi Villalonga, i començà a col·laborar assíduament en la premsa portaveu dels ideals valencianistes com La Veu de la Plana o La Correspondencia de Valencia.
La seua contribució més original, però, fou la cofundació en 1919 de la Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes amb Carles Salvador i Adolf Pizcueta, entre altres. La finalitat d’aquest grup era posar en relació el personal dispers per les comarques i portar el valencianisme més enllà del reduït marc urbà, on només havia penetrat tímidament fins a aquell moment. Per a ell, era possible superar la realitat caciquil dels pobles –del seu mateix i de la Plana en general– actuant des del valencianisme. Un titular seu en el fullet agrarista El Crit de la Muntanya –portaveu de la Lliga de Solitaris publicat entre 1922-1923– condensa el missatge fundacional que hi vol fer arribar: «Valencianisme per interés». La seua estratègia per a la difusió de l’ideari es basà en la influència entre aquells qui tenien un clar ascendent social en el món rural: els mestres d’escola, els capellans i els metges. A banda de mítings i d’una atapeïda agenda d’actes i de projectes i realitzacions, una trobada anual marcava la força i les orientacions ideològiques del grup: els anomenats Aplecs de la Muntanyeta de Sant Antoni de Betxí, convocats en els anys 1920, 1921, 1922 i 1923. Just aquell darrer any, un mes i mig més tard, s’imposava la dictadura militar de Primo de Rivera, i el dia 1 de febrer de 1924 moria de tifus a sa casa el metge Tomàs i Martí, que a penes havia començat a exercir com a contractat temporalment pels ajuntaments de la Vall d’Alba, Vilafamés i Picanya.



Tomàs i Martí i la cultura tradicional

En la biobibliografia de Vicent Tomàs hi ha un aspecte molt poc estudiat, i és el temps que dedicà a atendre les crides de recopilació de mostres de cultura popular que sorgiren en les primeres dècades del segle XX. Tot i que el seu treball no és massa ampli en aquest camp, conéixer-ho ens ajuda a acabar de dibuixar el perfil d’un home preocupat pel patrimoni del seu poble, entés lato sensu. En la seua trajectòria intel·lectual s’entrellacen la reescripturació de llegendes espadàniques, l’etnopoesia, els relats de costums i festes, el dibuix, l’arqueologia i una frustrada col·laboració en el Diccionari de Mn. Alcover. Entrem-hi a pams.

Arqueologia, dibuix...
Quan llegim els articles que Tomàs i Martí publicava en la premsa, descobrim la gran estima que sentia pel seu país. No és estrany, per tant, que estimara tant el seu paisatge, la seua història, la seua llengua i això anava acompanyat de l’interés per l’excursionisme, i, per derivació, la inclinació per les restes arqueològiques. Ell mateix degué contagiar aquesta dèria al seu germà Joan (dos anys més menut, 1900-1975), que en els primers anys 20 van ser capaços de trobar diversos jaciments prehistòrics, ibèrics i romans al terme d’Artana i rodalia. Uns anys després de la mort de Vicent, Joan fou denunciat per les seues indagacions i va desviar la seua atenció cap a les fortaleses espadàniques. Segons ens diu l’arqueòleg Francesc Esteve Gàlvez, «trobà més atraients les ruïnes dels castells, on surt la bella ceràmica vidriada, que cada vegada l’interessava més... Amb el temps, restaurant allò que trobava als castells o adquiria fent compres i canvis, arribà a constituir un esplèndid conjunt, que feia goig veure». Joan, com a bon excursionista, «sentia vivament el paisatge i de tant en tant pintava. Quadres que alguna vegada copsaren l’hora i l’ambient de la serra, d’una impressió vibrant, lluminosa, malgrat foren pintats sense aquella formació professional que s’adquireix a les escoles», ens diu Esteve en les seues memòries. Vicent també dibuixava, i conservem una bona col·lecció d’esbossos i peces definitives de les seues excursions de lleure sobre ermites, convents, mines, castells, molins, muntanyes, algun tipus popular, etc.


Convent de Sta. Caterina (Onda). Dibuix original de VTM, realitzat el dia de Fira del Carme d'Onda. Podeu veure la crònica que va escriure ací.


El DCVB i l’Espadà
Seguint els dietaris de les eixides de Mn. Alcover pel País Valencià, podem saber que no va visitar mai els pobles de la serra d’Espadà; els deficients mitjans de transport de l’època el van portar per la Plana –a Onda a tot estirar, gràcies a la Panderola– quan anava de camí a València o cap a Tortosa. Els esments que hi podem trobar a l’Espadà són de comentaris dels col·laboradors o pels complements que anys a venir hi faria el valencià Sanchis Guarner amb Francesc de Borja Moll en la visita filològica a Aín per a l’obra de l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica.
Gràcies als treballs de digitalització del fons Alcover que ha realitzat la professora Maria Pilar Perea, hem pogut localitzar una carta del 3 de juliol de 1922 escrita per Tomàs i Martí al canonge manacorí, que ell va respondre el 15 de setembre en missiva que no ens ha pervingut. De fet, Tomàs no consta en la base d’antropònims del Bolletí del Diccionari que publicava Mn. Alcover, així que hem de presumir que o bé no acceptà el seu oferiment o bé no el pogué realitzar com volia. Tomàs i Martí li escriu com a director d’El Crit de la Muntanya en aquests termes:
«Feia temps que volia posar-me en relació amb vosté per a col·laborar en l’obra de recerca dels mots dispersos que formen en (sic) tresor de nostra llengua. Al hora que un desitg de patriotisme un altra finalitat m’empeny a posar-me a les seves ordres.
Se que voste retribuix aquesta col·laboració.
Espere em dira les condicions i el que tinc de fer per a ajudar. Visc a Artana durant les vacances escolars i aquesta comarca, Serra Espadà de Castelló, es de les menys conegudes filològicament. Crec que alguna paraula nova podria aportar-se al Diccionari.
L’afany de la remuneració no’s per dar-me cap satisfacció personal si no per vore la manera de dur-li alguna minsa ajuda a “El Crit de la Muntanya” humil publicació que dirigix, unica en nostra llengua que existix ara al Reine de Valencia.»

