Què és Espadàniques?

dijous, 6 d’octubre de 2016

«Espadàniques»: un exemple de dinamització 2.0

per Equip Espadàniques
Twitter: @espadaniques


Publiquem actualitzada l'aportació que vam fer al mes de març de 2015 per a la revista Memòria Viva 7 del projecte #Patrimoni PEU-UJI de la Universitat Jaume I. Trobareu la versió original (amb dades de març de 2015) ací.






«En un període de globalització rampant, migració massiva i diversitat creixent en societats de gairebé tot arreu, és temps de considerar el paper de la cultura i l’aprenentatge del patrimoni en el desenvolupament socioeconòmic de les comunitats, el seu sentit d’identitat i de cohesió, i la qualitat de vida de la gent»
Peter Kearns1

L’observació de com es mou en un context de crisi la dinamització cultural –entesa en un sentit molt ampli–, planificada i conscient, en les societats avançades és el fonament de la nostra intervenció social. Martí Casas, parlant dels museus de Catalunya en aquesta conjuntura, explica en l’article «Els museus catalans i la crisi (2): màxim estalvi i molts sacrificis» del seu blog:

«Des de l’inici de la crisi, paraules i conceptes com “austeritat”, “reducció de costos”, “dèficit de funcionament”, “desequilibri pressupostari” o les famoses “retallades” han entrat amb força en el vocabulari quotidià dels professionals dels museus catalans. [...] El primer que han fet totes les institucions ha estat implementar fórmules per intentar ser més eficients i reduir al mínim les despeses corrents. Són mesures imprescindibles, no només en temps de crisi, que es poden adoptar de manera ràpida i amb relativa facilitat perquè no acostumen a ser traumàtiques. [...] Tots han reduït al mínim l’ús del paper imprès, suprimint o reduint les invitacions, els fullets o les trameses postals. Internet i les xarxes socials han estat un gran aliat en aquest sentit, i totes les institucions que encara no hi havien acabat d’entrar ara s’hi han hagut de familiaritzar i adaptar, de grat o per força».2

De vegades, però, la mera presència de les entitats culturals en les xarxes socials no assegura la dinamització efectiva, pels motius que analitza Javier Celaya (2009) amb clarividència.3 Han estat una moda, «sin haber reflexionado previamente sobre cuáles son los objetivos de negocio y de comunicación que quieren lograr con su presencia en estas plataformas». [...] Dejándose llevar por las modas o pensando que estas herramientas son un mero juego, muchas entidades culturales han entrado en las redes sociales sin analizar sus consecuencias e implicaciones en la organización». Després d’analitzar-los, conclou: «Las entidades culturales deben estar y participar en las redes sociales, pero antes de darse de alta en las mismas deberían tener en cuenta estos aspectos básicos, así como otros más estratégicos, con el fin de evitar errores, desagradables sorpresas o la sensación de tener una nula rentabilidad por su presencia en la web social».4

 No és un entorn fàcil la serra d’Espadà i els seus pobles pel que fa a l’actuació cultural. En general, s’hi aprecia un individualisme galopant de les localitats i, pitjor encara, un sentiment prou superflu dels seus habitants de pertànyer a una unitat natural i cultural. A hores d’ara, el mig desmantellat Centre d’Interpretació de la Serra d’Espadà, ubicat a Eslida, no pot exercir massa influència per la curtedat dels objectius d’intervenció que planteja. Ben mirat, estem davant de realitats i de sensibilitats ben diferents que no han arribat a tocar-se ni, molt menys encara, a influir-se.

Nosaltres creiem que els pobles de la serra d’Espadà –tant els inclosos en l’àrea del parc natural, com en l’àrea d’influència o fora de qualsevol protecció per motius diversos no sempre comprensibles– tenen molt en comú. I això, sovint, és desconegut pels seus habitants i pels fills i filles que, havent-hi nascut, un dia van emigrar a altres llocs a la recerca altres possibilitats de vida.

El 16 de maig del 2014 naixia «Espadàniques», un projecte 2.0 de dinamització del territori mitjançant la difusió d’informacions i investigacions centrades en els pobles de la serra d’Espadà. Aquesta idea veia la llum després d’un temps en què detectàvem –a més de la crisi econòmica i les seues conseqüències més evidents– una involució en els plantejaments de promoció i difusió cultural dels ajuntaments i de les mancomunitats del nostre entorn. Unit a això, les associacions i els col·lectius que hi actuaven des de feia temps s’han replegat a posicions d’hibernació o d’autoconservació per no desaparéixer, en el millor dels casos. La migradesa de les subvencions –quan n’hi ha–, el caràcter estacional de la població i altres factors coadjuven a aquesta situació.

