Què és Espadàniques?

dijous, 22 de setembre de 2016

Unes recensions sobre llibres espadànics de Nel·lo Navarro

per Òscar Pérez Silvestre
ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'estes ressenyes publicades en la revista Saó i Caramella sobre novetats bibliogràfiques que parlen sobre la serra d'Espadà, escrites pel valler Nel·lo Navarro.
Filòleg, investigador i escriptor




Els fils de la memòria
Nel·lo Navarro i Josep V. Font
Onada Edicions, 2015

Un títol tan suggeridor, d’entrada, em convida a fer unes divagacions sobre la vitalitat de les llegendes, rondalles i contalles tradicionals al territori de la serra d’Espadà. Si bé el llibre –reedició del magnífic Vora del riu d’Uixó (1994)– se centra en el territori per on discorre el Belcaire (Fondeguilla, la Vall d’Uixó, Moncofa i, de retruc, la Vilavella veïna), com sempre hi trobem elements compartits amb la resta de la rondallística europea. Ben mirat, potser aquest llibre ara revisat i, de nou, posat en circulació per Onada Edicions siga un dels pocs exemples en el circuit llibresc que recull materials del territori espadànic, ni que siga del vessant sud-est. La resta de la serra, però, continua dissortadament en un erm que no ha oferit cap treball sistemàtic. Sabem que s’hi estan fent coses, però aïlladament i de cara al melic propi.


En aquest bon exemple dels investigadors i escriptors Nel·lo Navarro i Josep V. Font, els relats tradicionals no són presentats ni deixats caure en un continuum indexat, com sol ser habitual en els reculls a l’ús, sinó que apareixen enllaçats com cireres en cistella per una ficció situada cronològicament a la fi de la primera guerra carlina (1833-1840), quan dos pròfugs de l’exèrcit de Cabrera fan cap a les muntanyes. Un d’ells, el narrador de la trama, es posa a escriure a la vellesa aquella estada en terra desconeguda amb el company oriünd, que és qui li transmet les històries tradicionals. Aquest, un bon coneixedor del terreny, li fa de guia del paisatge i li amenitza les nits l’espera a l’amagatall amb una onzena de narracions de diversos gèneres com ara rondalles meravelloses, d’enginy, de gegant beneit i llegendes etiològiques.
El recull que presentem ja ha estat estudiat científicament per Vicent M. Garcés Ventura en el novíssim número 13 de la revista d’estudis Aigualit del Centre d’Estudis Vallers (disponible en centreestudisvallers.com), que en destaca amb justícia de criteri que representa “un meravellós model de literatura tradicional i una autèntica mostra d’amor cap a la història, els costums, la literatura i la gent de la nostra localitat. Posar per escrit aquestes narracions ens ha permès conservar aquestes històries i rescatar-les de l’oblit, alhora que ens reconcilien amb una literatura, de caire tradicional, que ha ajudat a configurar com cap altra l’ideari col·lectiu del nostre poble”.

Celebrem la nova posada en circulació d’aquests relats, que “si bé no aconseguiran recuperar un circuit literari oral, víctima dels avanços d’aquesta moderna societat, sí que permetran entendre la popularitat d’alguns personatges, de certs malnoms, així com també pseudotopònims que moltes generacions de vallers i valleres utilitzen en el seu dia a dia”, ens diu Garcés. Una vegada més, els pobles grans de l’àrea d’influència de la serra d’Espadà fan de pioners i, esperem, d’espenta per a la resta de poblets, als quals convidem a recuperar unes històries que expliquen tantes coses... 




Terra cremada i ignota
La memòria es perd, però també s’ofega. L’ofeguen, l’ofeguem, i em ve automàticament a la ment aquella escena cinematogràfica de Cañas y barro vista de xiquet amb els ulls mig coberts. Nel·lo Navarro (la Vall d’Uixó, 1960) és ben conegut per la seua obra poètica i narrativa dins del nostre circuit literari, però potser calga afegir a la seua biografia oficial una passió que l’acompanya i que ha cultivat des de ben jove, quan no s’estilava tindre afició per les restes materials de la Guerra Civil i et miraven malament; una baula entre la gent de postguerra que recollia metralla i l’interés posterior per recuperar ho reitere metralles i/o memòries.



Com a fruit de centenars de passejades, entrevistes, preguntats i consultes, han nascut alguns llibres i treballs de referència per als interessats en la contesa bèl·lica a la serra d’Espadà i la rodalia de la Plana. Guia excel·lent i amé, un erudit sense petulàncies, ens va oferir fa pocs anys un catàleg pioner i innovador sobre la munició de les armes lleugeres de la guerra passada, Símbols en el ferro (Ed. Base, 2008), elaborat amb un altre expert, el saguntí José Manuel Palomar.
Amb Les mans i altres contes de guerra (Ed. Unaria), reconegut a Castelló recentment amb el XIV Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado, Nel·lo Navarro reconstrueix escenes ambientades en els primers moments de la guerra i d’altres en què l’enfrontament va marcar la vida dels seus protagonistes. Ben mirat, ens hi reconeixerem de seguida perquè són extrapolables a les nostres històries familiars o a les anècdotes cruentes que ha heretat aquest país d’aquella guerra. Amb un vast coneixement del context i de les microhistòries el valler reprén toponímies i racons tradicionals que emmarquen el vessant sud-oriental de la serra de Ponent Girat (la serra d’Espadà), basteix un grup de huit narracions arrelades al terrer que s’allarguen al nostre temps, amb fluxos de rememòria a aquells anys 30. Especialment colpidora ens ha resultat «La platja», en aquest sentit.
Navarro està de bona collita. Quan llegireu aquestes línies estarà presentant a Nules el seu darrer poemari premiat, Llebeig, amb la LX Flor Natural.

Les mans i altres relats de guerra
Ed. Unaria. Castelló de la Plana, 2014





dilluns, 5 de setembre de 2016

Eleuterio Pérez Solernou: mestre i excursionista (1879-1917). De la Vall a Eslida



per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg, investigador i escriptor

ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'un treball inèdit per a este blog. Oferim la segona de les cròniques excursionistes que va publicar Eleuterio Pérez Solernou en la Revista de Castellón (1913). Trobareu la primera ("Una ascensión al Beñalí") en este enllaç, amb una breu semblança del mestre i publicista valler.






A TRAVÉS DE LA SIERRA


Con la grata compañía de antiguos y queridos discípulos, realicé una excursión á través de los riscos de la magnífica y cercana sierra de Espadán. Nuestro propósito era pasar un día en pleno campo, aspirar á pulmón libre el aromado aire de las frondas.


