Què és Espadàniques?

divendres, 16 de febrer de 2018

Suera i la fàbrica de xocolate

Fa uns anys, explotant les guies comercials de Castelló d’abans de la guerra, ens va sobtar l’existència en 1921 d’una fàbrica de xocolate en un poble de la nostra serra d’Espadà, Suera. Calia confirmar-ho, i l’estiu de 2011 sotmetíem a interrogatori a uns bons amics aprofitant la pujada estival a Suera Alta, on fan porrat i baixen a sopar a la generosa font de Castro.

Efectivament, quan tornàvem de nit em van indicar on es trobava la fabriqueta del tio Juan Alonso, familiar d’un dels excursionistes. Els ulls se’ns van posar com plats, vam passar per la porta i els vam demanar si conservaven materials de l’obradoret. Quedàvem així: el familiar preguntava a la resta de la família i ens telefonaríem. No hi hagué sort: els hereus no solen guardar els trastos... :-(


Obrador de Juan Alonso, a Suera


L’existència de fàbriques de xocolate no era una novetat, però sí en un poblet tan menut com Suera. Aquell mateix any (1921) n’hi havia a Castelló, Alcalà de Xivert, Sogorb, Vinaròs, Vila-real o Vilafranca. Per a l’any següent en figuren altres a Onda (Bautista Ramos Colom), la Vall d’Uixó (Faustino Falcó), Borriana, Benicarló, Albocàsser, Morella i Cinctorres.

Guia comercial de 1921, amb una de les pàgines de Suera



Anunci de 1922


A partir de la segona meitat del segle XIX s’esdevé un auge generalitzat de la fabricació i el consum de xocolate. L’abaratiment del cacau per la millora dels transports marítims i la mecanització d’algunes fases de la producció permetia obtindre un producte final a preus més assequibles. La fabricació del xocolate era una activitat familiar que es realitzava a la vivenda, en alguna dependència adaptada com a obradors.





El procés de preparació passa per diferents fases. La primera és l’obtenció de la pasta de cacau. Amb la torradora es torra l’ametla del cacau, acció que ajuda a potenciar totes les qualitats aromàtiques i de sabor de la matèria primera. Tot seguit l’ametla del cacau es descorfa amb la descorfadora i és mòlta amb un molí de moles de pedra per a obtindre la pasta de cacau amb una textura suau. La fase següent és el premsat, mitjançant el qual se separen els dos components bàsics de la pasta de cacau: la mantega i el licor de cacau. I finalment, per a obtindre el xocolate, es barreja en diferents proporcions mantega i licor, a la qual s’afegeix sucre en pols i diversos aromes, com ara la vainilla. Esta pasta se sotmet a un procés de conxatge amb una màquina anomenada conxa, que consisteix a remoure el xocolate amb la finalitat d’obtindre una emulsió perfecta. Una vegada obtinguda la mescla, s’emmotla la pasta en calent i es desemmotla quan es gela dins la cambra frigorífica. El procés finalitza amb l’embolicament del bollet o de la pastilla; depenent de la qualitat del producte s’embolicava amb un paper parafinat i damunt es col·locava l’embolcall amb la marca del fabricant, o només amb l’últim. En principi, el paper d’alumini es destinava solament a xocolates de més qualitat, però amb el pas del temps va substituir el de parafina.







Fotos de màquines, atifells i productes procedents del Museu del Xocolate de Sueca (Chocolates Comes): https://chocolatescomes.com/museo/





dimarts, 26 de desembre de 2017

El músic i excursionista Eduard López-Chavarri pels castells de l'Espadà (1903)

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg, investigador i escriptor


ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'un treball inèdit per a este blog.


  



Trobar, gaudir i compartir les impressions dels viatgers que en qualsevol època han visitat els pobles de la serra d'Espadà és un plaer íntim que ens agrada experimentar. En este cas parlem del compositor, escriptor i teòric musical Eduard López-Chavarri (València 1871-1970), que en una col·laboració publicada en el diari Las Provincias el 1903 feia una crònica de dos dies estivals passats en ruta per diversos pobles de la nostra serra (Alfondeguilla, Chóvar, Eslida, Aín i Artana).

Firmada amb el pseudònim Eduardus, esta bella crònica amb un cert aire romàntic no escatima elogis ni tampoc crítiques a l'estat dels pobles, a la manera de viure i a alguns hàbits que devien sorprendre un home de ciutat i cultivat. Per exemple, que les ruïnes dels castells foren reaprofitades per a fer bancals... La ironia aguaita ací i allà. No és estrany això que diem, tal com ens confirma la lectura de la reedició de Proses de viatge, amb un estudi introductori magnífic de Francesc Pérez Moragon (IAM, 1983).

Era setembre, quan els nostres pobles collien garrofes i anous. L'acompanyava l'advocat, polític conservador i escriptor valencià Francisco García de Cáceres Ansaldo (1865-1922), que devia sentir atracció per les fortaleses i escenaris del passat morisc i va ser el promotor de l'excursió. El recorregut, amb parada a Eslida per fer nit, és també gastronòmic en algun punt (oli, orelletes, figues seques...) i ens parla de l'aigua, de l'urbanisme, de l'estat dels camins quan hi havia encara poques carreteres, dels aprofitaments forestals i dels conreus més habituals. La crònica finalitza amb la fascinació sentida pel castell de Castro, una de les fortaleses de la serra més visitades i que causa sempre una profunda impressió en l'ànima. Gaudiu-la!







Veraniegas

Recuerdos de los moriscos.– En las sierras.– Los castillos de la Sierra de Espadán.– Las fuentes.– La vuelta a casa

De las montañas de la Marina de Alicante, pasé al corazón de la sierra de Espadán. Si altos y escarpados eran aquellos sitios, más escarpados y altos son éstos.
Mi buen amigo García de Cáceres quería ver los vestigios de los antiguos pueblos moriscos que por aquí hubiera, sobre todo, en la parte por él no recorrida del Benhalili. En estos lugares fue donde bravamente se defendieron los moriscos contra las últimas persecuciones que hicieron contra ellos los cristianos.
Recordaba mi amigo la carta que la ciudad de Valencia dirigiera al rey D. Carlos I para que le ayudase en la guerra contra dichos moriscos, pues a pesar de los años que transcurrían y del dinero que se gastaba, aquélla no tenía fin.
El deseo de ver el teatro de tales hechos, tan interesantes desde el punto de vista social e histórico, nos movió a emprender la excursión; cedí a la invitación amistosa, y a la Sierra de Espadán nos fuimos.
Confusión extraña de valles y barrancadas; los montes se acumulan unos sobre otros, y forman los desfiladeros a manera de inmensas calles tortuosas. A la entrada de cada una de las encrucijadas de montes, se ve todavía el castillejo levantado por los moriscos para guardar y defender el paso de estos refugios, ya de por sí retirados y poco accesibles.