«Espadàniques», nascut com a iniciativa individual i ja des del principi amb el marcadíssim tarannà col·laboratiu que caracteritza les xarxes socials, en poc de temps ha adquirit el caràcter de projecte compartit i comú, obert a totes les persones que hi volen participar. Des de la humilitat, i a poc a poc, sense ínfules, va fent de paraigua de diverses iniciatives aïllades i esparses per l’Espadà, a falta d’altres projectes aglutinadors. Amb tal voluntat, hem trobat un desig social de rellançament del territori des del coneixement de la seua història, costums, activitats, paisatge i imatge. En poques paraules: de la seua cultura. En data 25-3-2015 –10 mesos després de ser creat– compta amb un blog de 54 entrades publicades en obert i quasi 44.000 visites (espadaniques.blogspot.com), i un compte de Twitter (@espadaniques) amb 1.677 seguidors, a més del publicador de continguts del servei de xarxa Google+.

Tot seguit expliquem quins són els treballs i els petits secrets d’«Espadàniques», construïts des de la intuïció i dia a dia.

1. Com s’articula «Espadàniques»?
El blog i el compte de Twitter apareixen al mateix temps, al maig de 2014. Han anat creixent a poc a poc fins arribar a tocar interessos diversos dels destinataris. Som conscients que el Facebook podria ampliar notablement l’impacte de la informació que generem, però cal tindre present que es tracta d’un projecte a temps parcial no professionalitzat.



1.1. El nostre/vostre blog: espadaniques.blogspot.com
Com hem dit adés, en la bitàcola hi ha publicades fins a l'octubre de 2016 –moment en què publiquem aquesta actualització– un total de 54 entrades sobre temes diversos. De més antigues a més actuals, hi trobareu les següents:
  1. Maig 2014: Quin futur per a la serra d’Espadà?
  2. Maig 2014: Les portes a la serra d’Espadà
  3. Juny 2014: La producció d’oli a la serra d’Espadà: un DAFO del segle XIX (Òscar Pérez Silvestre)
  4. Agost 2014: Els viatges de Juan Sánchez Cisneros per la serra d’Espadà (1805-1807)
  5. Agost 2014: Les expedicions del botànic Cavanilles per la serra d’Espadà (1792-1793)
  6. Agost 2014: Sobre la primera descripció de la serra d’Espadà (1561)
  7. Octubre 2014: Els últims dies dels moriscos de la serra d’Espadà (I)
  8. Octubre 2014: Els últims dies dels moriscos de la serra d’Espadà (i II)
  9. Octubre 2014: On estan els tresors amagats pels moriscos expulsats?
  10. Octubre 2014: El Molí d’Aire d’Eslida (Jaume Buïgues)
  11. Novembre 2014: Llegendes de la serra d’Espadà: la conquesta de Castro (Òscar Pérez Silvestre)
  12. Novembre 2014: Els goigs com a manifestació de la religiositat popular d’un poble: Artesa (Ismael Chiva)
  13. Novembre 2014: Excursió al pic de la Font de Cabres (la Vall d’Uixó). PR V 164 (Sisco Garcia)
  14. Desembre 2014: Els vasos de suro: un artefacte espadànic (Òscar Pérez Silvestre)
  15. Desembre 2014: Caminant per l’Espadà (Antoni Pitarch)
  16. Desembre 2014: Antonio Ponz Piquer: cartes sobre la serra d’Espadà (1779 i 1788)
  17. Desembre 2014: Les nostres vivendes. Apunts sobre arquitectura tradicional a la serra d’Espadà (Juanma García)
  18. Gener 2015: Espadà, microcosmos valencià (Xavier Delgado)
  19. Gener 2015: Castro i Suleima (Suera Alta): espais arqueològics (Òscar Pérez Silvestre)
  20. Gener 2015: Llegendes de la serra d’Espadà (II): la conquesta del castell de Boinegro (Argelita)
  21. Gener 2015: El nostre patrimoni més proper (Àngel Portolés)
  22. Febrer 2015: Emili Beüt, un pioner per la serra d’Espadà (1902-1993)
  23. Febrer 2015: Espadànics als camps de concentració nazis (Lara Cardona Fernández)
  24. Febrer 2015: La passió fotogràfica de Mario Guillamón Vidal (1924-1990) per la serra d’Espadà
  25. Març 2015: Vegetació endèmica en la serra d’Espadà (Gondina Hierbas Aromáticas)
  26. Març 2015: Zoomorfisme del Príncep: la felicitat del nostre petit país (Josep Lluís Abad i Bueno)
  27. Abril 2015: La mossa de Suera (Ismael Chiva)
    28. Maig 2015: Vicent Andrés Estellés i l'Espadà en el Mural del País Valencià
    29. Maig 2015: El valle que nos lleva (Rubén López Morán)
    30. Juny 2015. Eriçons (Josep Lluís Abad i Bueno)
    31. Juliol 2015: Documental i llibre Terra, viatge a l'origen (David Segarra Soler)
    32. Juliol 2015: El Catálogo Monumental de la Provincia de Castellón de la Plana: una visió inèdita de l’Espadà-Millars (Ismael Chiva)
    33. Juliol 2015: Un lugar extraordinario (Juan José Carrasco)
    34. Agost 2015: Llegendes de la serra d'Espadà (III): la gerra soterrada d'Eslida (Òscar Pérez Silvestre)
    35. Agost 2015: Cuina tradicional de la serra d’Espadà (I): els dolços (Laura Agea)
    36. Setembre 2015: Llegendes de la serra d’Espadà (IV): el tresor morisc d’Artana
    37. Setembre 2015: Estampas artanencas (Rubén López Morán)
    38. Novembre 2015: Llegendes de la serra d'Espadà (V): les narracions d'Elisa Pérez Rodríguez (1912), (Òscar Pérez Silvestre)
    39. Desembre 2015: Pere Calders: de maniobres per la serra d'Espadà (Ismael Chiva)
    40. Desembre 2015: Vents d'hivern (Josep Lluís Abad i Bueno)
    41. Gener 2016: Llegendes de la serra d'Espadà (VI): les narracions d'Elisa Pérez Rodríguez (1912). La cueva del Estuco (Òscar Pérez Silvestre)
    42. Febrer 2016: Cuina tradicional de la serra d'Espadà: olles, sopes i guisats (Laura Agea)
    43. Febrer 2016: Eleuterio Pérez Solernou: mestre i excursionista (1879-1917), (Òscar Pérez Silvestre)
    44. Març 2016: Flor de neu (Josep Lluís Abad i Bueno)
    45. Abril 2016: Una fotografia inèdita d'Onda de l'any 1897 (Ismael Chiva)
    46. Abril 2016: Mussol del cor (Josep Lluís Abad i Bueno)
    47. Maig 2016: Un episodi poc conegut de les topeties entre Eslida i Artana: el litigi del cuiro (Òscar Pérez Silvestre)
    48. Juliol 2016: Primer dissabte d'estiu, 2016 (Josep Lluís Abad i Bueno)
    49. Juliol 2016: La volteta (Josep Lluís Abad i Bueno)
    50. Juliol 2016: El lèxic del suro en el Diccionari normatiu valencià (AVL), (Òscar Pérez Silvestre)
    51. Agost 2016: Huit despoblats moriscos de la serra d'Espadà (Ismael Chiva)
    52. Agost 2016: Capvespre trist (Josep Lluís Abad i Bueno)
    53. Setembre 2016: Eleuterio Pérez Solernou: mestre i excursionista (1879-1917). De la Vall a Eslida (Òscar Pérez Silvestre)