Efectivament, el fullet portaveu del valencianisme agrarista resultava quasi sempre deficitari i sobrevivia amb els donatius dels simpatitzants. Sembla que per aquest cantó no hi va arribar cap ajut i no es van materialitzar les ganes de Tomàs i Martí de fer de corresponsal de l’Espadà, una regió que coneixia perfectament i que recorria sovint fent excursions.


Retalls de cultura tradicional en la seua obra
Per la seua labor propagandística de difusió del valencianisme polític incipient, Tomàs i Martí és un gran escriptor d’articles periodístics. Té una obra ingent en la premsa que va recuperar i seleccionar Vicent Franch en 1980 en el segon volum d’El valencianisme agrarista (1918-1923). A més, té contes destinats a la revista El Cuento del Dumenge («Les penes d’un romàntic» (1916), «Flor de drap», «¡Campanes de la meua terra!», la traducció de Poe «El gat negre» i «Les ombres maleïdes», totes quatre del 1920) i diverses novel·letes inèdites (Els herois d’Hespèria, Lliris de passió, El remans sedant, Retaule sentimental, Un camí...). Tota aquesta immensa tasca es concentra en pocs anys de joventut, els únics que va viure, i amb tot Adolf Pizcueta en digué que «el seu llenguatge enriquit pel lèxic de la part de Castelló, que hi habitava, depurat dels barbarismes i grolleries a què està condemnat el valencià actual, apte i flexible per a l’expressió, el col·locava entre els millors prosadors valencians». Certament, és un llenguatge viu alliberat de certs encarcaraments de l’època i sovint de la temàtica costumista tan agradosa en aquells primers anys de recuperació nacional. Ell, però, fa ús del costumisme com a element per a emmarcar la narració i defuig les petrificacions folklòriques, que tant criticà. 
En aquest apartat incloem dues modalitats de textos que connecten directament amb la cultura tradicional viva en les dècades de la primeria de segle. Es diferencien pel grau d’intervenció de l’autor i per la naturalesa: en els poètics, Vicent Tomàs i Martí es limita a transcriure’ls tal com brollen de la boca de iaies o infants; en els narratius, es tracta d’una recreació descriptiva (i, en conseqüència, literària) d’aspectes que l’autor ha recollit de la tradició oral del seu poble o que coneix per experiència personal. Ara com ara no entrem en les escenes de caire tradicional que esguiten les seues narracions literàries.
Des del 1920, el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC) havia encetat una campanya per a la recol·lecció de les pregàries, supersticions, cants tradicionals, parèmies, contes, llegendes, etc., en valencià o castellà, que encara es podien sentir als pobles. Era Àngel Sánchez Gozalbo qui hi feia la crida per recollir tota la saviesa popular valenciana, i s’interrogava: «¿Podrá llegarse a recoger todo el folk-lore del reino de Valencia? Si todos los idealistas y valiosos componentes de la Lliga Espiritual de Solitaris, si todos los aficionados, modestos trabajadores y curiosos que se hallan diseminados en ciudades, villas y lugares acuden con sus aportaciones y respuestas, una espléndida floración anunciaría sazonados frutos. Una buena voluntad al servicio de una mediana actividad es cuanto se necesita para ser colaborador». El BSCC publicava qüestionaris orientatius presos dels models emprats per Sebastià Farnés i Badó, que el 1913 havia publicat el primer volum de la Paremiologia catalana comparada, finalitzada a partir del 1992 per Columna.
Vicent Tomàs i Martí va participar en el projecte al costat d’altres lletraferits de l’època relacionats amb la Castellonenca, com ara Carles Salvador, Joan Manuel Borràs Jarque, Àngel Sánchez Gozalbo, Salvador Guinot, Manuel Lamata, Josep Pascual Tirado, Tomàs Roig, Francesc Mateu Llopis, Gaetà Huguet, Emiliano Benages, Vicent Giménez, Emili Sanchis, Josep M. Arnau, Emili Calduch, Donís Nostrort, Josep Garcia Tirado, fra Andreu Ivars, Ricard Carreras Balado, Joan Simon, Joan Bta. Porcar i Manuel Betí. En total es publicaren 73 exemplars de fitxes entre 1920-1930. A Tomàs i Martí li’n publicaren huit recollits entre 1920-1921, tres mentre vivia i altres cinc pòstumament (1928-1929). Entre els seus manuscrits hem trobat anotacions en brut d’altres tres pregàries inèdites: una en absentar-se de casa (vegeu un treball meu en Caramella IV, 2001), una molt extensa a sant Vicent i una altra a la Mare de Déu del Roser.
De l’altre grup esmentat, a tall de mostra, parlarem de la llegenda literaturitzada de la conquesta del castell roquer de Castro i del relat de la transhumància al seu pas per Artana. Pel que fa al text de la llegenda de Castro (en terme de Fondeguilla), fou publicat en castellà dins La Correspondencia de Valencia el 14 de juliol de 1919. Segons que ens avisa Vicent Tomàs, era una llegenda viva en el seu temps i coneguda a diversos pobles de la Plana Baixa i Alta. De fet, en altres pobles de l’Espadà es contava aquesta mateixa llegenda per a la conquesta jaumina del seu castell. Per altra banda, el relat de la transhumància inclou un dibuix seu inèdit que reproduïm ací i conta el pas dels ramats xurros pels assagadors i corrals dels pobles de l’Espadà, un món que recentment ha estudiat i publicat l’amiga Teresa Casquel en dos llibres de rutes del Centre Excursionista de València, Caminos de trashumancia. Vos deixe amb la lectura relaxada d’aquest passatge inèdit, cedit amablement per Vicent Franch.