Por todas partes asaltan los recuerdos de aquella población morisca que habitó y pobló estas sierras. Los mismos moradores actuales parecen ser todavía Hamets y Muleys, y es bien cierto que a la caras de nariz aguileña y ojos negros, a las costumbres de inexorable individualismo, a la vida de aislamiento, que por aquí se notan, cuadran muy bien los nombres de las aldeas perdidas entre profundas gargantas: Alfondeguilla, Eslida, Ahín, Benhalili, etc.
Nada tan pintoresco como estos castillos que aún levantan sus ruinas en lo alto de los montes. Cierto que a veces el desencanto es grande: cuando se lleva arriba inventando materialmente el camino, cuando se está frente a frente con las solitarias piedras, se encuentran las viñas y algarrobos creciendo entre los muros, los cuales sirven para proporcionar las piedras con que el labrador construye los márgenes: aquello que quisieron dejar en pie los soldados de Carlos I, lo han concluido de derribar los cultivadores. Resulta extraño ver plantaciones en sitios tan extraviados, lejos de toda habitación humana.
La impresión de soledad que producen estas altas montañas parece aumentarse al recordar lo pobladas que estuvieron en otro tiempo. Sierras cubiertas de vegetación, feraces, en donde se obtiene el aceite más puro de España, no habían de ser desconocidas de los pueblos agricultores que en la Península existieron. ¡Qué desastre y qué soledad con la expulsión de los moriscos! Donde antes se levantaban cinco o seis pueblos, hoy no queda más que algún arco de conducción de aguas, algún resto de cisterna: nada más. Y cuesta gran trabajo creer (a no constar por documentos indubitables) que allí levantaban sus paredes las poblaciones moriscas.



Actualmente, ni comunicarse pueden entre sí los pocos pueblos que hay. Para salvar leguas y leguas andando entre gargantas profundas y subiendo a collados altísimos, no hay más caminos que los barrancos y surcos formados por las aguas en las laderas. ¡Pereza y miseria de las gentes!
En cambio, el viaje resulta pintoresco y la inesperada aparición de un castillo o del lejano pueblo, resulta de un efecto doblemente encantador.
Alfondeguilla, nuestro punto de partida, es último vestigio de una agrupación de tres pueblos moros: el actual, Castro y Beniçabdón. Gran cosecha de higos secos; montañas cubiertas, en grandes extensiones, por alcornoques mucho más útiles a la patria que los de carne y hueso usados en la capital. En Alfondeguilla se da el caso extraordinario de comer naranjas frescas y muy dulces a la mitad del mes de setiembre.
De Alfondeguilla pasamos a Chóvar, rincón apartado, en donde algunos animosos ciudadanos quisieron fundar la república hace pocos años. No pasaron de Segorbe. Chóvar es villa de progreso: entierros civiles, matrimonios civiles y guerras civiles... dentro de casa. Cura poco ocupado. El día que llegamos iban a celebrase toros en la plaza: a ellos no asistían más que los amigos del alcalde de turno. El castillo está totalmente arruinado.
Dos horas y media de marcha necesítanse para llegar a Eslida, pueblo pintoresco, con casas que suben atropellándose hasta el castillo, calvario en zig-zag, blanqueado, como de nieve. Nos ofrecen amable hospitalidad Rafael Sorribes (Sisto) y su esposa. Esta última tiene manos de plata para hacer orelletes con aceite de la sierra y miel olorosa de romero, cosechada aquí. Lector, si la suerte te depara llegar a Eslida, haz que te presenten orelletes a estilo del país.



De Eslida a Ahín no hay más camino que el barranco. Ahín es la aldea más morisca que puede verse. Calles estrechas y empinadas, arcos en las puertas; hay un horno, cuyo interior, con sus grandes arcos apuntados y sus piedras grises, recuerda el Almudín de Valencia.
A media hora de marcha está la montaña en cuya cumbre se levanta el castillo de Benhalili, nombre de uno de los poblados moros desaparecidos. Todavía se ven los murallones en pie y la arruinada torre del homenaje, cilíndrica, contra lo usual en estas construcciones. La atalaya que cerca se levanta es airosa. Cuando llegamos a la cumbre, nos quedamos algo desconcertados, porque hasta el interior de la cisterna está plantado de viña. ¿Quién tendrá humor de ir hasta allí a recoger la uva?
Al pie del monte que sostiene el castillo nace un gran manantial de agua fresca y cristalina, verdadera riqueza, que no puede utilizarse más que mal y por poca gente. ¡Pensar que en Valencia no sirve el agua ni para lavarse, y que aquí fuentes riquísimas sólo sirven para mover molinos!
Deshacemos el camino hasta Eslida, y parecemos los personajes de los cuentos de niños: «anda que andarás». En el camino encontramos la fuente de San José (a la que dedican fiestas en Eslida) y nos proporciona la voluptuosa sensación que sólo los caminantes pueden disfrutar.
Luego, a la ermita de Santa Cristina, rodeada de grandes cipreses, y en donde hay un nacimiento de aguas original. Figuraos un pequeño teatro romano, con su frontis, sus gradas, y en vez de orquesta un abundante manantial de agua fresca y purísima; paredes, gradas, muros, ermita, todo está blanqueado, y el conjunto es una impresión de frescura y alegría que no se olvida.



Si algún excursionista lee estas líneas y quiere visitar el ermitorio en cuestión (como se ve, han de reunirse bastantes casualidades), tenga en cuenta que el colono o ermitaño, que allí vive con su familia, puede disponer todo lo necesario para comer bien; pero no se fíe el caminante de un fementido ventorrillo que hay allí cerca, en donde, además de un señor de muy mal genio que vive solo con un arca de Noé, gatos y perros a docenas, y verderones, y mirlos, y conejos y gallinas... ¡qué sé yo!, se encontrará con que para hacer una tortilla y longanizas fritas, le preguntarán si éstas se mezclan con la tortilla; y, amén de otros accidentes por el estilo y de comerse un guisote inverosímil, tendrá que pagar ganas y todo.