Al amanecer salimos de Vall de Uxó, con rumbo á Alfondeguilla, provistos de abundante merienda y demás adminículos propios de esta clase de expediciones. A la salida del pueblo encontramos el acueducto de San José, que participa de los estilos romano y árabe, el cual canaliza las aguas para el consumo público.


El primer panorama de gran belleza lo contemplamos desde la terraza del ermitorio de San José. Colocados en la clave de un inmenso arco de herradura, veíamos á ambos lados un cordón montañoso, poblado de cultivos, en el centro el Valle del Cristel con sus masas de naranjos, y en el fondo la silueta de Vall de Uxó, perfilando las torres y cúpulas de sus iglesias sobre la azul extensión del mar. Hasta Alfondeguilla la topografía nos ofrecía de continuo una hermosa variedad de accidentes. El camino, sólida y bien cuidada carretera, va serpenteando entre las amplias laderas de Pipa y Sumet. Los terrenos son de naturaleza calcárea y el cultivo nos ofrece en gran profusión masas de olivos y algarrobos.


La vista de Alfondeguilla recuerda los pueblos suizos recostados entre pinares, con la sola diferencia de que aquí los pinos son alcornoques. El pueblecito constituye una linda nota, puesta entre montañas escarpadas. Las casas trepan hacia el monte y parece como que descansan sobre el florido barranco, precioso vergel que amorosamente las circunda.


Fondeguilla cap al 1919. Font: Volta al Terme



Los excursionistas nos dirigimos al castillo de Castro. La subida era áspera y dura, y el camino pedregoso y resbaladizo, a causa de la arenilla del rodeno; los alcornoques, en grandes masas y de colosales dimensiones, formaban grandioso pabellón de sombra. El paisaje era soberbiamente hermoso; á ambos lados del camino gigantescas concresiones triásicas, cubiertas de bosques de alcornoques y pinos, daban al cuadro proporciones fantásticas; en el fondo del barranco de Castro se oía el rumor del agua, y en todos los claros de la tierra estallaba una floración tumultuosa de plantas serranas y fragantes. Mezclados con los árboles del corcho, veíamos bancales de vides, cerezos y hortalizas, y para contener la tierra sustentadora de un solo arbusto, admirábamos sólidos estribos de piedra, proclamando la proverbial laboriosidad del agricultor levantino.


Torre del castell de Castro (1910). Eleuterio Pérez encara la va poder contemplar.
Va ser volada en la Guerra Civil per evitar ser un punt de referència per als avions



Entre la bravía naturaleza de este trozo de tierra, aparecía la fuente de la Teula orlada de gentiles helechos. Allí bebimos con avidez un agua de pureza sin igual y seguimos la ascensión. La entrada en el castillo de Castro dio motivo á grandes exclamaciones de alegría; experimentábamos una singular satisfacción al llegar a la cumbre. Después de almorzar con voraz apetito, recorrimos todo el ámbito de la fortaleza. Nuestra conversación recayó sobre las ruinas que presenciábamos; aquellos lienzos de muralla, arcos y torreones, hoy en completa ruina, fueron un tiempo gallarda é inexpugnable fortaleza que cobijó quizá á los iberos en lucha con los romanos y más tarde á los moriscos defendiéndose de los soldados de la Reconquista. Hoy solo quedan en pie un arco romano y un trozo de cubo ó torreón. La cisterna se conserva bien y en ella hay perenne depósito de agua fresca y cristalina. De Castro hay una nota interesante, consistente en unos signos grabados sobre la superficie de una piedra, idénticos á los vistos por el insigne maestro D. Pascual Meneu en las aceras de Numancia.





Desde Castro a Eslida el camino es un encanto de los ojos. Primero cruzamos tres inmensas torrenteras, después pasamos por varias chozas de carboneros y pastores, y al llegar al collado de Nevera pudimos contemplar absortos un cuadro de intensa poesía. El castillo destacaba su mole roquera sobre un cielo de grandes y blancas nubes. Su silueta legendaria nos hacía recordar la de aquellas fortalezas medioevales que ilustran las páginas de los cantares de gesta. Por su falda fragosa pacía un rebaño de cabras y todo tenía tal encanto que evocaba escenas de los tiempos heroicos y pastoriles.





Desde el collado de la Viña se ve Eslida en el fondo de un valle. Descendimos hasta el Coll Roig, punto de unión de varios caminos que conducen á Alfondeguilla, Artana y Vall de Uxó, cruzando después imponentes masas de olivos. A poca distancia del pueblo bebimos en la fuente de la Canaleta, y á las doce hacíamos nuestra entrada en Eslida. La riqueza de olivos, alcornoques y nogales es aquí considerable y los frutos de superior calidad. Eslida es el corazón de la sierra de Espadán.


Eslida des del coll Roig



Después de comer una paella apetitosa y dar un paseo por los encantados parajes que rodean la linda población, salimos con dirección a Artana. Los seis kilómetros que separan ambos pueblos los recorrimos entre risueñas vertientes de vegetación frondosa, por cuyo fondo discurre la nueva carretera. A la mitad del trayecto hicimos alto en la fuente de Santa Cristina, bebiendo en el claro manantial que los artanenses han canalizado para el riego de la huerta.


Font de Santa Cristina (anys 20). Artanapèdia



No pudimos detenernos en Artana, así es que cruzando su espléndida vega tapiada por los trigales, emprendimos la marcha hacia Vall de Uxó. En el camino encontramos la fuente de la Xorba (palabra arabe, que significa bebida dulce). Desde aquí el sendero va escalando las montañas Umbría y Collado de la Ereta hasta llegar á los canales de este nombre. Hasta la fuente del Anohueret, el camino es un encanto, ofreciendo á los ojos una serie de perspectivas hermosísimas cual cinta cinematográfica.


Primero percibimos el pico de Font de Cabres, abrupto y cubierto como un mástil; después la extensa llanura de la Plana, dorada por el sol poniente; más adelante la imponente silueta del Castillo de Uxó destacando sobre el azul del mar, y por último, el panorama conocido del pueblo natal con su larguísima hilera de casas que abraza la huerta cual cinturón de verdura. En la serenidad del claro atardecer contribuían á aumentar la poesía de nuestras sensaciones unos halcones que se balanceaban en la inmensidad del espacio y una estela plateada que dejaba la luna en las quietas aguas del mar.