"Els ganaos churros"

 

Corral de la Masadeta (Artana), dibuixat per VTM

 

A mitjans d’octubre, quan començaven a esdevindre gèlids els oratges de tramuntana i es tornaven sanguinosos els pàmpols dels ceps després de veremades les vinyes, assagadors avall, venien els ganaos churros que fugint de la inclemència de la hivernada a l’Aragó, cercaven pasturatge, amagat per la neu a les terres d’origen.
Era bonic veure devallar els ramats, seguint a les manses que brandaven l’esquelleta, balant humils sota l’esguard dels pastors, i vailets que llançaven cops de roca en desmandar-se alguna ovella.
Tot l’hivern se’l passaven a d’aquestes terres, fins que amb la rialla de la primavera es desensopegaven les terres de Terol sortint tots el dia de Santa Creu, veredes amunt, cap al Mas Quemao i el Puerto Mingalbo.
Ací tancaven el ramat en quansevol d’aqueixos corrals de ganao que voreu casi enderrocats vora la rambla dels assagadors. En aquells cercats coberts de teula en una mitat sostingudes per rústegues arcades, feien nit ovelles i pastors. Aquests últims tenien en un recó del corral una estança petiteta de sostre en volta, com un aljup, amb un banc i una llar de parets tosques i ennegrides, amb uns carcaus que feien d’armaris. Damunt del banc jeien els pastors amb sacs plens de palla, i a la llar s’escalfaven i coïen la vianda: arròs i queredilles fadrines (1), o les tortes cuites en el pedrís i els caps de les ovelles qu’els se morien, cuits sota la cendra.
Després que post el sol tancaven el ramat, feien una estona de vetllada, allumenats amb teies o un llumet, fins que la son els aclucava les parpelles i ensonyats es deixaven caure damunt les saques de palla.
Per dematí, amb el sol, es llevaven marxant amb el ramat cap a les muntanyes a passar un altre jorn de solitud pels cingles i barrancs deturant son esguard en un tallant de penyes o espandint la mirada per un ampli horitzó amatents a les ovelles que anaven pasturant.
Els diumenges matinet anaven al poble a missa primera i després a casa del corraler (2), que els donava la tradicional lliura d’oli que ells guardaven en banyes de bou.
Només cumplir amb Déu i fer el seu comiat, retornaven al corral a treure les ovelles que esperaven balant que obriren la porta del cercat per sortir a pasturar altre jorn.
Ah, els dies de pluja al corral! Els pastors fent corda davant d’un foc minso i fumós, escoltant com balaven les ovelles a prop seu.
Així tota la invernada i els primers jorns de primavera, fins al dia de Santa Creu, que llevaven podria dir-se la tenda retornant a l’Aragó on ja s’amostraven les humils matetes de brossa.

NOTES DEL TEXT
(1) Diuen fadrines a les llegums cuites sense cap mescla de carn ni bacallat.
(2) Amo de la tanca.
Corral de la Masadeta, en l'actualitat (Artana)

 
 

dilluns, 4 de setembre de 2017

Dels fils de la serra d'Espadà: de Barcelona al mas dels Frares d'Aiòder

per Ismael-Pascual Chiva i Molina
Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ipasc_CM i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair de nou a l'autor la cessió d'este treball inèdit per al nostre/vostre blog.

  



Vivim al món de la immediatesa, interconnectats mitjançant tota classe de dispositius. El telèfon mòbil s’ha convertit en una extensió del nostre cos. La informació flueix ràpidament, com mai hauríem pogut imaginar ara fa només 20 anys. Ahir és un passat remot; el present és líquid, en termes baumanians; el futur és un sospir que, de seguida, esdevé passat.

Habitem un temps efímer en què els ordinadors i les consoles dels 90 formen part de la prehistòria, el BETAMAX i els cassetes dels 80 són poc més que uns desconeguts, i només alguns recorden quan TVE emetia en blanc i negre i la televisió es veia als teleclubs.

Als nascuts en aquest món tecnològic, en aquest temps d’aigua corrent, electricitat a casa i aigua calenta a la dutxa els resultarà difícil d’imaginar com els seus avantpassats podien sobreviure amb ciris, amb l’aigua de la font i el foc de la llar. Els semblarà estrany pensar en unes persones que en escoltar la paraula ‘ratolí’ l’associaven a un animal, que no sabien res d’Internet i que el viatge més llarg de sa vida havia estat el del servei militar.

Però, certament, aquella època va existir. La gent s’asseia a la vora del foc durant les llargues nits d’hivern, durant els dies de pluja o en acabant de dinar, i parlava. Sí, parlaven i narraven històries que només raïen al seu cap, que els havien contat els pares, i als pares els pares dels seus pares, en una imparable cadena de transmissió intergeneracional. Imparable fins que l’arribada de la tecnologia, els mitjans de comunicació i la vida moderna va proporcionar al jovent noves maneres d’entretindre’s. Els jóvens deixaren d’escoltar els seus majors i moltes d’aquelles contalles s’esvaïren irremeiablement en l’oblit.

És setembre. L’estiu s’acaba, però la calor es resisteix a marxar. L’asfalt de la ciutat abrasa els vianants. Pel centre se sent la cridòria dels turistes, barrejada amb la sorollada festiva que ompli la Ciutat Vella de Barcelona per la Mercè. Aquest marc pareix poc propici per trobar petjades de la serra d’Espadà.