El ventorrillo a què fa referència Eduardus...


De Santa Cristina a Artana sigue el barranco ensanchándose. El castillo de Artana tiene en pie más trozos que los otros, pero no se ha librado de la invasión del cultivo; aquí son algarrobos.
Nuevamente hay que ir a perderse entre angostos valles para subir un alto collado después; la vista se despide de los valles de Artana, y al ocultarse el castillo de este pueblo aparece la fortificación de Castro, una de las más hermosamente situadas, y cuya silueta aún se levanta amenazando al que ose invadir el desfiladero. Esta fortaleza es antiquísima: su nombre romano, así como algunos indicios que por aquí se encuentran, permiten suponer su primitiva construcción. Es acaso la más inaccesible, y fue el último refugio de los moriscos rebeldes. Cuenta la tradición que, cercados por las tropas imperiales, los sitiados se dieron la muerte y se despeñaron por la altísima cortadura.


Descendimos por nuevas vertientes al lecho de otros barrancos; nuevas aguas apagan la sed, y al fin, después de dos días de incesante marcha, rendidos por tantas distancias y alturas salvadas, llegamos al caer la tarde al punto de partida.
Con nosotros entran en la aldea los que vuelven del trabajo: hombres sepultados bajo un enorme montón de leña; diríase que es maleza que anda sola; y otros, hombres y niños y mujeres, vuelven de batir los algarrobos y los nogales. Sobre las moles tranquilas de la montaña, que parecen descansar siempre, se destaca el humo azul del hogar que llama amorosamente al fatigado caminante.
Voces alegres, ojos que hablan y bocas que sonríen: estamos en casa.

Eduardus (Eduard López-Chávarri Marco)

Las Provincias, 23 de setembre de 1903


dilluns, 27 de novembre de 2017

La indústria de l’espart a la serra d’Espadà

per Josep Herrero Cabanyes
Investigador. Membre d'Artanapèdia



ESPADÀNIQUES vol agrair a Josep Herrero el gran treball d'investigació, recuperació i dignificació que realitza des de fa molts anys a Artana. Amb tota l'estima i admiració.








El segle passat no fou una època d’abundància per als pobles de la serra d’Espadà i la Plana. Temps políticament plagat de constitucions de curta durada, socialment obsessionat en reformes agràries que no s’acomplien i militarment qualificat com una època de pronunciaments i guerres civils. Aquestes circumstàncies un tant desoladores no podien oferir en contrapartida una alternativa econòmica favorable. Ben al contrari fou, com la majoria d’èpoques pretèrites, un temps de penúria i a voltes fam per a les classes populars.
Artana, poble de la serra d’Espadà, no fou una excepció. Durant una gran part del segle XIX compta amb una població de més de 2.500 habitants, amb una mitjana de 78 habitants per km2, quan la mitjana espanyola era de 37 hab./ km2). Donarem més importància a l’economia d’aquesta població si tenim en compte que l’agricultura era predominantment de secà i hi havia grans àrees del terme amb bosc i garriga, amb tan sols una explotació de pastura extensiva, aprofitament de llenya i carbó en aquestes àrees.
Per a mantenir-se la població existent en relació als seus recursos naturals i en fase d’expansió demogràfica, es necessitaven noves fonts de riquesa. La població, regida per l’instint de conservació i la intel·ligència, els trobà principalment en l’extensió de la propietat a altres termes, en l’augment dels regadius, l’emigració definitiva i temporera i el treball de l’espart.


Fent espartí a Eslida, cap als anys 40


Els sariers i l’espartí
Aquests artesans de l’espart eren unes vint famílies que en temporada de primavera i estiu eixien del poble amb el seu mul carregat d’espart i es dirigien a diversos llocs principalment del País Valencià, Aragó o Catalunya, on muntaven els seus improvisats magatzems, elaboraven les peces i venien majorment previ encàrrec.
Fins a l’acabament del segle XIX, la llata i els seus derivats constituïen quasi la totalitat de la indústria artesana de l’espart. Esporàdicament es feien espartins (esportins) per al consum local i poca cosa més. Fou en els darrers anys de segle XIX quan el treball de la llata evolucionà per a transformar-se en la indústria de l’espart. El pas es realitzà progressivament. Al principi es venen els dos productes, però en pocs anys l’espartí té una preponderància respecte de la llata. L’obertura de mercats és deguda a dues causes ben diferents: la qualitat de l’espartí local i el perfeccionament de la premsa.
Ara és al poble on es confecciona tota la mercaderia amb un treball a destall realitzat a domicili i amb matèria prima, prèviament pesada per evitar els fraus, a càrrec de l’empresa. La labor serà de les dones, i ocasionalment –si faltava jornal al camp– també dels homes.
Es gastaven 100 vagons de 6.000 kg, que sumen un total de 600.000 kg d’espart. El preu entre compra i transport sumava 137.500 pessetes, i el de confecció ascendia a 229.166 pts.
Fins a l’any 1912 continua l’expansió, augmenta el nombre de comerciants fins a 14 i les treballadores disfruten d’un modest però acceptable nivell de subsistència. A poc a poc, però, el mercat s’estabilitza, sorgeix una dura competència entre els empresaris del poble que a més de fer front als espartiners d’altres indrets, fan la guerra entre ells. En canvi, a escala local sembla hi ha un acord de no apujar els preus de confecció com a forma de pal·liar les seues dificultats comercials.
Aquesta falta de rendibilitat en la confecció que patien les treballadores es produiria des de l’any 1912, precedida i acompanyada per unes circumstàncies econòmiques generals altament desfavorables. L’any 1904 es manifesta un conflicte social en reclamar els traballadors agrícoles locals el mateix jornal que a Borriana. Els llauradors no hi accedeixen per considerar les terres de secà menys rendibles i acorden com a mesura de pressió no donar cap jornal. La gelada de 1905 anorrea les collites i, conseqüentment, el conflicte. Des del març de 1906 es viu una sequera que tindrà una durada de més d’onze anys, concretament fins als temporals de novembre i desembre de l’any 1917. La Primera Gran Guerra (1914-1918) arruïna l’economia tarongera i hi ha treballadors que es veuen obligats a emigrar a França, on fa falta mà d’obra per estar la població ocupada en la defensa del país. L’estiu de l’any 1918 venia al poble la cucaratxa; al poble van morir centenars de persones, moltes d’elles pares i mares de família amb nens menuts.
L’any 1915, les espartineres que es veuen forçades a viure del seu treball havien de fer una jornada de 15 o 16 hores. Algunes col·locaven el pa sobre els genolls per no deixar la feina mentre menjaven. En canvi, als ulls de les obreres semblava que els espartiners creixien econòmicament.
Després de moltes protestes infructuoses i considerant que la situació desesperada hi persistia, en el mateix any 1915 es crea entre les espartineres una junta de defensa que molt prompte agruparà 725 sòcies. Els comerciants, temorosos de la unió, intentaren desfer-la per diferents mitjans, però no ho aconseguiren.