Llegamos al término de la excursión satisfechos de haber vivido un día en pleno campo, entre frondas y arroyos, sintiendo en el espíritu el beso vital de la naturaleza.



dimarts, 2 d’agost de 2016

Capvespre trist

per Josep Lluís Abad i Bueno 
espaiclaudator.blogspot.com
elpenjoll.blogspot.com
www.elpontdeleslletres.cat

@llumdelsmots
  
ESPADÀNIQUES vol agrair a l'escriptor este nou original amb què ens obsequia.









A aquell xiquet que fou Agustí Mata i que vaig veure créixer pels carrers d’Aín.



Avui ens persegueix un Sol que menstrua, però que no pot treure’ns tots els grapats de tristesa.
Nosaltres, Jana, ho sabíem; havíem assumit que aquest encontre, tard o d’hora, arribaria. I així ha estat, no hem fet res per evitar-ho.
L’esdeveniment funest ocorregué a les acaballes d’abril passat.
Asseguda al meu costat i en silenci, Jana escoltava el fil de veu de la tia Matilde, el seu plor de 82 primaveres:
–Ai, Pepe, ai Jana, el nostre Agustinet ja no el veurem més per ací!
Nosaltres dos li miràvem el cor engarrotat entre les mans i la veu desfeta.
–Va passar per casa amb la bicicleta.
–«Uela», com estàs? Vaig cap al gimnàs.
–Vés amb compte, tin precaució.
I a Matilde no li cabien més paraules en la gola.
–Un xivarri de cotxes i llums d’ambulàncies movien el carrer que s’esvalotava. Al cap d’unes hores ens digueren que tot l’enrenou havia estat per ell. Ja no el veurem cap al molí amb els amics. No trepitjarà la pista cap a la font de la Caritat. No pujarà mai més als Noguerals, ni jugarà a la plaça les nits d’estiu. Ningú més em demanarà cap berenar, ni tampoc la clau de casa per vindre, de matinada, les nits de revetlla.
Jana, silenciosa a la meua vora, enregistrava aquest aturar-se del temps al carrer del Secà. Fou la primera vegada que ho notà.
L’avi Agustí ens mirava des de la balconada de casa, a la recerca d’un àngel que, tot i als nostres cors, ja no mai més tornarà.
Jana, recorda-ho, avui has vist plorar el Sol.

15-07-2016


Huit despoblats moriscos de la serra d'Espadà

per Ismael-Pascual Chiva i Molina
Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ipasc_CM i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, que es publica íntegre ací i en dos entregues en el seu magnífic blog. Visiteu-lo!

  


Deia Joan Fuster que els moriscos conformaven el contingent autòcton del País Valencià ja que, com diuen Herrero i Pons (1973), tot i haver renunciat als seus costums i haver adoptat completament els islàmics, la barreja amb els invasors nord-africans i àrabs no havia estat suficient per a desvirtuar la seua particularitat racial hispana, romana i visigoda. 

Distribució de la població al Regne de València el 1609. 
En negre, els llocs on només hi vivien moriscos


Nogensmenys, després de la conquesta cristiana, "la inassimilació d'aquesta minoria etnicolingüística, la disminució de les rendes senyorials, l'amenaça política que la seva vitalitat demogràfica comportava, les implicacions turques i la intolerància religiosa i social" (Ferrando i Nicolás, 2011: 234) provocaren un rebuig general dels cristians nouvinguts envers ells. Si el 1582 l'oposició interessada de gran part de la noblesa valenciana impedí que el Rei Felip I de València i II de Castella els foragitara (Costa, 2010: 27), el 1609 pràcticament ningú alçà la veu en contra del Decret d'expulsió signat per Felip II de València i III de Castella. Aquesta ordre d’expulsió suposà la pèrdua, en quatre mesos, de vora un terç de la població del Regne de València, al voltant de 125.000 persones (Ardit,  2010: 72; Ferrando i Nicolás, 2011: 234) i, a més a més, d'un grup dinàmic amb un ritme de creixement que ultrapassava en un 25% al dels cristians (Reglà, 1968).

Embarcament dels moriscos en el Grau de Vinaròs
Pintura de Pere Oromig i Francisco Peralta (1613)


Amb tot, València va tardar molt de temps a refer-se. A mitjan segle XVII, el cens de 1646 mostra com encara no s'havien assolit al Regne els nivells poblacionals anteriors a 1609 (Reglà, 1968). En definitiva, el País va sofrir un "gran buidatge" que comportà l'abandonament de 305 pobles, que representaven més del 55% dels 553 assentaments valencians de moriscos (Cano, 2014). Aquest buidatge s'accentuà pel fet que els repobladors que ocuparen les localitats morisques i els seus camps de conreu foren majoritàriament cristians valencians que migraren dins de les mateixes fronteres del país. En aquest sentit, el contingent estranger de repobladors no superà el 10% del total, amb una barreja de mallorquins, aragonesos, catalans, castellans o, fins i tot, genovesos (Gil, 2012: 118).

Vista del territori de la serra d'Espadà i del sud-est de l'Alt Millars

Singularment, la serra d'Espadà i la banda sud-est de l'actual comarca de l'Alt Millars, tancades dins del triangle format pels nuclis cristians de Sogorb, Sagunt i Onda, s'havien convertit en un dels territoris moriscos més septentrionals del Regne de València, amb una xifra inferior a 19.000 ànimes mahometanes el 1609 (Espadàniques, 2014). En anar-se'n tota aquesta gent, Gaspar Escolano (1611), historiador de l'època, descrigué com "no se puede contar la ruyna de los lugares del Reyno, y quan yermos y despoblados han quedado con la transmigración de los Moriscos; y la dificultad que se siente en poblarlos".

Als despoblats d'Artesa, Tales, Benitandús, Veo, l'Alcúdia de Veo, Eslida, Aín, Aiòder o Fanzara arribaren cristians nouvinguts. Els seus noms esborraren la petjada dels antics pobladors: antropònims de talers com Mahomat Abdosalem o Cilim Morisch, o d'artesols com Hamet Ubeÿt o Yucef Roget, que apareixen al cens de 1510 (Valldecabres, 2002: 251), es van esvair per sempre en favor de l'antroponímia cristiana. A pesar d'això, on si quedà la empremta musulmana fou als topònims d'aquestes poblacions, que es van mantindre després de l'expulsió morisca. Així doncs, l'Alcúdia deriva de l'àrab al-kudya, "el pujol", o Aín, d'ayn, "font" (DCVB), per citar-ne dos exemples.