    54. Setembre 2016: Unes recensions sobre llibres espadànics de Nel·lo Navarro (Òscar Pérez Silvestre)

Com es pot comprovar, 40 entrades corresponen a col·laboradors que hem anat fent al llarg d’aquest any. Les altres 14 són elaborades per l’administrador del blog. La diversitat temàtica va eixamplant-se a poc a poc, amb treballs sobre arquitectura tradicional, excursionisme, la imatge dels viatgers per la serra en diversos moments, botànica, llegendes, religiositat popular, patrimoni, arqueologia, documents històrics i llibres poc coneguts, productes elaborats pels oficis antics, gastronomia, història, literatura que parla de la zona, fotografia antiga i alguns textos literaris actuals habitualment inèdits.

Sabem que hi ha molt per fer, però no partim del no-res. Hi ha moltes experiències en quasi tots els pobles de la serra d’Espadà que potser no han anat a més arran dels retalls i de la falta de criteri a l’hora de prioritzar la cultura al nostre territori, però ací estem i continuarem estant-hi. Realimentats per eixe desig social que comentàvem –molt més ampli del que pensàvem i no circumscrit als habitants espadànics de tot l’any– de conéixer millor aquest fragment de terra valenciana que es pot explicar de moltes maneres, la nostra intenció és anar ampliant el cos de col·laboradors i de temes. La nostra modesta missió és intentar aportar elements nous i/o originals i fer de paraigua de propostes interessants i ben formades que potser no tindrien veu o altaveu en el circuit oficial organitzat al voltant d’Espadà. Som una pedra més, això sí, de la ribassada que entre tots hem de fer cada dia.