La vaga
 Tres mesos antes de la huelga
als patrons els varen dir:
«s’ha apujat el comestible;
que s’apuge l’espartí».

Aquesta cobleta de l’època ens pot il·lustrar sobre els motius més que qualsevol llarga explicació. El probable pacte dels empresaris per a no apujar els preus de confecció –motivat, suposem, per la dura competència entre ells i altres indústries foranes– implicava dues conseqüències ben diferents: en l’àmbit local, l’escàs guany de les treballadores, i en l’àmbit de mercat una crisi general de les indústries del ram d’altres llocs per la impossibilitat de competir amb un producte de més qualitat i un preu molt competitiu.
Finalment, esgotades totes les possibilitats d’acord, les treballadores es posen en vaga, promoguda i portada endavant per la Societat Obrera Espartinera. Les espartineres demanaven una pujada de 3 perres (15 cèntims) per espartí de 75 cm, mentre que les empreses –naturalment, unides per fer front a la demanda– tan sols estaven disposades a apujar 2 perres.
L’atur es mantingué des dels primers dies de juliol fins al 16 del mateix mes. Durant aquests dies, la junta de defensa feia diverses reunions amb participació massiva de les obreres, s’establiren piquets de vaga a l’eixida del poble, concretament a l’hospital (edifici desaparegut situat en el lloc que ocupa ara la gasolinera) i a les portes dels comerciants durant les 24 hores del dia.
Hem escoltat anècdotes interessants que ens poden ajudar a comprendre una mica més aquells fets. El piquet de l’hospital, a deshora en la nit, va interceptar un carro amb la càrrega coberta per mantes; les dones, tot pensant que portaven espartins, el feren parar violentament esgrimint algun que altre punxó, corbella, falçonets d’esquilar espartins embalats i sal per a tirar-la als ulls dels animals. Els carreters, que eren d’una família anomenada els Roldans, tan sols intentaven fer broma i van demanar clemència. Tot seguit van descobrir la càrrega de garrofes que anaven a vendre a la Plana.
En una altra ocasió el fet fou més greu: era un diumenge cap a les onze, hora de missa major; quatre dones tragueren espart de casa d’un comerciant del carrer de l’Assagador. Molt prompte, les integrants del piquet de guàrdia i altres que hi acudiren en sentir l’avalot intentaren amb tots els mitjans impedir l’acció. El sergent i la parella de la Guàrdia Civil, que eren veïns, també hi arribaren i donaren llenya a tort i a dret. El resultat fou una jove de 16 anys amb el braç trencat i altres dones amb ferides de poca consideració, però malgrat això van seguir les esquirols fins a cremar-los l’espart. També durant aquests dies explotà una bomba a la porta d’un comerciant, afortunadament sense conseqüències, i després les dues parts en litigi s’acusaven mútuament de l’acció.

El Pueblo (23-7-1920)


A mitjan juliol de l’any 1916 aparegué Don Antonio Masa Pineda, propietari d’una important indústria espartinera a Ojós, localitat murciana pròxima a Cieza. La crisi del mercat provocada pels industrials d’Artana de segur que també afectava greument el seu negoci, i ell, amb seny comercial i probablement informat del que hi ocorria, venia a salvar la seua indústria.
En aquest llastimós panorama, l’activitat espartinera era vital. Per això l’aparició de D. Antonio Masa, el Senyoret, va ser providencial. Ell estudià l’assumpte de l’espart al marge dels esdeveniments i una vegada aclarits els seus dubtes es posà en contacte amb les treballadores i hi arribà a un acord. Accedeix a pujar 3 perres per espartí de 75, i elles n’havien de fer 3.000 dotzenes. Al cap d’un temps hi torna, quan les espartineres havien superat considerablement el destall convingut i ja dubtaven que hi tornara.
Ràpidament es féu una reunió general del sindicat, davant del qual D. Antonio es negava a complir la promesa. Les dones començaren a protestar, però ell s’imposà fent-les callar i resolgué la qüestió amb una nota d’humor: «Yo no les doy tres perras; quiero subirles cinco». L’alegria fou molt gran per aquell augment de sorpresa que ni tan sols havien somiat, i des d’aquell moment tot el poble treballà per a ell. D’aquesta intel·ligent manera, el Senyoret salvava la seua empresa d’Ojós, en creava una altra a Artana de considerables dimensions amb un producte de qualitat i dignificava el salari de les espartineres.
Després de la pujada, els preus quedaven així:
Espartins de 80 cm: 0,50 pessetes/unitat
Espartins de 75 cm: 0,45 pessetes/unitat
Espartins d’a sou: 0,20 pessetes/unitat