Per això, a Via Laietana, davallem per unes escales i accedim al metro de Jaume I, direcció Trinitat Nova. Unes poques parades i fem cap a l’estació de Girona. Estem a l’Eixample. Al carrer de València, junt al Mercat de la Concepció, ens espera en Joan. Va nàixer a Barcelona i allà hi ha viscut sempre. Tanmateix, quan era un infant, passà llargues temporades al territori espadànic. I d’això en fa ja 70 anys. Ell habità aquella remota època de les xarrades a la llar, de les feines en família al camp i de les muntanyes abancalades, netes i cuidades. Tot i el temps que ha transcorregut, recorda vivament les nits al mas dels Frares, a la masà, com l’anomena ell.



El mas dels Frares s’alça, isolat, a l’extrem sud de la Mola, enlairat un centenar de metres per dalt del coll d’Aiòder, entre el terme d’aquesta localitat i el de Fanzara. Aquestes són terres de frontera. Ací acaba el País Valencià valencianoparlant i comença el castellanoparlant. Ací acaba l’Espadà i comença el Millars. En aquest sentit, com afirmà en l’Onomasticon Cataloniae l’eminent lingüista Joan Coromines en parlar d’Espadilla, és aquest poble, situat al nord-oest del mas dels Frares, on està l’äspat’âi-Lah o “gran espadat” que és la penya Saganta, on finalitza definitivament la nostra serra i el Millars estricte ja remunta cap a terres aragoneses.

La dels Frares és una masia amb molta història, o prehistòria millor. Diuen que allà hi habitaven dotze eremites, que allò fou un convent. En qualsevol cas, les notícies més antigues de l’indret que hem aconseguit daten de les acaballes del segle XIX, quan el mas fou comprat pel matrimoni de masovers format per Francisco Escrig Moliner i Antònia Domènech Segura, originaris d’alguna de les moltes pagesies que poblen el país comprès entre Atzeneta, Xodos i Llucena, entre el Maestrat i l’Alcalatén.

En Joan encara conegué a Antònia. La recorda gitada al llit d’una habitació del mas el dia en què, mentre ell entrava a la cuina, un llamp travessà la paret, enrampà lleument la dona i s’estavellà al barandat metàl·lic de les escales que conduïen al pis superior. El menut, que havia anat a buscar unes espardenyes que s’eixugaven junt a la llar, se’n va salvar de miracle.



Dels quatre fills que va parir Antònia, tres es feren adults. I va ser dels seus llavis d’on isqueren les contarelles que en Joan escoltava. És fàcil d’imaginar la impressió que li degué causar a un xiquet de la ciutat oir aquells hòmens, de mans desgastades i pell cremada pel sol, narrar les seues vivències, les llegendes de la contrada, les històries dels avantpassats, reunits al voltant del foc, en una casa al mig del no-res, negra nit a fora, ombres allargades a dins.

Açò era i no era una nit al mas dels Frares, temps abans de la Guerra Civil. Podria ser que, com a molt enrere, fóra l’any 1925. Fins a la masia havien pujat uns caçadors d’Aiòder, hòmens avesats a la muntanya que coneixien pam a pam aquells terrenys. No tenien por. Si calia dormir al ras, hi dormien. Si calia recórrer grans distàncies a les fosques, les recorrien.

Eren just al llindar de la porta de la casa, mentre xarraven de Déu sap quines coses amb els germans Higinio i Nelo, dos dels fills de Francisco i d’Antònia. De sobte, algú d’ells girà el cap cap a un cobert que hi havia a l’exterior de l’edifici. La porta estava mig oberta i, d’entre l’obscuritat, li semblà distingir una ombra que els espiava des de dintre. No fou l’únic que va veure aquella ombra. Altres hòmens també asseguraren haver vist una silueta allà dins.



A pesar de ser-ne uns quants, cap dels aplegats volgué entrar a l’interior del cobert. Colpejaren la porta amb els seus gaiatos, però no obtingueren resposta. Aquell fet donà per acabada la reunió. Els masovers pegaren cap a dins del mas, mentre que els caçadors mamprengueren el camí cap al poble.

Higinio i Nelo tancaren la porta amb pany i forrellat. Tanmateix, pensant-s’ho millor, no podien deixar que, si algú hi era a fora, passara la nit sense aixopluc. Per això, una estona després van eixir novament a investigar. S’aproparen al cobert i demanaren, però ningú els va respondre. Al remat, giraren cua i es ficaren al llit. Al matí següent, ja amb la llum del dia, es van atrevir a entrar-hi. No hi havia ningú.



Centenars d’històries del passat, com aquesta, van ser narrades al caliu del foc al mas dels Frares. Llàstima de no haver-les conservades. Però aquella gent també en parlava del present, també rumiaven les seues pròpies històries del dia a dia.
Cap al 1945, en plena postguerra, en temps del maquis i de la Guàrdia Civil encara per les muntanyes; quan ja quedaven lluny els dies de 1936 en els quals el diputat a Corts per la CEDA, Antonio Martí Olucha, s’havia refugiat al mas dels Frares i algú havia disparat contra el masover Nelo Escrig des de la banda de Fanzara, començaren a succeir fenòmens estranys.

En Joan ja no ho recorda amb pèls i senyals. Té en la ment la referència constant a una dona, que tenia un llibre i que, amb ell, volia fer-los mal als habitants de la masia. Una bruixa? Qui sap. No ens hauria d’estranyar això. De fetilleres de les d’abans en tinguérem encara a l’interior del País Valencià, almenys fins als anys 60 del segle XX. Posem per cas la neteja d’una casa al carrer Caballeros del poble de Villahermosa, a l’Alt Millars, per part d’una dona de Nogueruelas, a Gúdar-Javalambre, que s’hi dedicava.