1.2. @espadaniques: la vitalitat, diversitat (i efimeritat?) de Twitter
Si haguérem de concretar quina és l’eina que més dinamisme dóna a «Espadàniques», sens dubte hauríem de dir que és Twitter. Això, que en principi és molt positiu, té desavantatges en considerar que el TL de qualsevol piulador/a està en moviment i actualització constants. És, per tant, més efímer tot, encara que els continguts sempre es puguen localitzar i consultar més tard.
Nosaltres intentem que la nostra participació en Twitter siga significativa i prou autocentrada en el territori que intentem remoure i promoure. Per a això, fem ús de diversos recursos i tècniques que tractem de descriure de forma senzilla i intuïtiva:




1.2.1. Tuits d’elaboració pròpia
Són la nostra aportació més original i distintiva, una bona mostra dels nostres interessos personals que, per descomptat, no esgota ni de bon tros el territori cultural de la serra d’Espadà. Sempre hem intentat fer observacions allunyades del tipisme i del topisme, just al contrari del que fan alguns dels projectes mercantilitzadors presents des de fa un temps en la serra. No sabem fer-ho d’una altra manera, i ho fem sine ira et cum studio. El dia que tinguem la sensació de no donar res ni de distingir-nos, segurament desapareixerem voluntàriament.

Les limitacions no permeten estar en tots els llocs, per això intentem omplir els nostres nombrosos buits amb les aportacions valuosíssimes de col·laboradors que ens envien fotos i missatges més pròxims als fets, a més de completar-ho amb la consulta de premsa digital.
Per tal d’articular i donar coherència a alguns dels missatges, hem creat unes quantes sèries que han generat molt d’interés mentre es publicaven i que reprenem de tant en tant. Són aquestes:

#Biblospadànics: llibres i treballs d’investigació sobre temes diversos del nostre territori, ja siguen novetats, contemporanis o antics. Si estan digitalitzats posem l’enllaç al repositori on estan allotjats.

#Publispadàniques: anuncis publicitaris dels anys 1920-1925 de productes elaborats en els pobles de la serra, extrets de les guies comercials d’aquell temps. 
 
#Covespadàniques: és una tria de coves de la serra, amb l’enllaç a la base de dades de l’Espeleoclub Castelló (http://www.cuevascastellon.uji.es/), la qual conté prop d’un miller de cavitats descrites de la serra d’Espadà.

#Espadà80: es tracta de la sèrie de reportatges digitalitzats que el diari Mediterráneo publicava en els anys 80 sobre els pobles castellonencs. Hem oferit tots els d’Espadà. Com a complement d’aquesta, estem preparant-ne una altra denominada #RutesGispert en homenatge a Luis Gispert Macián, autor de la primera guia sobre els pobles de la serra: Caminando por la Sierra de Espadán (València, 1980).

#Topospadànics: dóna accés als PDF que publica l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre toponímia. De moment estan disponibles Betxí, Chóvar, Onda, Suera, Almenara, Algimia de Almonacid i Alfondeguilla.

#Cartospadànica: possiblement, és la col·lecció amb què més hem gaudit en el procés de documentació i acotació. Diàriament oferíem un mapa amb la representació de la serra d’Espadà en la cartografia europea des de 1585 fins al 1900.

#Arqueospadànica: és una sèrie encara incipient sobre peces i investigacions arqueològiques. Intentem que el tuit continga una imatge i l’enllaç a la publicació digitalitzada en repositoris o portals de revistes.

#Blogosfera espadànica: creiem que és molt important que la gent que fa ús de les xarxes conega quins blogs es fan des de dins del territori. El temps, l’exploració i les noves coneixences personals ens acosten a bitàcoles molt interessants (excursionisme, reflexió, literatura, assaig...) que ens agrada difondre. Entre tots, treballant en comú i compartint, es pot anar més lluny.

#FestesEspadà: amb l’arribada de l’estiu, els nostres pobles s’omplin de visitants estacionals i d’actes festius. Dins de les nostres possibilitats, facilitem la consulta dels programes d’actes de totes les localitats que ens arriben per mitjans digitals.

#SerraEspadà: estem molt satisfets d’haver popularitzat aquest hashtag, que fem servir en la gran majoria de tuits (de vegades, #Espadà per necessitats d’espai). A hores d’ara ja l’utilitzen diversos usuaris i això facilita la creació de comunitat i la recerca a les persones interessades.