L’empresa del Sr. Masa
El Sr. Masa començà a treballar-hi l’agost de 1916; l’any següent, a més de quedar-se els seus magatzems plens de material elaborat, va comercialitzar 7.000 dotzenes. El 1918 l’activitat va ser màxima, i hagué de desestimar per manca de capacitat productiva un encàrrec de 12.000 dotzenes (equivalents a uns 12.000 quintars de Múrcia, uns 396.000 kg). Aquest desajust entre l’oferta i la demanda impulsa a ampliar la indústria als pobles veïns d’Eslida, Tales, la Vilavella i Betxí. En canvi, no arribà a Nules per l’oposició d’Artana, motivada per la por que el centre fabril passara allí per la facilitat de les comunicacions.
Els empresaris locals, totalment desbancats del negoci, intentaren al principi dissuadir D. Antonio per diversos mitjans, i en no aconseguir-ho a Artana estengueren els seus comerços a Eslida, Xova, Fondeguilla, Nules, Alcalà de Xivert i fins i tot a la localitat d’Hellín, a Albacete. També acolliren treballadores locals que no treballaven per a D. Antonio o que es deslligaven d’ell, fet prou freqüent perquè aquest era molt exigent en la qualitat del treball.
Malgrat l’èxit inicial, el Sr. Masa molt prompte deixà la indústria en mans d’encarregats fins a desentendre-se’n allà per l’any 1920. Això ens fa sospitar que el seu objectiu principal era apujar els preus a Artana per tal de fer més competitiva la seua empresa d’Ojós. Després d’aquesta etapa, són les obreres qui comercialitzen el seu producte per mitjà del sindicat, però molt prompte fracassen i passa l’empresa a mans des senyors Franch, Meneu i Ibáñez de Betxí. La seua gestió no és encertada i acaba també en fracàs.





La tornada dels empresaris locals
Joaquín Pitarch Vedrí, espartiner de tota la vida, compra el comerç dels senyors Franch, Meneu i Ibáñez i constitueix la indústria més gran de la vila. També els altres espartiners tornen a treballar al poble i durant aquest període es labora constantment sense cap conflicte. Els mercats s’estenen: passem dels primers del Maestrat, del Montsià i del Baix Ebre a tota la part nord-oriental de la península (Catalunya, Aragó, Navarra i Logronyo). Expandir-se al sud era més problemàtic perquè la competència venia en un primer moment de Múrcia i després també de Jaén. La producció mitjana es podria xifrar en unes 30.000 dotzenes anuals, equivalents a 1.300.000 kg d’espart, si bé fluctuava prou en relació a la producció olivarera.
L’adveniment de la República no modificà la conjuntura favorable de la indústria, però sí la Guerra Civil de 1936. Van tancar moltes empreses. El temps que durà el conflicte fou desfavorable per a la nostra indústria, com ho era per a quasi totes les activitats, per desenvolupar-se amb una gran inseguretat política, econòmica, social i comercial.


Publicitat de 1925


La indústria de la postguerra
La postguerra va ser una etapa extremadament difícil: persones, principalment joves, mortes o desaparegudes; altres joves fent un servei militar d’una durada considerable, homes empresonats, etc. Als factors de caràcter humà cal afegir els econòmics i socials. Camps erms i nul·la activitat tarongera a causa de la II Guerra Mundial, manca de treball, control i repressió, pobresa i fam generalitzada de la qual solament es lliuren alguns agricultors acomodats...
A causa de la desorganització econòmica i laboral, de la manca de transport i del mal estat de les zones olivareres, no és possible reiniciar el treball fins a l’any 1944. Més tard, el règim econòmic autàrquic revalora l’oli i, en conseqüència, la indústria espartinera viu un bon moment. El preu de confecció també puja moderadament: l’any 1945 es paga l’espartí de 75 a 2 pessetes/unitat, però l’optimisme dura poc: a principi de l’any 1946 es frena la conjuntura favorable a causa d’una terrible gelada que acaba o debilita moltes comarques olivareres.
L’any 1951 s’uneixen les vuit empreses locals i constitueixen La Industria Capachera Artanense (ICA). El principal motiu d’aquesta unió és obtenir la matèria primera necessària, ja que la falta d’espart era un gran problema pel gran consum que en feia la indústria dels sacs (recordem que en l’època de l’autarquia no es podia importar jute). D’aquesta manera es va resoldre, en part, el problema.
En aquest període, la gelada del 56 i la progressiva transformació de terres d’olivar en zones fruiteres (és el cas de moltes comarques lleidatanes) fan perdre a l’ICA nombrosos clients tradicionals. Llavors, l’empresa busca nous mercats a Castella i Andalusia i entra en forta competència amb les indústries espartineres del sud. Algunes d’elles tenien preus més competitius perquè no pagaven la Seguretat Social de les obreres. Davant d’aquest problema de competitivitat, s’aposta per la mecanització com a única alternativa per tal de garantir la continuïtat de l’empresa.



La mecanització
Un primer intent es portà a terme l’any 1962 amb la compra a Arganda (Madrid) d’una màquina de segona mà. Era un plagi d’una altra de Marsella utilitzada a l’empresa Les Fills de Louis le Roc. L’any 1963 s’instal·len noves màquines importades d’Itàlia; són de teler circular i utilitzen fibres sintètiques de niló, polietilé i prolipropilé. Tal com anava mecanitzant-se l’activitat, hi havia una reducció de personal: es passà de 280 a 32 treballadores, amb la indemnització reglamentària per a les aturades i una assegurança d’atur durant 18 mesos.
Malgrat els intents d’alçar l’empresa, la crisi arrossegada durant anys ara és major i sense possibilitats de solució, però l’activitat continua durant els anys 70 fins a l’any 1981, quan pot considerar-se extingida.

Patent de màquina de 1942



Conclusions
Va ser molt positiu per a Artana, i també per als pobles veïns, haver tingut durant quasi cent anys una indústria que mantenia nombrosos llocs de treball, els beneficis de la Seguretat Social i els subsidis de jubilació. En contrapartida, va ser una llàstima –quan es veia clarament que l’espartí no tenia futur– no haver aprofitat els empresaris l’organització industrial, la mà d’obra disponible, el potencial econòmic i l’experiència acumulada per a continuar l’activitat en algun altre sector de més futur. Si això s’haguera previst, s’hauria evitat el drama de l’emigració.
De fet, quan va acabar la indústria quedaren moltes famílies desemparades, principalment aquelles de la classe treballadora amb filles, que no tingué altre remei que emigrar majoritàriament a pobles veïns on podien ocupar-se en sectors com la indústria del calcer a la Vall d’Uixó o a la del taulell d’Onda.

Va ser una època de penúria econòmica i patiment per a qui marxava, com també per als qui s’hi quedaven. Es prescindia així de familiars, amics i veïns que, sense cap dubte, aportaven molts valors a la nostra societat local. Un d’aquests valors perduts va ser l’equilibri entre dones i homes joves: en marxar tantes joves, va haver-hi un desequilibri a favor d’aquests. Aquesta circumstància va comportar, entre molts altres inconvenients, la dificultat de trobar-hi parella, amb un inusual nombre de solters, una baixada de la natalitat i, com a conseqüència, un descens de la població.