La pitjor part d'aquesta despoblació se l'emportaren els nuclis que no tornaren a ser poblats. Només els situats als territoris espadànic i altmillarenc en fan una bona llista. Nosaltres ací en parlarem de huit: Benisuleima, Castro (de Suera), Alfeig, Alfara (de Benitandús), l’Algímia (d’Artana) o la Mesquita, l’Alcúdia (de Fanzara) o l’Alcudieta, Pelmes i Bellota.


BENISULEIMA
Benisuleima, o Suleima (Pérez, 2015a), anomenada després de l'expulsió dels moriscos com Suera Alta, va ser un llogaret de la vall de Suera que, des del segle XIX, s'integrà administrativament a Suera Baixa, l'actual Suera, de la qual ja depenia des d'abans pel que fa als afers religiosos. Les seues ruïnes se situen al cim d'un turó que domina el barranc de Castro, a una mitja hora a peu del cap municipal, uns metres a l'oest i per damunt del camí vell de Castro, i amb visió directa amb el castell de Maús. 

Turó de Suera Alta, des de la pista de Castro-Pedralba

D'acord amb Escolano (1611: 704), Benisuleima es va fundar a partir d'un duar integrat pels descendents d'un cabdill musulmà anomenat Suleiman, l'equivalent mahometà de Salomó. L'any de l'expulsió, aquest llogaret, juntament amb els de Saudent (l'actual Suera) i Castro, sumava 80 habitatges (López, 1829: 141). Un temps abans, el 1596, Benítez (1994: 117) registrava 26 cases a "Benizuleime".

En aquella mateixa època, molt poc abans de l'expulsió i en plena campanya evangelitzadora dels moriscos valencians,  el bisbe de Tortosa, el morellà en Gaspar Punter i Barreda, va presentar un pla per tal de reformar les parròquies existents als seus territoris. En el cas que ens ocupa, disposà la creació d'una església parroquial a Benisuleima, de la qual dependria Saudent. Aquest temple, que es ficà sota l'advocació de sant Bertomeu, va ocupar l'edifici de l'antiga mesquita del poble que, a banda, havia de reconstruir-se (Benítez, 1994: 118-119).

En ser obligats a emigrar els moriscos i quedar el poble abandonat, el duc de Sogorb atorgà una carta de repoblament a data de 22 de setembre de 1612, juntament amb la de Saudent. D'acord amb les dades de Cavanilles (1787: 106), a primeries del segle XVIII la xifra de veïns entre ambdues Sueres era de 70, i havia ascendit fins als 165 cap al 1785, gràcies a que "el suelo rinde mucho quando hay aplicación y constancia".

Un poc abans de la visita de Cavanilles, el 1765, el comptador major i procurador general del duc de Sogorb, Baltasar Venero de Valera, ens deixà una acurada descripció de l'indret, rebatejat ja com a Suera Alta, i habitat, segons ell, per 12 veïns. La diferència poblacional aleshores entre els dos nuclis era ja molt destacada, perquè el mateix Venero de Valera compta 78 veïns a Suera Baixa (Grau i Romero 2005: 64).

"El lugar de arriba, llamado Suera Alta, se compone de onze casas y doze vezinos, y está situado en la cumbre de otro monte de bastante elevación por la parte de oriente, en que está el único camino y subida al lugar, y por la de medio día, en que se halla un profundo barranco sobre el que se sitúa el pueblo, desde cuyas casas da vista a su hondura por estar abocado a él, y se manifiesta lo inaccesible del lugar por esta parte, mirándose desde él azia la del poniente y algo inclinado a la del norte, el castillo arruinado llamado de omenaje de Suera, en un encumbrado monte cuya cuesta desde el pueblo tendrá un quarto de legua. En el referido barranco de la parte de medio día vajo el lugar, se hallan algunas huertas con el beneficio del agua que nace de una fuente a la parte de arriba azia poniente, llamada de Castro y se recoge en una valsa para el riego de ellas, sirbiendo para el de las de este lugar de Suera Vaja otra fuente mayor copia que naze a la parte del norte del mismo barranco, distante un tiro de fusil de este dicho lugar. Siendo el todo de las huertas de este término doscientas quarenta y siete anegadas. 

Se halla todo el término bastante poblado de alcornoques cuya corteza sirbe de corcho, de que hay cosecha en este lugar, en los muchos montes que ocupan el término, y los más de ellos cultibados y plantados de algarrobos y algunos olivos y igueras". (Grau i Romero, 2005: 64).

Benisuleima, o Suera Alta, en l'actualitat

Aquest paisatge de sureres, o alcornocs, com deien els majors a l'arbre del suro, es mantenia a mitjan segle XIX, en afirmar Madoz (1847: 411) que "en Suera Alta y Suera Baja hay bastantes alcornocales, haciéndose continuas plantaciones para aprovechar el corcho". Així mateix, descrivia aquest autor el poble de la manera següent:

"Aldea con alcalde pedáneo dependiente del ayuntamiento de Suera Baja (1/2 hora), de la provincia de Castellón (5 leguas), partido judicial de Lucena (5 leguas), audiencia territorial y capitanía general de Valencia, diócesis de Tortosa (20 leguas). Situación: Sobre un peñasco en la falda meridional de un monte; la baten los vientos del Norte y Oeste. Su clima es templado y sano. Tiene 20 casas y una capilla dedicada á San Bartolomé, aneja a la de Suera Baja. El terreno es de buena calidad, que baña el río Seco, llamado barranco de Pedralva. Caminos: el que dirige á Matet y á Onda. El correo se recibe de este último punto tres veces por semana. Producción: trigo, vino, aceite, higos y algarrobas; hay alguna caza de conejos y perdices. Industria: la agrícola y un molino harinero. Población: 14 vecinos, 45 almas. Riqueza y contribución: con Suera Baja (véase)". (Madoz, 1849: 553).

La puixança del nucli de Suera Baixa respecte de la del de Suera Alta era més que evident, com ja s'observava al segle anterior. Madoz comptà 45 habitants a Suera Alta el 1849, mentre que a la Baixa n'eren 908 (Madoz, 1849: 553).

Arcs a Suera Alta

L'abandonament de Suera Alta es va completar en la segona meitat del segle XIX. L'onder Bernardo Mundina, al seu llibre Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón (1873: 532) explica que el llogaret "fué pocos años atrás habitado por algunos vecinos, pero hoy ha sido tal su decadencia y ruina, que solo cuenta en buen estado 5 casitas de uno y dos pisos inhabitadas la mayor parte del año".