1.2.2. Tuits d’altres comptes espadànics interessants
Nosaltres tenim un lema que apliquem en la nostra vida i en l’acció en «Espadàniques»: la frase «No tot està per fer i tot és possible» refà aquells versos de Martí i Pol que canta Lluís Llach en «Ara mateix». Sabem, com a premissa, que no partim del buit. En aquest temps d’activitat en la xarxa, i a partir dels anys anteriors de compromís en alguns projectes locals, hem aprés que s’han fet moltes coses vàlides i duradores que cal aprofitar. No podem estar eternament començant de zero; més aïna, cal ser crítics –tindre criteri, vaja– i marcar-se un rumb de construcció vàlid a mitjà termini que ens faça veure-hi clar que allò que fem té un sentit i aporta valors, coneixement i autoestima al personal del territori i també de fora que se l’estima. Espadà és un país de recepció de visitants, però al llarg de la història ha estat, també, un lloc d’eixida i de pèrdua notable d’habitants. Reconciliar, donar-la a conéixer i re-arrelar els fills, néts i besnéts d’aquells emigrants forçats és una mediació ben bonica que creiem que anem fent.

Per això, necessitem la concurrència d’informadors de diversos punts geogràfics de la serra. Un dels fonaments de la xarxa 2.0 és la compartició del coneixement, que sabem que fem i fan amb molt de gust. Ben mirat, qui no hi vol compartir, no hi participa. Entre altres, els més rellevants per a nosaltres són @caminsnatura, @JuanJCarrasco, @eltrianguloemo, @almonecir, @geammar, @ayodar_com o @MeteoTales.

1.2.3. Tuits d’altres comptes extraespadànics d’interés general
En aquest grup hi ha diversos usuaris interessantíssims que aporten enllaços a informacions i a reflexions vàlides i generalitzables a qualsevol entorn natural, ja siga sobre meteorologia, patrimoni, cultura, fotografia, gestió forestal, legislació, etc.

1.2.4. Tuits esporàdics de fotografia i/o valoracions de visitants
Les visites als pobles de la serra d’Espadà aboquen de vegades àlbums de fotos molt rics i valoracions que potser interessen als nostres seguidors més fidels, atents a la vida del dia a dia a la serra. La llista fóra inacabable, però volem destacar sobretot la labor de @JuanJCarrasco i @CastellonPics, que recull i elabora de tant en tant fotografies de qualitat de la xarxa.

Com donem més vida als continguts que es piulen?
Bàsicament, fem ús de tres procediments per tal que els continguts –ja siguen nostres o d’altri– tinguen més vida útil en aquesta xarxa social tan àgil.
  1. Pel que fa als que nosaltres generem, és evident que alguns responen a actes culturals amb data de caducitat. Per tant, la nostra missió es limita a difondre la cita i recordar-la fins a l’últim moment; posteriorment, fem RT de tuits interessants de persones que hi han assistit o de la nota de premsa. Hi ha, però, altres piulades nostres més atemporals que considerem que mereixen continuar apareixent en els TL, i per a això ens fan molt de paper els gestors Tweetdeck i Hootsuite, que permeten planificar i diferir piulades, ja siguen noves o redifoses.
  2. Cada dia intentem revisar les llistes creades de tuits d’altres persones que seguim amb un interés especial i d’aquells que contenen paraules clau (nom dels pobles de l’Espadà, «Serra Espadà», «Sierra Espadán», per exemple). Normalment, els marquem com a favorits i més tard en fem RT, així contribuïm a difondre en altres moments del dia la piulada original i s’allarga la vida d’un tuit que, al nostre parer, creiem útil per als seguidors.
  3. L’altre recurs, posterior al que hem enunciat adés, és fer citació de la procedència i conservar al màxim el text original i els enllaços o fotografies, sempre que la llargària ho permeta.


1.3. «Espadàniques» en la plataforma Google+
El fet de tindre el blog allotjat en Blogspot, servei de Google, publica i comparteix si volem els nostres continguts directament en Google+. Tot i el creixement rapidíssim que tingué aquesta «plataforma social» –així és com l’anomenen els creadors–, els experts asseguren que els usuaris en fan poc d’ús (només 3 de cada 10 registrats la visiten almenys una vegada per mes), però ens resulta interessant com a input (accés ràpid a noves informacions de blogs d’altres persones que seguim, sobretot rutes per la serra d’Espadà i àlbums de fotos) i com a output que publicita i dóna accés a la nostra bitàcola. La creació de cercles d’interés és útil per a compartir i rebre informació, però en general creix amb comptagotes i sembla que no es corresponga la quantitat de visualitzacions amb un impacte major.

2. Un camí obert i compartit, si voleu
A tall de conclusió, volem tractar breument unes idees que puguen arredonir l’exposició anterior. Des d’«Espadàniques» som conscients de totes les limitacions d’un projecte com aquest, però també de les seues fortaleses. El debat, tanmateix, se situa en una altra esfera i implica altres interrogants: ¿És/serà capaç el territori de la serra d’Espadà i els agents que hi actuen de promoure’l significativament? ¿Es pot pal·liar aquell individualisme local que esmentàvem, o dit d’una altra manera, s’hi pot retornar un sentiment de pertinença amb efecte d’arrelament durador, amb tot el que això representa?