Ecosaber espadànic, ara només visible en alguna fira local



dimarts, 14 de novembre de 2017

"La veu de l'Espadà", poema coral de Vicent Fausto

per Vicent Fausto Manzano
Mestre jubilat i escriptor





ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la lletra d'esta obra coral composta per a ser estrenada l'abril de 2013. Si voleu llegir més poemes seus, feu clic ací.



LA VEU DE L’ESPADÀ

En florir la primavera
per la serra d’Espadà
eixint del cor de Suera
un càntic se sentirà.
És la cançó amorosida
que cada nit sonarà
per la terra preferida,
és la veu de l’Espadà.

Espadà,
terra estimada,
Espadà,
bonica flor,
Espadà,
serra enyorada,
Espadà,
del nostre cor.

Perquè sóc fet de la terra
mateixa de l’Espadà
duc al moll de la memòria
anys d’esforç i de treball
i un càntic vell que ressona
per cada muntanya i vall,
un càntic fet d’esperança
de llibertat i de pau.

Espadà,
terra estimada...

Si me’n vaig a una altra terra
el meu cor no em seguirà,
perquè el tinc pres a la serra,
estimant-se l’Espadà.
En les nits de lluna plena
el meu cor refulgirà
com estel dalt la carena
de la serra d’Espadà.

Espadà,

terra estimada...




dimecres, 18 d’octubre de 2017

Vicent Tomàs i Martí (1899-1924): un artanenc polifacètic

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg i investigador


ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'un treball per a este blog, publicat originalment en el número 30 la revista de cultura popular Caramella (gener-juny 2014)



  
Parlar d’un personatge complex a qui, a més, admires per la seua obra, és sempre complicat. A mi, sens dubte, em passa això amb l’artanenc Vicent Tomàs i Martí, qui als 16 anys començà a entrar en contacte amb els cercles valencianistes que es movien pel cap i casal. Del 1918 al 1923 va desplegar una activitat tan intensa a l’Horta de València, a la Plana i al Maestrat que deixa de pedra el fet de pensar com un jove estudiant de Medicina podia dur avant tant de treball: la publicació de centenars d’articles en periòdics, mítings i aplecs valencianistes, la creació de revistes per la causa, excursions arqueològiques, l’escriptura de novel·les i contes, el dibuix..., i encara alguns rastrejos de cultura tradicional al seu poble, Artana, a la serra d’Espadà.

La seua memòria no s’ha perdut, gràcies sobretot als estudis que Vicent Franch inicià en la dècada dels 80 i que altres persones han revisat i continuat fins al moment actual. De fet, anualment es fa alguna trobada a l’ermita de Sant Antoni de Betxí –on es realitzaren els quatre aplecs entre 1920-1923– per recordar-lo i hi ha alguna iniciativa que encara no ha quallat en forma de fundació del seu llegat valencianista.

Les pàgines que segueixen volen ser un humil homenatge a aquell homenot traspassat prematurament als 25 anys, que no sabem què hauria arribat a fer i a ser en els anys a venir de la dictadura de Primo de Rivera, la II República i més enllà. El que sí que sabem és la llavor que va sembrar en un lapse relativament breu; una llavor germinada que li han reconegut les generacions valencianistes de tots els temps.

La labor dels solitaris

Vicent Tomàs i Martí (Artana 1899-1924) era fill d’un comerciant de l’espart i dels productes derivats, sobretot els esportins per a les premses d’oli, una indústria que va definir en el passat el modus vivendi d’aquest poble de la Plana Baixa i d’altres de la rodalia de la serra d’Espadà. Estudià Medicina a Barcelona i a València, ciutats que van marcar la seua trajectòria de pensament i d’acció valencianista. Des de ben jove entrà en contacte amb el catalanisme a Barcelona i connectà amb les organitzacions Joventut Valencianista (1915...), Agrupació Nacionalista Escolar (1918...) i Unió Valencianista Regional d’Ignasi Villalonga, i començà a col·laborar assíduament en la premsa portaveu dels ideals valencianistes com La Veu de la Plana o La Correspondencia de Valencia.
La seua contribució més original, però, fou la cofundació en 1919 de la Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes amb Carles Salvador i Adolf Pizcueta, entre altres. La finalitat d’aquest grup era posar en relació el personal dispers per les comarques i portar el valencianisme més enllà del reduït marc urbà, on només havia penetrat tímidament fins a aquell moment. Per a ell, era possible superar la realitat caciquil dels pobles –del seu mateix i de la Plana en general– actuant des del valencianisme. Un titular seu en el fullet agrarista El Crit de la Muntanya –portaveu de la Lliga de Solitaris publicat entre 1922-1923– condensa el missatge fundacional que hi vol fer arribar: «Valencianisme per interés». La seua estratègia per a la difusió de l’ideari es basà en la influència entre aquells qui tenien un clar ascendent social en el món rural: els mestres d’escola, els capellans i els metges. A banda de mítings i d’una atapeïda agenda d’actes i de projectes i realitzacions, una trobada anual marcava la força i les orientacions ideològiques del grup: els anomenats Aplecs de la Muntanyeta de Sant Antoni de Betxí, convocats en els anys 1920, 1921, 1922 i 1923. Just aquell darrer any, un mes i mig més tard, s’imposava la dictadura militar de Primo de Rivera, i el dia 1 de febrer de 1924 moria de tifus a sa casa el metge Tomàs i Martí, que a penes havia començat a exercir com a contractat temporalment pels ajuntaments de la Vall d’Alba, Vilafamés i Picanya.



Tomàs i Martí i la cultura tradicional

En la biobibliografia de Vicent Tomàs hi ha un aspecte molt poc estudiat, i és el temps que dedicà a atendre les crides de recopilació de mostres de cultura popular que sorgiren en les primeres dècades del segle XX. Tot i que el seu treball no és massa ampli en aquest camp, conéixer-ho ens ajuda a acabar de dibuixar el perfil d’un home preocupat pel patrimoni del seu poble, entés lato sensu. En la seua trajectòria intel·lectual s’entrellacen la reescripturació de llegendes espadàniques, l’etnopoesia, els relats de costums i festes, el dibuix, l’arqueologia i una frustrada col·laboració en el Diccionari de Mn. Alcover. Entrem-hi a pams.