De tot allò, hui no queda pràcticament res. Els habitatges altsuerencs estan a terra, envaïts per una frondosa vegetació que, a poc a poc, recupera l'espai que li pertoca. A més, el darrer dels vestigis que conservava de quan s'anomenava Benisuleima, el cementeri, va ser arrasat en obrir una pista que fa cap a la font de Castro.

Restes humanes al cementeri destruït de Benisuleima

A mode de tancament, cal apuntar que alguns autors com ara Bazzana i Guichard (1978) identifiquen les ruïnes de Suera Alta amb les del poble morisc de Castro, cosa que sembla contradir les paraules del cronista de la visita de Baltasar Venero de Valera als dominis del duc de Sogorb el 1765: "en virtud de la real pracmática de veynte y dos de setiembre del año mil seiscientos y nuebe, se volvió a poblar de nuevo este dicho lugar o universidad de Sueras, llamados entonces los dos pueblos, de que se compone Suleyma y Saudent, conocidos en el día por los dos nombrados Suera Alta y Baja" (Grau i Romero, 2005: 65).


CASTRO
Castro, o Castres, com l'anomena Escolano (1611: 704), va ser un llogaret de la vall de Suera. Les seues ruïnes estan ubicades al cim d'un turonet, a escassos metres del camí vell de Castro i molt a prop de la font homònima, aproximadament a una hora a peu de la capital del municipi. Etimològicament, el seu topònim deriva del llatí castrum, "fortalesa" (DRAE). No hem de confondre'l amb el seu conegut homònim fondeguiller, que és el que més profusament apareix citat a les fonts bibliogràfiques. La reiteració d'aquest topònim en diversos indrets de la serra d'Espadà fa pensar l'existència allà de nuclis cristians fortificats entre els segles V i IX "antes de la asimilación de la población hispanorromana de la España Oriental durante los siglos X y XI" (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 312-313).

Ruïnes al despoblat de Castro

El nucli anà perdent població des del segle XV. Dels 33 habitatges que tenia el 1415, passà a 26 el 1427, a 16 el 1451 i, finalment, a 6 el 1563 (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 319; Lapeyre, 2009: 43). Tanmateix, en els següents registres poblacionals de 1572, 1596 i 1602 no hi ha cap dada de Castro. Com ja havíem dit abans per a Benisuleima, el 1609 es comptaven 80 habitatges de moriscos a la vall de Suera (López, 1829: 141), xifra que hauria d'incloure la de Castro.

En ser expulsats, va quedar abandonat i ja no va ser repoblat amb cristians nouvinguts. És la causa que apunta Cervantes (1995: 300) per a explicar que no aparega citat com a poble al segle XVII. No obstant això, en un registre d'habitatges de 1646 se'n compten 18 al Castro de Suera (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 319), però aquesta dada es podria correspondre amb la de Benisuleima (Suera Alta) o amb la del conjunt d'una mermada vall de Suera que aleshores no s'havia refet encara del buidatge poblacional sofert el 1609. En aquest sentit, la dada concideix amb l'aportada per al conjunt de les dues Sueres en aquell 1646 per Halperín Donghi (2008: 247).

Cap visitant posterior d'aquestes terres parla de Castro, i únicament fan referència a la font i al barranc de Castro, als quals dóna nom, com ja havíem reproduït abans al text de 1765 sobre Benisuleima. Cavanilles (1787: 106) també es refereix al barranc, però sense citar-ne el nom: "tiene también un riachuelo que fertiliza muchos campos".

Ruïnes de Castro en l'actualitat

A la cartografia actual el despoblat apareix anomenat com a "corrals de Castro", que és la funció que els cristians donaren als habitatges buits dels moriscos. Tot i això, a banda de com a corrals, sembla que també s'usaren com a assecadors, ja que a un mapa de 1908 així queda reflectit. Hui dia, Castro és emprat com a abellar.


ALFEIG
Alfeig, escrit també Alfetx, va ser una alqueria morisca del terme d'Eslida de la qual pràcticament no ens han arribat restes. Tot i això, la permanència del seu topònim ens permet determinar amb exactitud el lloc on estigué situada. Es trobava, doncs, a l'actual partida de l'Horta d'Alfeig, a l'est i molt a prop del nucli urbà del cap municipal. De fet, rep el nom de camí de l'Horta d'Alfeig la via que ix des del carrer del Llavador d'Eslida i va a fer cap al camí de Castro (el Castro de Fondeguilla), arribant pràcticament fins a la font de Matilde. 

Mur a l'Horta d'Alfeig, possiblement del temps dels moriscos

L'etimologia d'aquest topònim ens confirma la ubicació, ja que vol dir "al peu de la muntanya" (Algarra, Hurtado i Rosselló, 2015: 282) i, efectivament, l'Horta d'Alfeig es troba als peus de la Costera, amb un desnivell negatiu de vora 300 metres d'altura respecte del cim, que se situa tot just al seu darrere si observem aquest indret des d'Eslida. 

Alfeig és citat en un document de 1417, on s'anomenen els "locos et alcareas de Almerxeta, Benisahada, Ampadars, Selim et Alfeig, vallis de Esllida, et Almexera" (López, 2006: 476). El 1563 comptava amb 12 cases (Danvila, 1887: 291).

En qualsevol cas, degué restar deshabitat després de 1609, ja que no apareix en la relació que na Maria Luisa del Rosario Fernández de Córdoba y la Cerda fa dels dominis del ducat de Sogorb el 1787, en la qual, en citar a Eslida, anomena "los lugares derruidos de Celín, Amparades, Lauret, Masajaraca, Exâulin, Mirambuix, y Benifanda" (Fernández de Córdoba, 1787: 61). Tampoc l'havia mencionat Escolano (1611: 726), qui només fa referència a una "aldehuela" anomenada Mesquita, a una llegua de distància d'Eslida, en terme d'Artana, i que es correspondria amb Algímia d'Artana (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 338); i a Almaxaraca, que Pérez (2015b) situa a l'actual partida dels Corrals.

Tot apunta, doncs, a que els repobladors cristians d'Eslida reconvertiren els carrers i habitatges despoblats d'Alfeig, propers al cap municipal, al barranc de Xóvar i al naixement d'aigua de la font de Matilde, i d'un relleu més suau que el de molts altres paratges del terme, en camps de conreu, conservant el cognom d'Alfeig per a distingir aquella Horta d'altres com la de la font d'Albir o la del Bany. 