«Espadàniques» és una iniciativa 2.0, però no és virtual. Creiem fermament que té els peus en terra i els ulls fixats en un territori pendent d’articulació i promoció sostenible. La nostra única pretensió és aportar a la comunitat i col·locar correctament la nostra pedra en aqueix ribàs que no ens agrada veure ensulsit. No hi falten mans preparades, sinó voluntat d’actuació, saber com es fa, suport i entusiasme. No es tracta de resistir, sinó de construir, proposar, imaginar futurs possibles; no és pugnar per conservar allò que tenim, sinó atrevir-nos a dibuixar nous horitzons d’alternatives que tenim a l’abast de la mà. En això estem.

NOTES
1 Kearns, Peter: Heritage, Regional Development and Social Cohesion. Örstersund, 2010.
3 «El sector cultural en las redes sociales». http://www.dosdoce.com/articulo/opinion/2864/el-sector-cultural-en-las-redes-sociales/ (consulta del 23-3-2015).
4 La cursiva és nostra.



dijous, 22 de setembre de 2016

Unes recensions sobre llibres espadànics de Nel·lo Navarro

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg, investigador i escriptor

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'estes ressenyes publicades en la revista Saó i Caramella sobre novetats bibliogràfiques que parlen sobre la serra d'Espadà, escrites pel valler Nel·lo Navarro.







Els fils de la memòria
Nel·lo Navarro i Josep V. Font
Onada Edicions, 2015

Un títol tan suggeridor, d’entrada, em convida a fer unes divagacions sobre la vitalitat de les llegendes, rondalles i contalles tradicionals al territori de la serra d’Espadà. Si bé el llibre –reedició del magnífic Vora del riu d’Uixó (1994)– se centra en el territori per on discorre el Belcaire (Fondeguilla, la Vall d’Uixó, Moncofa i, de retruc, la Vilavella veïna), com sempre hi trobem elements compartits amb la resta de la rondallística europea. Ben mirat, potser aquest llibre ara revisat i, de nou, posat en circulació per Onada Edicions siga un dels pocs exemples en el circuit llibresc que recull materials del territori espadànic, ni que siga del vessant sud-est. La resta de la serra, però, continua dissortadament en un erm que no ha oferit cap treball sistemàtic. Sabem que s’hi estan fent coses, però aïlladament i de cara al melic propi.


En aquest bon exemple dels investigadors i escriptors Nel·lo Navarro i Josep V. Font, els relats tradicionals no són presentats ni deixats caure en un continuum indexat, com sol ser habitual en els reculls a l’ús, sinó que apareixen enllaçats com cireres en cistella per una ficció situada cronològicament a la fi de la primera guerra carlina (1833-1840), quan dos pròfugs de l’exèrcit de Cabrera fan cap a les muntanyes. Un d’ells, el narrador de la trama, es posa a escriure a la vellesa aquella estada en terra desconeguda amb el company oriünd, que és qui li transmet les històries tradicionals. Aquest, un bon coneixedor del terreny, li fa de guia del paisatge i li amenitza les nits l’espera a l’amagatall amb una onzena de narracions de diversos gèneres com ara rondalles meravelloses, d’enginy, de gegant beneit i llegendes etiològiques.
El recull que presentem ja ha estat estudiat científicament per Vicent M. Garcés Ventura en el novíssim número 13 de la revista d’estudis Aigualit del Centre d’Estudis Vallers (disponible en centreestudisvallers.com), que en destaca amb justícia de criteri que representa “un meravellós model de literatura tradicional i una autèntica mostra d’amor cap a la història, els costums, la literatura i la gent de la nostra localitat. Posar per escrit aquestes narracions ens ha permès conservar aquestes històries i rescatar-les de l’oblit, alhora que ens reconcilien amb una literatura, de caire tradicional, que ha ajudat a configurar com cap altra l’ideari col·lectiu del nostre poble”.

Celebrem la nova posada en circulació d’aquests relats, que “si bé no aconseguiran recuperar un circuit literari oral, víctima dels avanços d’aquesta moderna societat, sí que permetran entendre la popularitat d’alguns personatges, de certs malnoms, així com també pseudotopònims que moltes generacions de vallers i valleres utilitzen en el seu dia a dia”, ens diu Garcés. Una vegada més, els pobles grans de l’àrea d’influència de la serra d’Espadà fan de pioners i, esperem, d’espenta per a la resta de poblets, als quals convidem a recuperar unes històries que expliquen tantes coses... 