Amb tot, els porcs botaven les tanques a les nits i els animals es barallaven quan es feia fosc. Finalment, però, els successos estranys cessaren, tot i que sempre va quedar surant en l’aire el record d’aquella dona de nom ignot.

El mas dels Frares ara està enrunat. En queden quatre parets i poca cosa més. Les veus dels seus habitants fa temps que varen callar. Tanmateix, la mateixa tecnologia que féu desaparèixer aquell món passat, és la que ara ens ha permès a nosaltres escriure aquestes línies i fer-vos-les arribar a través d’aquest blog format per bits i per 0 i 1.


dimarts, 1 d’agost de 2017

Un dia de fira a Onda (1920)

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg i investigador

ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'un treball inèdit per a este blog.


Fa molts anys que m'interessa este personatge artanenc. Va ser gràcies a Vicent Franch, principal biògraf de Vicent Tomàs i Martí, que vaig entrar a investigar algunes qüestions que, amb el temps, han fet més gran per a mi la figura d'este fill d'Artana únic, polifacètic, avançat al seu temps. Possiblement era un cas estrany al seu poble, un raret que però no perdia ocasió de passejar el seu terme, de dibuixar-lo, de fer prospeccions arqueològiques pioneres amb el seu germà Joan. I molt més, moltes coses més difícils de trobar en un estudiant de Medicina que, paradoxes de la vida, va morir de tifus als 25 anys després d'haver sembrat llavors de valencianisme i d'anticaciquisme per els comarques de Castelló i València. Un cas excepcional, molt excepcional.

Hui em torne a acostar a la seua figura a partir d'un text que va publicar en 1920 sobre la fira que es feia a l'exterior del Convent del Carme d'Onda. En aquell temps es feien diverses fires als pobles de l'Espadà; de fet, a Artana tenien la famosa de Santa Cristina (24-25 de juliol), però la proximitat entre Artana i Onda pel vell camí tradicional que passa al peu de les Penyes Altes els portava una setmana abans a Onda el dia de la festa de la Mare de Déu del Carme (16 de juliol). Esta fira va desaparéixer cap als anys 60.


L'estil periodístic i literari de Vicent Tomàs i Martí és ben peculiar. La ironia i la burleta formaven part de la seua visió de la vida. Per la seua acció propagandística anticaciquil en el camp valencià, hagué d'enfrontar-se en la premsa i també en els nombrosos mítings en què va participar a l'statu quo de l'època. No és estrany que es mirara de reüll alguns fets...

Tomàs i Martí fou el fundador de la Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes, que organitzava assemblees i convocava els famosos Aplecs de la Muntanyeta de Betxí (1920-1923). La paraula Solitari no hem de prendre-la en el sentit primer de 'qui viu sol o apartat'. No. Solitari feia referència als elements valencianistes escampats pels pobles en aquells primers anys 20, que tenien ben poca connexió entre ells i això feia que el valencianisme polític no quallara ni tal sols a les ciutats de Castelló o València. Per aglutinar els solitaris dels pobles va fundar la revisteta El Crit de la Muntanya i va emprendre, sent estudiant universitari, una activitat de propaganda immensa. Vicent Tomàs i Martí no era un solitari apartat de la seua gent, i ho demostra amb la seua obra polifacètica al servei del seu poble, Artana, i del Poble Valencià.




Fira del Carme en 1967. Foto de José Aguilella
  



 
Dia de fira

Bajo la pesadez solar y la monorritmia de las cigalas, el camino parece interminable.
Al fin dejamos atrás las imponentes Penyes Aragoneses, un biselamiento de rocas de unos 400 metros, que merecieron unas notas de Cavanilles cuando anduvo recorriendo nuestro Reino.[1] La rambla por donde va el camino toca a su fin. Ya vemos silueteados unos muros calados por numerosas ventanas: es lo que resta de un convento incendiado en 1833.[2] Y más adelante una colina coronada por murallas con abundantes torreones, y al pie de la colina un apelotonamiento de casas, en el que culmina la mole de una iglesia. Hemos llegado cerca de Onda. El humo de sus fábricas forma sobre ellas nubecillas negruzcas.




Para llegar al convento del Carmen, lugar a donde nos dirigimos, hemos tenido que atravesar la heroica e industriosa ciudad.
La carretera de Artesa, que pasa por la meta de nuestro viaje, presenta un pintoresco aspecto: carruajes y carros con gentes bulliciosas, viajeros a pie, mujeres que se resguardan de los ardores solares con polícromas sombrillas, que pintan en el camino móviles flores.

El castell d'Onda, cap al 1912


Aparece ante nosotros el convento. Hállase en un altozano, que en una hondonada y junto a una rambla que no más lleva aguas de tempestad, es como un remanso de paz. Desde allí no se ve la ciudad vecina. Sólo hacia Poniente se ven muy cercanos los cipreses del calvario de Artesa y el campanario de la iglesia del mismo pueblo, asomándose por un flanco; Tales escalando una ladera, y entre unas montañas, casi en último término, en una cumbre, unas ruinas, que dicen dónde estuvo el castillo de Sueras. Hacia el Noroeste escarpadas y negruzcas las cimas del pico Espadán, el más alto de esta sierra, nos dicen las gestas de los moriscos rebeldes.
El convento lo forman un conjunto de edificios sin nada de sobresaliente, adosados a una iglesia moderna de gótico de tarta, con un campanario idem, que se remata con una aguda pirámide azul, que se confunde con los cielos. Y alrededor del convento frondosos campos de olivos, algarrobos y huertos de naranjos. No vi cipreses en el convento. Creo que en un monasterio donde falten las verdes llamas de misticismo debe tenerse un concepto poco ascético de la vida. El ciprés rompería la pávida armonía del ambiente y el paisaje que circunda al edificio.