Arqueologia, dibuix...
Quan llegim els articles que Tomàs i Martí publicava en la premsa, descobrim la gran estima que sentia pel seu país. No és estrany, per tant, que estimara tant el seu paisatge, la seua història, la seua llengua i això anava acompanyat de l’interés per l’excursionisme, i, per derivació, la inclinació per les restes arqueològiques. Ell mateix degué contagiar aquesta dèria al seu germà Joan (dos anys més menut, 1900-1975), que en els primers anys 20 van ser capaços de trobar diversos jaciments prehistòrics, ibèrics i romans al terme d’Artana i rodalia. Uns anys després de la mort de Vicent, Joan fou denunciat per les seues indagacions i va desviar la seua atenció cap a les fortaleses espadàniques. Segons ens diu l’arqueòleg Francesc Esteve Gàlvez, «trobà més atraients les ruïnes dels castells, on surt la bella ceràmica vidriada, que cada vegada l’interessava més... Amb el temps, restaurant allò que trobava als castells o adquiria fent compres i canvis, arribà a constituir un esplèndid conjunt, que feia goig veure». Joan, com a bon excursionista, «sentia vivament el paisatge i de tant en tant pintava. Quadres que alguna vegada copsaren l’hora i l’ambient de la serra, d’una impressió vibrant, lluminosa, malgrat foren pintats sense aquella formació professional que s’adquireix a les escoles», ens diu Esteve en les seues memòries. Vicent també dibuixava, i conservem una bona col·lecció d’esbossos i peces definitives de les seues excursions de lleure sobre ermites, convents, mines, castells, molins, muntanyes, algun tipus popular, etc.


Convent de Sta. Caterina (Onda). Dibuix original de VTM, realitzat el dia de Fira del Carme d'Onda. Podeu veure la crònica que va escriure ací.


El DCVB i l’Espadà
Seguint els dietaris de les eixides de Mn. Alcover pel País Valencià, podem saber que no va visitar mai els pobles de la serra d’Espadà; els deficients mitjans de transport de l’època el van portar per la Plana –a Onda a tot estirar, gràcies a la Panderola– quan anava de camí a València o cap a Tortosa. Els esments que hi podem trobar a l’Espadà són de comentaris dels col·laboradors o pels complements que anys a venir hi faria el valencià Sanchis Guarner amb Francesc de Borja Moll en la visita filològica a Aín per a l’obra de l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica.
Gràcies als treballs de digitalització del fons Alcover que ha realitzat la professora Maria Pilar Perea, hem pogut localitzar una carta del 3 de juliol de 1922 escrita per Tomàs i Martí al canonge manacorí, que ell va respondre el 15 de setembre en missiva que no ens ha pervingut. De fet, Tomàs no consta en la base d’antropònims del Bolletí del Diccionari que publicava Mn. Alcover, així que hem de presumir que o bé no acceptà el seu oferiment o bé no el pogué realitzar com volia. Tomàs i Martí li escriu com a director d’El Crit de la Muntanya en aquests termes:
«Feia temps que volia posar-me en relació amb vosté per a col·laborar en l’obra de recerca dels mots dispersos que formen en (sic) tresor de nostra llengua. Al hora que un desitg de patriotisme un altra finalitat m’empeny a posar-me a les seves ordres.
Se que voste retribuix aquesta col·laboració.
Espere em dira les condicions i el que tinc de fer per a ajudar. Visc a Artana durant les vacances escolars i aquesta comarca, Serra Espadà de Castelló, es de les menys conegudes filològicament. Crec que alguna paraula nova podria aportar-se al Diccionari.
L’afany de la remuneració no’s per dar-me cap satisfacció personal si no per vore la manera de dur-li alguna minsa ajuda a “El Crit de la Muntanya” humil publicació que dirigix, unica en nostra llengua que existix ara al Reine de Valencia.»

Efectivament, el fullet portaveu del valencianisme agrarista resultava quasi sempre deficitari i sobrevivia amb els donatius dels simpatitzants. Sembla que per aquest cantó no hi va arribar cap ajut i no es van materialitzar les ganes de Tomàs i Martí de fer de corresponsal de l’Espadà, una regió que coneixia perfectament i que recorria sovint fent excursions.