Terra cremada i ignota
La memòria es perd, però també s’ofega. L’ofeguen, l’ofeguem, i em ve automàticament a la ment aquella escena cinematogràfica de Cañas y barro vista de xiquet amb els ulls mig coberts. Nel·lo Navarro (la Vall d’Uixó, 1960) és ben conegut per la seua obra poètica i narrativa dins del nostre circuit literari, però potser calga afegir a la seua biografia oficial una passió que l’acompanya i que ha cultivat des de ben jove, quan no s’estilava tindre afició per les restes materials de la Guerra Civil i et miraven malament; una baula entre la gent de postguerra que recollia metralla i l’interés posterior per recuperar ho reitere metralles i/o memòries.



Com a fruit de centenars de passejades, entrevistes, preguntats i consultes, han nascut alguns llibres i treballs de referència per als interessats en la contesa bèl·lica a la serra d’Espadà i la rodalia de la Plana. Guia excel·lent i amé, un erudit sense petulàncies, ens va oferir fa pocs anys un catàleg pioner i innovador sobre la munició de les armes lleugeres de la guerra passada, Símbols en el ferro (Ed. Base, 2008), elaborat amb un altre expert, el saguntí José Manuel Palomar.
Amb Les mans i altres contes de guerra (Ed. Unaria), reconegut a Castelló recentment amb el XIV Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado, Nel·lo Navarro reconstrueix escenes ambientades en els primers moments de la guerra i d’altres en què l’enfrontament va marcar la vida dels seus protagonistes. Ben mirat, ens hi reconeixerem de seguida perquè són extrapolables a les nostres històries familiars o a les anècdotes cruentes que ha heretat aquest país d’aquella guerra. Amb un vast coneixement del context i de les microhistòries el valler reprén toponímies i racons tradicionals que emmarquen el vessant sud-oriental de la serra de Ponent Girat (la serra d’Espadà), basteix un grup de huit narracions arrelades al terrer que s’allarguen al nostre temps, amb fluxos de rememòria a aquells anys 30. Especialment colpidora ens ha resultat «La platja», en aquest sentit.
Navarro està de bona collita. Quan llegireu aquestes línies estarà presentant a Nules el seu darrer poemari premiat, Llebeig, amb la LX Flor Natural.

Les mans i altres relats de guerra
Ed. Unaria. Castelló de la Plana, 2014





dilluns, 5 de setembre de 2016

Eleuterio Pérez Solernou: mestre i excursionista (1879-1917). De la Vall a Eslida



per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg, investigador i escriptor

ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'un treball inèdit per a este blog. Oferim la segona de les cròniques excursionistes que va publicar Eleuterio Pérez Solernou en la Revista de Castellón (1913). Trobareu la primera ("Una ascensión al Beñalí") en este enllaç, amb una breu semblança del mestre i publicista valler.






A TRAVÉS DE LA SIERRA


Con la grata compañía de antiguos y queridos discípulos, realicé una excursión á través de los riscos de la magnífica y cercana sierra de Espadán. Nuestro propósito era pasar un día en pleno campo, aspirar á pulmón libre el aromado aire de las frondas.


Al amanecer salimos de Vall de Uxó, con rumbo á Alfondeguilla, provistos de abundante merienda y demás adminículos propios de esta clase de expediciones. A la salida del pueblo encontramos el acueducto de San José, que participa de los estilos romano y árabe, el cual canaliza las aguas para el consumo público.


El primer panorama de gran belleza lo contemplamos desde la terraza del ermitorio de San José. Colocados en la clave de un inmenso arco de herradura, veíamos á ambos lados un cordón montañoso, poblado de cultivos, en el centro el Valle del Cristel con sus masas de naranjos, y en el fondo la silueta de Vall de Uxó, perfilando las torres y cúpulas de sus iglesias sobre la azul extensión del mar. Hasta Alfondeguilla la topografía nos ofrecía de continuo una hermosa variedad de accidentes. El camino, sólida y bien cuidada carretera, va serpenteando entre las amplias laderas de Pipa y Sumet. Los terrenos son de naturaleza calcárea y el cultivo nos ofrece en gran profusión masas de olivos y algarrobos.


La vista de Alfondeguilla recuerda los pueblos suizos recostados entre pinares, con la sola diferencia de que aquí los pinos son alcornoques. El pueblecito constituye una linda nota, puesta entre montañas escarpadas. Las casas trepan hacia el monte y parece como que descansan sobre el florido barranco, precioso vergel que amorosamente las circunda.