El convent del Carme. Imatge de Carlos Sarthou publicada en 1913

Ante la iglesia, en una plazoleta, vense unas paradas de turrones y de baratijas de feria pueblerina: navajas que nunca cortan, abanicos de la rueda de la fortuna, boquillas de falso ámbar, peines con joyas de vidrio, toda clase de instrumentos para ocasionar dolor de cabeza, escopetas y sables para hacer bélicos a los chiquillos, matasuegras, «pelotas que van y vienen y nunca se pierden»[3]..., etc. En el muro de la iglesia un tiro al blanco. Dos barquilleros hablan con el chavaltado del tiro, un jovenzuelo de greña triangular, que es una recomendación negativa. Por los algarroberales vecinos, con lonas de carro y cobertores y sábanas de cotidiano uso íntimo se han improvisado unos refrescantes, donde se vende aigua de neu, aguardiente, gaseosas y cierto líquido blancuzco con pretensiones de horchata. Más lejos de los refrescantes, paradas de comestibles y bebibles.
Por todos los secanos, carros y caballerías atadas a los árboles y gentes en las sombras, preparando las paellas.
Por los caminos sigue afluyendo la gente. Vienen de Bechí, Artana, Tales, Veo, Alcudia de Veo, Artesa, etcétera, es decir, de la Plana, la Serra y del riu de Millars. Aquí tenemos un medio nemotécnico, orográfico de las comarcas, que supera a todo el que pudiera improvisar un geógrafo del Estado español.
Llega un rucio a las proximidades del convento y se hace oír. Simultáneamente se escucha un desconcierto de rebuznos. Todos los rucios dan la bienvenida al educado compañero que tuvo a bien saludarles.
Veo unos mozos que llevan unos chambergos[4] alcorins, ultrahiperbólicos, cerca de un metro de diámetro. Viendo estos demasiado-sombreros, siento compasión por los vituperados rembrandts de más de cuatro lirófilos incipientes. Hablan castellano estos porta-sombreros. Son de Cirat, quizá allá  por los altos del riu de Millars.
Las ferias son a modo de unas asambleas generales de las comarcas, algo como la reunión de aljamas. Acuden a verse y a conocerse gente que no se verán más que en otra feria, quizá el Salvador, Santa Cristina, Sant Antoni, Sant Ambròs, etcétera. Hoy es Onda, mañana será Bechí, Artana, Eslida... el punto de reunión.[5]
En la iglesia ofician. Dominando el pitar de los chiquillos, desde la plazoleta se oye un coro de voces graves, como una evocación medioeval.

Imatge de 1954, facilitada per Ismael Chiva

Acaba la misa. Frente a la puerta principal del convento, unos músicos, vestidos con guerreras de dril[6] y gorras de plato, pantalones, si bien negros, de hechuras adlibitum y calzados con promiscuación de alpargatas y botas multicolores, tocan el pasodoble «Joselito» y «Las corsarias». Miro a las ventanas a ver si asoma el padre Canuto, y veo un fraile con delantal de cocina, que quizá no se llame así.
Llega la hora de la comida. La multitud se esparce por los secanos a comerse el contenido de los saquets de berena que casi todos llevan. Mientras todos comen hay unos que esperan bostezando. Son cuatro o cinco viejos mendigos que esperan que acabe el banquete de los frailes para comerse las sobras. Uno de los mendigos, cansado seguramente de esperar, hace tiempo dedicándose al sucio aseo de sus andrajos.
Ha llegado la tarde. Vienen más carros. Ahora la gente que acude es de Onda. Los mocitos vienen endomingados.
La música sigue interpretando su repertorio flamenco ante el convento. Los frailes agasajan a las conocidas devotas que acuden.
Va a iniciarse el crepúsculo. Voltean las campanas. Sale una procesión. Delante el dulzainero; siguen tres monagos vestidos de azul, con la cruz y los ciriales; detrás dos hileras de hombres con escapularios; los sacerdotes de Onda; la comunidad, vistiendo capas blancas sobre los hábitos color de pasa. Los novicios van cabizbajos, rehuyendo las miradas de las evas incitadoras. Tras los frailes una imagen, que parece el escaparate de una joyería. Autoridades locales, música y devotos.

Eixida de la imatge de la Mare de Déu del Carme, en 1947.
Procedeix del llibre de Rafael María López La Virgen de la Esperanza y el Carmen de Onda (1983)


La procesión recorre los campos vecinos. Al regresar la imagen se dispara una traca.
La tarde era muy azul; ni un jirón había en el firmamento. Aquellas hileras místicas, los acordes de la música escampándose en el ambiente y la vocinglería de las campanas formaban un conjunto de inefable poesía.
Se puso el sol, esparciendo un polvillo dorado sobre las montañas que le escondían.
Las gentes que habían acudido a la fira regresaban a sus pueblos respectivos. En los caminos hay alegres cantos, y el «aujar» moruno de los «cudolets». Hay también idilios y charlas de amor y estrellas que tienen guiños picarescos.