ALFARA
Alfara va ser un llogaret morisc ubicat a la vall del riu de Veo. En l'actualitat no se sap amb exactitud el lloc on va estar situat, ja que han desaparegut tant les seues ruïnes com el seu topònim. El fet de ser anomenat pràcticament sempre al costat de Benitandús i aparèixer a la documentació, fins i tot, com Alfara de Benitandús, per a diferenciar-lo d'altres Alfares, com ara d'Alfara d'Algímia, dóna a entendre que el seu emplaçament degué ser proper a l'actual pedania alcudiana. Nogensmenys, Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, (1985: 310), optaren per situar-lo a tocar de Veo. Etimològicament deriva de l'àrab al-ara, "el carrer" (DCVB).

Localització d’Alfara segons Butzer, Butzer, Mateu i Miralles (1985)


D'acord amb les dades aportades pel cens de l'any 1488, entre els focs de Benitandús i Alfara n'hi havien 37, que passaren a ser-ne 39 el 1490. El 1510 se'n comptaven 31, que es repartien 150 caps de bestiar (Valldecabres, 2002: 550). El 1563 hi ha registrades tres famílies a Alfara, que amb el conjunt de Benintadús en serien 22 (Danvila, 1887: 291, 294). El 1609, any de l'expulsió, Benitandús tenia 35 habitatges, però no hi ha cap referència particular als d'Alfara. Això no vol dir que s'haguera despoblat, ja que tan sols set anys abans, el 1602, apareixia citada la seua església a una butlla papal  per la qual es convertia el temple en un annex de la parròquia de l'Alcúdia de Veo (Església Catòlica, 1753).

L'any 1611 li petorcà la repoblació cristiana d'Alfara a Pere Escolano, juntament amb la de Benitandús (Ardit i Guinot, 2015). Tanmateix, en el registre de 1646 tan sols es compten 9 habitatges a Benitandús, sense fer cap esment a Alfara. No obstant això, Mares (1681: 125) diu que "entre los dos (Alfara i Benitandús) tendrán 30 casas". Aquesta xifra ens sembla, en tot cas, massa elevada i poc real, ja que evidenciaria una ràpida recuperació poblacional que no es va donar a altres indrets de la contrada.

En qualsevol cas, es duguera a terme o no la repoblació, foren certes les dades de Mares o no, en la visita senyorial de 1765 no es fa cap esment a Alfara, així com tampoc en parlen Cavanilles en eixe mateix segle XVIII ni Madoz al XIX. Alfara, el poble i el topònim, desaparegueren en l'oblit i les seues terres poden ser ara camps de conreu, carretera, perduts o estar submergides sota l'embassament de Benitandús.


L'ALCÚDIA DE FANZARA
L'Alcúdia de Fanzara, anomenada també l'Alcudieta (Sanchis, 1922), fou una localitat morisca ubicada al cim d'un turó que domina el riu de Millars, i que està tancat, d'una banda, pel barranc del Turio i, de l'altra, pel de la Mesquita. Situada no massa lluny de Fanzara, a la partida a la qual dóna nom, hui dia queda pràcticament a la vora de la carretera CV-20 (Vila-real - Puebla de Arenoso). El seu nom, d'origen àrab, vol dir, en efecte, 'el pujol' (DCVB).

D'acord amb els plans evangelitzadors per als moriscos dissenyats durant el segle XVI, però escassament implementats, en els afers eclesiàstics l'Alcúdia depengué de la parròquia de Fanzara, manada crear a mitjan dècada de 1530 a partir de la ja existent al castell de Suera (Benítez, 1994: 112, 118).

Corral en ruïnes a l'Alcúdia de Fanzara

Butzer, Butzer, Mateu i Miralles (1985: 319), i també Lapeyre (2009: 43), apleguen algunes dades sobre la població alcudiana des del segle XV. Així doncs, el 1415 es registraven 49 cases, xifra que no parà de minvar des de l'aleshores: 32 en foren comptades el 1427, 30 el 1451, 29 el 1563 i 18 el 1596, només tretze anys abans de l'expulsió dels seus habitants. 

Per aquell temps, als inicis del segle XVII, Escolano (1611: 728) va nomenar breument l'indret: 

"Corramos ya la ribera del Río Mijares. De los pueblos recostados a ella, se ofrece el primero la Alcudia de Fanzara, que es de treynta y cinco casas de Moriscos; y se remata en ella el Obispado de Tortosa por aquel cabo".

Com observem, doncs, les xifres de població aportades per aquest autor difereixen de les donades pels abans citats: cap al 1611 Escolano comptà 35 vivendes on quinze anys abans se'n registraven només 18.

Paret conservada junt al que sembla una antiga era.
Possiblement es tracte de les restes d'un desaparegut graner

L'Alcúdia va ser un dels indrets afortunats en tornar a ser habitat després de 1609. D'acord amb l'escriptura de població de Fanzara, de 30 de setembre de 1612, la repoblació de la localitat fou duta a terme per Joan Badenes, originari de Llucena, a la comarca de l'Alcalatén. En aquest sentit, Butzer, Butzer, Mateu i Miralles (1985: 319), certifiquen l'existència de 22 habitatges al poble el 1646. De totes maneres, aquesta xifra dista molt de la de Fanzara, on en aquell mateix any n'hi havia 71.

Arcs d'un corral enrunat a l'Alcúdia de Fanzara


El 1765, no obstant, ja feia temps que no quedava ningú a l'Alcúdia, doncs el cronista de la visita de Baltasar Venero de Valera, comptador major i procurador general del duc de Sogorb, escrigué que "se volvió a poblar de nuebo esta dicha villa de Fanzara juntamente con los lugares y derruhidos y inmediatos, situados en este mismo valle aunque en las eminencias de dos montes pequeños, llamados el de la Alcudia, que está junto al río, y el de la Leuxa (...)" (Grau i Romero, 2005: 47). En el mateix sentit s'expressà Madoz (1847: 19) al citar, ja a mitjan segle XIX, els despoblats fanzarins de "Alcudieta, Castell y Lleuxa, pueblos destruidos, que se conocen por tradición y por algunos vestigios". 

Muralla del castell de l'Alcúdia de Fanzara.

Bernardo Mundina (1873: 297), a la seua famosa obra Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón, feu també esment a l'Alcúdia, però d'una forma certament inexacta:

"El origen de esta población (Fanzara) es morisco, en cuya época estaban poblados los tres pueblos de Alcudieta, Castell y Llauxa, que formaban un conjunto animado y divertido con tantas poblaciones en tan poco terreno. Estos pequeños pueblos fueron abandonados después de la conquista (...)".