Fondeguilla cap al 1919. Font: Volta al Terme



Los excursionistas nos dirigimos al castillo de Castro. La subida era áspera y dura, y el camino pedregoso y resbaladizo, a causa de la arenilla del rodeno; los alcornoques, en grandes masas y de colosales dimensiones, formaban grandioso pabellón de sombra. El paisaje era soberbiamente hermoso; á ambos lados del camino gigantescas concresiones triásicas, cubiertas de bosques de alcornoques y pinos, daban al cuadro proporciones fantásticas; en el fondo del barranco de Castro se oía el rumor del agua, y en todos los claros de la tierra estallaba una floración tumultuosa de plantas serranas y fragantes. Mezclados con los árboles del corcho, veíamos bancales de vides, cerezos y hortalizas, y para contener la tierra sustentadora de un solo arbusto, admirábamos sólidos estribos de piedra, proclamando la proverbial laboriosidad del agricultor levantino.


Torre del castell de Castro (1910). Eleuterio Pérez encara la va poder contemplar.
Va ser volada en la Guerra Civil per evitar ser un punt de referència per als avions



Entre la bravía naturaleza de este trozo de tierra, aparecía la fuente de la Teula orlada de gentiles helechos. Allí bebimos con avidez un agua de pureza sin igual y seguimos la ascensión. La entrada en el castillo de Castro dio motivo á grandes exclamaciones de alegría; experimentábamos una singular satisfacción al llegar a la cumbre. Después de almorzar con voraz apetito, recorrimos todo el ámbito de la fortaleza. Nuestra conversación recayó sobre las ruinas que presenciábamos; aquellos lienzos de muralla, arcos y torreones, hoy en completa ruina, fueron un tiempo gallarda é inexpugnable fortaleza que cobijó quizá á los iberos en lucha con los romanos y más tarde á los moriscos defendiéndose de los soldados de la Reconquista. Hoy solo quedan en pie un arco romano y un trozo de cubo ó torreón. La cisterna se conserva bien y en ella hay perenne depósito de agua fresca y cristalina. De Castro hay una nota interesante, consistente en unos signos grabados sobre la superficie de una piedra, idénticos á los vistos por el insigne maestro D. Pascual Meneu en las aceras de Numancia.





Desde Castro a Eslida el camino es un encanto de los ojos. Primero cruzamos tres inmensas torrenteras, después pasamos por varias chozas de carboneros y pastores, y al llegar al collado de Nevera pudimos contemplar absortos un cuadro de intensa poesía. El castillo destacaba su mole roquera sobre un cielo de grandes y blancas nubes. Su silueta legendaria nos hacía recordar la de aquellas fortalezas medioevales que ilustran las páginas de los cantares de gesta. Por su falda fragosa pacía un rebaño de cabras y todo tenía tal encanto que evocaba escenas de los tiempos heroicos y pastoriles.





Desde el collado de la Viña se ve Eslida en el fondo de un valle. Descendimos hasta el Coll Roig, punto de unión de varios caminos que conducen á Alfondeguilla, Artana y Vall de Uxó, cruzando después imponentes masas de olivos. A poca distancia del pueblo bebimos en la fuente de la Canaleta, y á las doce hacíamos nuestra entrada en Eslida. La riqueza de olivos, alcornoques y nogales es aquí considerable y los frutos de superior calidad. Eslida es el corazón de la sierra de Espadán.


Eslida des del coll Roig



Después de comer una paella apetitosa y dar un paseo por los encantados parajes que rodean la linda población, salimos con dirección a Artana. Los seis kilómetros que separan ambos pueblos los recorrimos entre risueñas vertientes de vegetación frondosa, por cuyo fondo discurre la nueva carretera. A la mitad del trayecto hicimos alto en la fuente de Santa Cristina, bebiendo en el claro manantial que los artanenses han canalizado para el riego de la huerta.


Font de Santa Cristina (anys 20). Artanapèdia



No pudimos detenernos en Artana, así es que cruzando su espléndida vega tapiada por los trigales, emprendimos la marcha hacia Vall de Uxó. En el camino encontramos la fuente de la Xorba (palabra arabe, que significa bebida dulce). Desde aquí el sendero va escalando las montañas Umbría y Collado de la Ereta hasta llegar á los canales de este nombre. Hasta la fuente del Anohueret, el camino es un encanto, ofreciendo á los ojos una serie de perspectivas hermosísimas cual cinta cinematográfica.


Primero percibimos el pico de Font de Cabres, abrupto y cubierto como un mástil; después la extensa llanura de la Plana, dorada por el sol poniente; más adelante la imponente silueta del Castillo de Uxó destacando sobre el azul del mar, y por último, el panorama conocido del pueblo natal con su larguísima hilera de casas que abraza la huerta cual cinturón de verdura. En la serenidad del claro atardecer contribuían á aumentar la poesía de nuestras sensaciones unos halcones que se balanceaban en la inmensidad del espacio y una estela plateada que dejaba la luna en las quietas aguas del mar.


Llegamos al término de la excursión satisfechos de haber vivido un día en pleno campo, entre frondas y arroyos, sintiendo en el espíritu el beso vital de la naturaleza.