Retalls de cultura tradicional en la seua obra
Per la seua labor propagandística de difusió del valencianisme polític incipient, Tomàs i Martí és un gran escriptor d’articles periodístics. Té una obra ingent en la premsa que va recuperar i seleccionar Vicent Franch en 1980 en el segon volum d’El valencianisme agrarista (1918-1923). A més, té contes destinats a la revista El Cuento del Dumenge («Les penes d’un romàntic» (1916), «Flor de drap», «¡Campanes de la meua terra!», la traducció de Poe «El gat negre» i «Les ombres maleïdes», totes quatre del 1920) i diverses novel·letes inèdites (Els herois d’Hespèria, Lliris de passió, El remans sedant, Retaule sentimental, Un camí...). Tota aquesta immensa tasca es concentra en pocs anys de joventut, els únics que va viure, i amb tot Adolf Pizcueta en digué que «el seu llenguatge enriquit pel lèxic de la part de Castelló, que hi habitava, depurat dels barbarismes i grolleries a què està condemnat el valencià actual, apte i flexible per a l’expressió, el col·locava entre els millors prosadors valencians». Certament, és un llenguatge viu alliberat de certs encarcaraments de l’època i sovint de la temàtica costumista tan agradosa en aquells primers anys de recuperació nacional. Ell, però, fa ús del costumisme com a element per a emmarcar la narració i defuig les petrificacions folklòriques, que tant criticà. 
En aquest apartat incloem dues modalitats de textos que connecten directament amb la cultura tradicional viva en les dècades de la primeria de segle. Es diferencien pel grau d’intervenció de l’autor i per la naturalesa: en els poètics, Vicent Tomàs i Martí es limita a transcriure’ls tal com brollen de la boca de iaies o infants; en els narratius, es tracta d’una recreació descriptiva (i, en conseqüència, literària) d’aspectes que l’autor ha recollit de la tradició oral del seu poble o que coneix per experiència personal. Ara com ara no entrem en les escenes de caire tradicional que esguiten les seues narracions literàries.
Des del 1920, el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC) havia encetat una campanya per a la recol·lecció de les pregàries, supersticions, cants tradicionals, parèmies, contes, llegendes, etc., en valencià o castellà, que encara es podien sentir als pobles. Era Àngel Sánchez Gozalbo qui hi feia la crida per recollir tota la saviesa popular valenciana, i s’interrogava: «¿Podrá llegarse a recoger todo el folk-lore del reino de Valencia? Si todos los idealistas y valiosos componentes de la Lliga Espiritual de Solitaris, si todos los aficionados, modestos trabajadores y curiosos que se hallan diseminados en ciudades, villas y lugares acuden con sus aportaciones y respuestas, una espléndida floración anunciaría sazonados frutos. Una buena voluntad al servicio de una mediana actividad es cuanto se necesita para ser colaborador». El BSCC publicava qüestionaris orientatius presos dels models emprats per Sebastià Farnés i Badó, que el 1913 havia publicat el primer volum de la Paremiologia catalana comparada, finalitzada a partir del 1992 per Columna.
Vicent Tomàs i Martí va participar en el projecte al costat d’altres lletraferits de l’època relacionats amb la Castellonenca, com ara Carles Salvador, Joan Manuel Borràs Jarque, Àngel Sánchez Gozalbo, Salvador Guinot, Manuel Lamata, Josep Pascual Tirado, Tomàs Roig, Francesc Mateu Llopis, Gaetà Huguet, Emiliano Benages, Vicent Giménez, Emili Sanchis, Josep M. Arnau, Emili Calduch, Donís Nostrort, Josep Garcia Tirado, fra Andreu Ivars, Ricard Carreras Balado, Joan Simon, Joan Bta. Porcar i Manuel Betí. En total es publicaren 73 exemplars de fitxes entre 1920-1930. A Tomàs i Martí li’n publicaren huit recollits entre 1920-1921, tres mentre vivia i altres cinc pòstumament (1928-1929). Entre els seus manuscrits hem trobat anotacions en brut d’altres tres pregàries inèdites: una en absentar-se de casa (vegeu un treball meu en Caramella IV, 2001), una molt extensa a sant Vicent i una altra a la Mare de Déu del Roser.
De l’altre grup esmentat, a tall de mostra, parlarem de la llegenda literaturitzada de la conquesta del castell roquer de Castro i del relat de la transhumància al seu pas per Artana. Pel que fa al text de la llegenda de Castro (en terme de Fondeguilla), fou publicat en castellà dins La Correspondencia de Valencia el 14 de juliol de 1919. Segons que ens avisa Vicent Tomàs, era una llegenda viva en el seu temps i coneguda a diversos pobles de la Plana Baixa i Alta. De fet, en altres pobles de l’Espadà es contava aquesta mateixa llegenda per a la conquesta jaumina del seu castell. Per altra banda, el relat de la transhumància inclou un dibuix seu inèdit que reproduïm ací i conta el pas dels ramats xurros pels assagadors i corrals dels pobles de l’Espadà, un món que recentment ha estudiat i publicat l’amiga Teresa Casquel en dos llibres de rutes del Centre Excursionista de València, Caminos de trashumancia. Vos deixe amb la lectura relaxada d’aquest passatge inèdit, cedit amablement per Vicent Franch.



"Els ganaos churros"

 

Corral de la Masadeta (Artana), dibuixat per VTM

 

A mitjans d’octubre, quan començaven a esdevindre gèlids els oratges de tramuntana i es tornaven sanguinosos els pàmpols dels ceps després de veremades les vinyes, assagadors avall, venien els ganaos churros que fugint de la inclemència de la hivernada a l’Aragó, cercaven pasturatge, amagat per la neu a les terres d’origen.
Era bonic veure devallar els ramats, seguint a les manses que brandaven l’esquelleta, balant humils sota l’esguard dels pastors, i vailets que llançaven cops de roca en desmandar-se alguna ovella.
Tot l’hivern se’l passaven a d’aquestes terres, fins que amb la rialla de la primavera es desensopegaven les terres de Terol sortint tots el dia de Santa Creu, veredes amunt, cap al Mas Quemao i el Puerto Mingalbo.
Ací tancaven el ramat en quansevol d’aqueixos corrals de ganao que voreu casi enderrocats vora la rambla dels assagadors. En aquells cercats coberts de teula en una mitat sostingudes per rústegues arcades, feien nit ovelles i pastors. Aquests últims tenien en un recó del corral una estança petiteta de sostre en volta, com un aljup, amb un banc i una llar de parets tosques i ennegrides, amb uns carcaus que feien d’armaris. Damunt del banc jeien els pastors amb sacs plens de palla, i a la llar s’escalfaven i coïen la vianda: arròs i queredilles fadrines (1), o les tortes cuites en el pedrís i els caps de les ovelles qu’els se morien, cuits sota la cendra.
Després que post el sol tancaven el ramat, feien una estona de vetllada, allumenats amb teies o un llumet, fins que la son els aclucava les parpelles i ensonyats es deixaven caure damunt les saques de palla.
Per dematí, amb el sol, es llevaven marxant amb el ramat cap a les muntanyes a passar un altre jorn de solitud pels cingles i barrancs deturant son esguard en un tallant de penyes o espandint la mirada per un ampli horitzó amatents a les ovelles que anaven pasturant.
Els diumenges matinet anaven al poble a missa primera i després a casa del corraler (2), que els donava la tradicional lliura d’oli que ells guardaven en banyes de bou.
Només cumplir amb Déu i fer el seu comiat, retornaven al corral a treure les ovelles que esperaven balant que obriren la porta del cercat per sortir a pasturar altre jorn.
Ah, els dies de pluja al corral! Els pastors fent corda davant d’un foc minso i fumós, escoltant com balaven les ovelles a prop seu.
Així tota la invernada i els primers jorns de primavera, fins al dia de Santa Creu, que llevaven podria dir-se la tenda retornant a l’Aragó on ja s’amostraven les humils matetes de brossa.

NOTES DEL TEXT
(1) Diuen fadrines a les llegums cuites sense cap mescla de carn ni bacallat.
(2) Amo de la tanca.
Corral de la Masadeta, en l'actualitat (Artana)