Doncs és clar que ni l'Alcúdia, ni tampoc Castell ni la Lleuxa, foren abandonats en ser conquerida València pel Rei Jaume I. Nogensmenys, el mateix Mundina es desdiu unes línies més endavant, quan assegura que els motius de l'abandonament dels tres pobles del terme de Fanzara foren "los continuos años de sequía y la terrible peste del año 1707" (Mundina, 1873: 297).

Per tant, sembla que hem de situar la ruïna definitiva de l'Alcúdia cap al 1707, és a dir, coincidint amb el final de la Guerra de Successió al tron de la Monarquia Hispànica al Regne de València i la conseqüent annexió i incorporació d'aquest a la Corona de Castella. Aquesta hipòtesi és confirmada per Miralles (1868: 14) qui, al descriure Fanzara, diu: 

"En su término se ven los vestigios de los despoblados de Alcudieta, Castell y Lleuxa. Estas aldeas, así como la villa, estaban bastante pobladas al tiempo de la reconquista: la espulsión de los moriscos y posteriormente las guerras de sucesión, la redujeron al pobre estado en que hoy se encuentra (...)". 

A dia de hui en són moltes les restes que han sobreviscut de l'Alcúdia, disperses entre la frondosa vegetació i les velles ribassades que reaprofitaren els materials dels habitatges abandonats per a abancalar els conreus que allà s'instal·laren amb posterioritat. Destaquen, per damunt de les altres, les ruïnes del castell, ubicades als vessants meridional, septentrional i occidental del turó, amb part de les seues muralles, merlets i alguna que altra torreta, i amb un domini excepcional sobre el riu de Millars i la localitat de Fanzara.

Llenç meridional de la muralla del castell de l'Alcúdia de Fanzara, amb merlets

Llenç occidental de la muralla del castell de l'Alcúdia de Fanzara. Al fons, una torreta
Vista de Fanzara des de l'Alcúdia. A sota, el riu de Millars


L'ALGÍMIA D'ARTANA
L'Algímia d'Artana, anomenada també la Mesquita (Escolano, 1611: 726), va ser un poble morisc ubicat a prop de la localitat d'Artana. D'acord amb la descripció de Traver (1968: 1), estigué emplaçat a la partida artanenca de la Mesquita, no massa lluny de la carretera CV-223. Aquesta ubicació sembla confirmada tant pel mateix Gaspar Escolano (1611: 726), qui situa una "aldehuela" anomenada Mesquita entre Artana i Eslida, com pel nom que rep eixa partida del terme hui dia. 

Possible ubicació de l'Algímia d'Artana respecte del seu cap 
municipal segons Butzer, Butzer, Mateu i Miralles (1985)

Llidó (1999) assegura que aquest indret va ser fundat pels romans. Nogensmenys, els dos topònims que ens han sobreviscut d'ell, Algímia i Mesquita, són de procedència àrab. El DCVB deriva a Algímia de l'àrab al-jami, 'lloc de reunió', o també, com diu Pocklington (2010: 150), directament, 'la mesquita'. Per la seua banda, Mesquita prové també de l'àrab masjid, amb el mateix significat (DCVB).

Oliveres a la partida de la Mesquita, on va estar ubicada l'Algímia d'Artana


Segons Traver (1968: 1), al paratge on va estar l'Algímia, ara transformat en camps de conreu, encara es conserven restes dels basaments dels habitatges. Així mateix, Vilar (1997: 1236) identificà les ruïnes d'una edificació mahometana. Nosaltres, tanmateix, no trobàrem ja res de tot açò. Abundant cagaferro, això sí. Però, al remat, més enllà d'alguns fragments de teula, cap rastre superficial que indicara la presència allà d'alguna classe de construcció en el passat.

Fragment del que sembla una teula, al mig d'un camp d'oliveres de la partida de la Mesquita

Pel que fa al nombre de pobladors, aquest era sensiblement inferior al d'Artana. Així doncs, mentre que el 1563 es registren 65 vivendes al cap municipal, a Algímia se'n compten 19. La xifra baixa fins als 15 habitatges el 1602, que contrasten amb els 93 d'Artana (Danvila, 1887: 299; Lapeyre, 2009: 41, 43).

Marge amb abundància de cagaferro a la partida de la Mesquita

Aquesta és la darrera de les dades que tenim sobre el poble. En qualsevol cas, els seus terrenys ja havien estat reconvertits a conreus agrícoles a mitjan segle XVIII, tal i com ens mostra un document de 1777 publicat per Artanapèdia. Amb tot, doncs, cal apuntar que l'expulsió dels moriscos l'any 1609 suposà el buidatge definitiu del lloc.

Detall del cagaferro


PELMES
Pelmes va ser un poble de l'Espadà del qual pràcticament ho desconeixem tot, ja que només apareix citat al text de la Carta Pobla que el Rei Jaume I concedí als musulmans de la serra d'Eslida a data de 29 de maig de 1242:

"Hec est carta gracie et securitatis quam facit Jacobus, Dei gratia rex Aragonum, Maioricarum et Valentie, comitis Barchinone et Urgelli et dominus Montispesulani, toti aljame sarracenorum qui sunt in Eslida et in Ayn, in Veo, in Sengueir, in Pelmes et Çuela, quod miserunt se in servitutem suam et devenerunt vassalos suos".

(Arxius Jaume I - Universitat Jaume I)

Els motius de la desaparició d'aquest indret ens són ignots. Tal vegada va quedar despoblat en una època molt primerenca després de la conquesta cristiana, tal vegada canvià de nom, ... . En qualsevol cas, Herrero i Pons (1973) aportaren una pista molt significativa per a identificar-lo. Ells observaren que les localitats citades al document estan situades a un mateix vessant de la Serra, llevat de Xinquer, cosa que fa pensar que Pelmes també hi devia caure per aquesta contrada.

Mapa parcial de la serra d'Espadà, amb els pobles 
citats junt a Pelmes marcats en roig

Així doncs, tenim perfectament identificades les localitzacions d'Eslida, Aín, Veo, Xinquer (Sengueir) i Suera (Çuela). De la resta d'assentaments que ens queden en la zona, tant Benitandús, l'Alcúdia (de Veo), Benisuleima, Saudent com Alfara o Benialí tenen un topònim clarament musulmà, mentre que el de Castro és llatí (DCVB). Tales, per la seua banda, apareix citat en documents de l'època (1237, 1246, ...). És el cas també del despoblat de Cavallera (1258), a mig camí entre la mateixa Tales i Suera, i de Vilamalur, ja que és esmentada a un document de 1236.