Vicent Tomàs i Martí
Artana, 17-VII-MCMXX
La Correspondencia de Valencia (23-7-1920)

 
Les Penyes Altes. Pintura de l'artanenc Enric Serra





[1] Concretament, la referència a les Penyes Altes o Aragoneses apareix en la pàgina 107 del llibre tercer de les Observaciones sobre la historia natural... (1797): Llegada la (rambla) de Artana a aquel punto con dirección al nordeste, y unida a la de Onda, se abrió paso el monte, cuyas faldas y raíces se extienden hasta las inmediaciones de Bechí. Vense en la confluencia cortes de muchas varas en el monte que servía de barrera, y en el ancho cauce lomas y montes de escombros, donde quedan mezclados cantos de mármol negro, y otros areniscos muy duros. A esta anchurosa hondonada se sigue el cauce de la rambla de Artana, sucesivamente más angosto: por ambos lados se levantan montes, o por decirlo mejor, se ven los restos de la enorme mole que rompieron las aguas para abrirse paso. Vense allí los bancos más o menos inclinados al horizonte, los ángulos entrantes y salientes, y no pocas veces cortes perpendiculares de muchísima altura, cuales son llamadas puntas Aragonesas, por descubrirse el reyno de Aragón desde sus cumbres. La dirección del cauce es en aquel sitio de poniente á oriente; mas queda tan profundo, que el sol lo baña pocas horas al día: hállase varias veces interrumpidos con enormes peñas, que en tantos siglos no han podido arrancar ni destruir las aguas: si bien hicieron en aquella materia dura como pórfido huellas y arroyadas, pulimentaron de algún modo las superficies, robaron la tierra y vegetales. Reyna un silencio y una horrible soledad en aquel barranco: las faldas y raíces de los montes que lo enfrentan quedan eriales, porque son incapaces de cultivo: los regajos y altos están plantados de viñas, higueras y algarrobos. Tal vista ofrece el camino que va siempre por el fondo de la rambla por más de una hora desde la confluencia hacia Artana”.

[2] Es tracta del convent franciscà de Santa Caterina, ubicat dalt del Tossalet d’Onda. Amb la desamortització de Mendizábal (1835-1836), els frares són exclaustrats per la força i és cremat pels portuguesos. Vicent Tomàs i Martí, aquell mateix dia de fira, va fer un dibuix des del camí, que degué il·luminar amb aquarel·la a casa.

[3] Es tracta d’una pilota blanca feta de pell i amb l’interior farcit amb material tèxtil o serradura; portava unida una goma elàstica d’uns 80 cm de llargària. Es lligava a un dit, es llançava i retornava a la mà. També se solia utilitzar per a pegar a distància als amics o a les xiques. En els anys 80 encara era el joguet que adquiríem en la fira de Santa Cristina d’Artana (24 de juliol).

[4] Barret d’ala ampla.

[5] El Salvador (Onda, 6 d’agost), Santa Cristina (Artana, 24 de juliol), Sant Antoni (Betxí, 17 de gener) i Sant Ambròs (Aín, 8 de desembre en aquells anys).

[6] Tela forta de fil o de cotó cru.

dilluns, 29 de maig de 2017

Presentació del llibre 'Toponímia d'Artesa', d'Ismael Chiva

El dissabte 27 de maig es presentava a Onda, dins de la Fira del Llibre anual, l'estudi Toponímia d'Artesa, del nostre col·laborador habitual Ismael Chiva. Este llibre recull dos centenars llargs de noms de lloc d'este poblet de la serra d'Espadà, motiu pel qual no podíem deixar passar l'ocasió d'acompanyar-lo i felicitar-lo per un treball tan immens.

Amb el permís d'Ismael i de l'autor de la introducció, el també col·laborador nostre Òscar Pérez Silvestre, publiquem el Pòrtic que encapçala esta edició. Enhorabona, Ismael!








Pòrtic

Els noms de lloc –els anomenats tècnicament topònims– són un patrimoni que cada poble ha de salvaguardar i compartir. Són tan comuns alguns d’ells en la conversa diària que, sense adonar-nos-en, formen part de la nostra quotidianitat. Els llocs on anem o als quals fem referència tenen nom, un nom que ve del passat i que en el nostre present és compartit per la resta d’habitants del nostre entorn; però, com en tot, hi ha diversos graus de coneixement depenent de l’edat, de l’experiència viscuda, de l’ofici de cada persona, del grau d’arrelament, de la curiositat de cadascú, independentment del fet que visquen en el mateix poble.
La motivació primera que genera un nom de lloc és la necessitat d’acotar el territori més pròxim, saber-ne els límits, poder denominar, descriure la terra on naixem o vivim i dirigir-hi els nostres passos amb exactitud. Sobre la creativitat, sempre hi ha una part compartida amb altres pobles, i per això hi ha topònims estesos ací i allà; en altres ocasions, un color, la vegetació que hi abunda (o hi abundava), una forma curiosa, un malnom, una llegenda o qualsevol altre motiu ens bateja una contrada més o menys àmplia. I això, amb el temps, es converteix en una herència, en un patrimoni cultural que passa oralment de generació en generació no com un objecte inanimat, sinó com una realitat viva i necessària per a la supervivència, almenys en un temps en què aquests conceptes eren sinònims. La modernitat industrial i postindustrial ens va portar a abandonar oficis tradicionals i indrets guanyats a la natura, que sovint ja no s’han recuperat. Amb això va vindre la manca de necessitat d’alguns noms de lloc als quals ja no calia anar a treballar, a buscar aigua o a qualsevol altre afer quotidià, superat a poc a poc per la introducció d’altres costums i hàbits. Possiblement, l’excursionisme com a pràctica també moderna ha aportat el seu granet d’arena a la recuperació dels noms tradicionals, unit a altres qüestions estratègiques com els usos militars dels mapes –castellanitzats, per altra banda, quan no deformats– i la regulació administrativa (cadastral i notarial) de les possessions agrícoles.
Sense perdre de vista això, val a dir que els topònims solen ser prou fixos, però no immutables, i no em referisc a un canvi puntual de pronúncia o d’escriptura. Sense considerar la pèrdua de noms quan hi ha la substitució d’una cultura per una altra –per exemple, la nostra expulsió dels moriscos a partir del 1609–, una motivació qualsevol pot fer que aparega un nom nou per a un lloc que ja tenia denominació (el canvi d’amo d’una propietat, la desaparició de l’element singular...). Casos com aquests expliquen que, de vegades, en un mateix moment històric convisca més d’un nom per al mateix lloc, o que els informants actuals ja no reconeguen un topònim que apareix en la documentació però que, per dissort, no té cap vitalitat i, per tant, ha mort.
Els noms de lloc ens parlen –a vegades, encriptadament– del procés viu de la denominació. Nosaltres, els habitants de la serra d’Espadà, som un bon testimoni de superposició de capes toponímiques. La més duradora, sens dubte, és la toponímia major, és a dir, els noms de poble, que evolucionen ben poc des del moment de la fundació si no es dóna el cas d’haver-ne canviat totalment el nom per motius administratius (Suera, per exemple, feia referència a tota la vall i als diversos poblaments que hi havia, no al nucli actual). Els hidrònims també resisteixen bé el pas del temps, juntament amb alguns noms de partides del terme que ens van llegar els moriscos expulsats. Possiblement, la toponímia menor està més subjecta als vaivens històrics i als capricis de la memòria col·lectiva, d’ací la necessitat de recollir-los i estudiar-los per deixar-ne constància. Cada casa és un món, i cada poble també: en toponímia no es pot generalitzar mai, i qui subscriu té un respecte immens per aquesta branca de l’onomàstica i hi manté una distància prudencial.
Per què he dit que és un patrimoni que cal salvaguardar? Sembla que en aquest món només interesse allò que tinga una utilitat directa, que ens aporte un benefici ràpid i objectiu. Sí, al calaix o al disc dur dels records tots tindrem segurament les fotografies dels avantpassats, que reverenciarem com una icona sagrada. I em pregunte jo: i si amalgamem la nostra consciència de pertànyer a un grup humà amb un coneixement superior de la terra que l’ha fet possible? No és això una utilitat directa i un benefici, ni que siga de satisfacció íntima?
En l’anomenament dels llocs conflueixen dos tipus de patrimoni cultural: el material i l’immaterial, és a dir, d’una banda els elements naturals o artificials, i de l’altra la imaginació i la llengua. La UNESCO, en la Convenció per a la protecció del patrimoni immaterial (2003), entén per patrimoni cultural immaterial «els usos, les representacions, les expressions, els coneixements i les tècniques –juntament amb els instruments, els objectes, els artefactes i els espais culturals que els són inherents– que les comunitats, els grups i, en alguns casos, els individus reconeguen com a part integrant del seu patrimoni cultural. Aquest patrimoni cultural immaterial, que es transmet de generació en generació, és recreat constantment per les comunitats i els grups en funció del seu entorn, la seua interacció amb la naturalesa i la seua història, els infon un sentiment d’identitat i continuïtat i contribueix, per tant, a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana». Un dels àmbits en què es manifesta és, evidentment, la llengua com a vehicle de les tradicions (‛allò que es transmet’) i de les expressions orals.
Aquesta recomanació internacional de la UNESCO ens il·lumina en la coneixença, valoració i recuperació de la nostra toponímia tradicional. La toponímia local major i menor exigeixen un treball minuciós de recopilació, contrast –de diverses fonts orals i escrites–, d’estudi individualitzat i de fixació. És una labor interdisciplinària, en la qual solen participar persones l’experiència de les quals permet d’arribar a definir el corpus.
El cas que ens ocupa és un clar exemple de tot el que hem exposat adés. Ismael Chiva Molina és un jove admirable per la seua preparació, i sobretot per uns ingredients que trobe imprescindibles: la seua curiositat, la inquietud i el treball incansable. Costa topetar persones tan implicades i discretes en un poble, i ell n’és un exemple palmari: excursionista, músic, investigador, escriptor, bloguer i tuitador amb «Camins en la natura», expert en audiovisuals, estudiant continu... I, a més a més, ben arrelat al seu poble, Artesa. Crec que són la base que defineix la seua personalitat i el treball que ara presenta en públic.
Tal com em comentava, les prospeccions realitzades fins ara sobre la toponímia d’Onda deixen fora els noms menors de lloc d’Artesa, considerada segons per a quines coses dins del terme de la vila d’Onda. Com he apuntat més amunt, és la més fràgil, encara que sovint siga la més recent (segles XIX-XX); amb la desaparició dels referents, la memòria es dilueix... Dels dos centenars llargs de topònims recollits i documentats, la immensa majoria són –seguint la classificació que sol emprar-se– d’elements físics i vies de comunicació (orografia, hidrografia natural, divisions del terme i vies de comunicació) i d’altres propis de la presència humana (poblament, partides i altres llocs d’interés). Hi trobareu casetes, corrals, arbres o arbredes singulars, elements relacionats amb l’aigua (séquies, sénies, basses i bassons, fonts, assuts, aqüeductes, pous, tolls, rambles...), eres, coves, camins, paratges, parades de caçadors, a més d’altres més pròxims com els vostres carrers i places, ben explicats.


L’autor, inquiet de mena, com és habitual s’ha servit de diversos informadors i de fonts escrites de diferents èpoques. És –ho reitere– una investigació immensa que conjuga treball a peu de camp, entrevistes, consultes d’arxiu i de biblioteca, i, encara més, molta reflexió i una oïda sempre parada. M’imagine l’Ismael amb una llibreta a la mà i sempre rumiant, com un mossén Alcover quan anava pels pobles arreplegant el lèxic viu a principis de segle XX. No cal dir que el seu estudi arredoneix i completa amb escreix la toponímia d’Onda, de la qual depén el nucli d’Artesa. La rodalada, per explorar fins ara, ja compta amb un llibre fonamental, escrit des del coneixement detallat, amb mètode i, sobretot, amb molta estima; tota la que només pot mostrar un bon fill del poble com el meu admirat Ismael.

Òscar Pérez Silvestre
Filòleg i investigador
Eslida, estiu de 2016