Tot açò fa pràcticament impossible que puguem connectar Pelmes amb cap poblament conegut, habitat o deshabitat, de la serra d'Espadà. Tampoc ens aporta cap pista el seu topònim, que podria estar vinculat, no ho sabem, amb el d'un poblat ibèric anomenat Pelma, al terme municipal de Xulella, a la comarca dels Serrans (Sebastián, 1990: 401).

Una altra possibilitat seria connectar el topònim Pelmes amb el castellà Belmez, nom d'un poble andalús conegut per les taques en forma de rostres humans apareguts en un dels seus habitatges. Aquesta connexió és factible per la inexistència del so de la zeta castellana a la nostra llengua i per l'estreta vinculació entre els sons oclusius bilabials /p/ i /b/. D'aquesta manera, Pelmes hauria de ser una paraula aguda, Pelmés, i no plana com ens sembla adequat pronunciar d'entrada, igual que Belmez. Ambdues derivarien de l'àrab be-el-mays, 'al costat del lledoner' (Román, 2012: 36). Certament, a la serra d'Espadà és important la presència del lledoner i, com ens diu el full informatiu sobre el Parc Natural, al llarg de la història s'ha emprat la seua fusta per a fabricar gaiatos.

Per últim, caldria apuntar la possibilitat que Pelmes només fóra un error de l'escrivà que va redactar el text de 1242. En aquest sentit, es detecten nombroses errades a l'hora d'escriure els noms musulmans dels pobles de la zona als documents cristians de l'època (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 311). Tanmateix no sembla factible aquesta opció al no obtindre cap resultat satisfactori en la comparació dels topònims coneguts amb el de Pelmes.

Amb tot, només ens queda constatar la impossibilitat de localizar aquest llogaret espadànic, el més desconegut d'entre tots els que tenim notícia de la seua existència.


BELLOTA
Bellota, o Villota (Bazzana, 1996: 459), va ser una població morisca situada a l'actual terme municipal de Xóvar, al vessant sud-oest de la serra d'Espadà. Apareix citada per primera vegada a un document del segle XIV que tradueix al romanç dos originals àrabs dels anys 521 i 641 de l'Hègira, és a dir, del 1127 i del 1243 d.C., on se l'anomena junt a Eslida, Xóvar i un altre llogaret desaparegut dit Garraga, el qual es podria correspondre amb la partida xovera coneguda hui com Tarragán (Bazzana, 1996: 459).

No obstant això, l'esment directe més antic de Bellota, "alqueriam de Beiota", es troba al Llibre del Repartiment del Regne de València (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 311) en un document d'agost de 1238, pel qual és donada a Garcia Petri de Rivaroga (Riba-roja) pel Rei Jaume I. Almenys fins a la Guerra Civil espanyola, es conservava també a l'Arxiu de la Catedral de València un pergamí, datat del 17 d'octubre de 1277, amb l'acta de possessió que determinava que l'església de Bellota, i també la de Xóvar, "pertenece a Valencia por composición con el Obispo de Segorbe" (Olmos, 1933: 206).

Sobre l'ubicació del poble, assegura Martí (1995: 28; 2013: 210-211) que s'emplaçava a la partida xovera hui dita del Prado. L'autor ho argumenta per "la proximidad de recursos hidrológicos, su ubicación en un llano, pero en una zona bien protegida (...) la presencia de algunas cerámicas dispersas de tipologías que recuerdan las de la época medieval, y aún quedan en pie restos de lo que debieron ser unas habitaciones".

La caseta del Prado, situada al paratge on probablement estigué Bellota

Aquesta hipòtesi de Martí es veu reforçada per la proximitat entre el Prado i la partida precisament coneguda com la Bellota, extens territori rural adjacent que es troba dividit entre Xóvar i Assuévar. 

Al mapa, la partida de la Bellota respecte de Xóvar, tancada en la depressió formada 
entre la penya de la Bellota, l'alt del Pinaret i el Cerro del Caballo. Al mig, solca la vall el barranc de la Bellota, que baixa des dels Pedregales


Pel que fa a l'etimologia del topònim, Bellota deriva de l'àrab ballūa, amb el mateix significat (DCVB), cosa que reforça encara més el marcat caràcter musulmà d'aquest assentament. Nogensmenys, no hem d'oblidar que la zona de la Bellota ja havia estat habitada abans de l'arribada dels mahometans, tal com ho demostren les restes de l'edat del bronze trobades a prop del cim de la penya de la Bellota (Escuder, Martín del Barrio i Sancho, 2012: 30).

El corral de la Bellota, situat molt a prop del Prado, a
 la partida de la Bellota i per sobre del barranc homònim


Poques dades hem pogut aplegar de la seua població. En tot cas, sembla que no va ser massa nombrosa, doncs novament Martí (1995: 30) reprodueix un text de 1560 pel qual el senyor dels llocs de Xóvar i de Bellota, en Francisco Gerónimo Ferragut de Pujades, li sol·licita al Rei Felip I de València (i II de Castella) l'autorització per a "poblar dichos Lugares en atención de haverse arruhinado y Despoblado".


BIBLIOGRAFIA
ALCOVER i MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. Disponible en línia a: dcvb.iecat.net.

ALGARRA, Víctor; HURTADO, Tomás; ROSSELLÓ, Miquel (2015). "El poblado medieval de la Llometa del Castellet (Benaguasil, València). Una primera aproximación cronológica y cultural", dins MARTÍ, Javier (coord.). Actuacions sobre el patrimoni arqueològic de la Comunitat Valenciana: Actes de les I Jornades d'Arqueologia de la Comunitat Valenciana (p. 267-282). València: Ajuntament de València.

ARDIT, Manuel (2010). "Els moriscos valencians: una panoràmica historiogràfica". Manuscrits, 28, 71-86.

ARDIT, Manuel i GUINOT, Enric (2015). Cartes de poblament valencianes modernes (segles XVI-XVIII). València: Publicacions de la Universitat de València.

ARTANAPÈDIA. Col·lecció José Catret Pla: escriptures del segle XVIII. Disponible en línia a: https://artanapedia.com/documents-2/col·leccio-jose-catret-pla-escriptures-s-xvii/. Consulta: 3 de juny de 2016.

BAZZANA, André (1996). "Un hisn valenciano: Shûn (Uxó) en la Vall d'Uixó (Castellón)". Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, n. 17, p. 455 - 475.

BAZZANA, A. i GUICHARD, P. "Un important site réfuge du haut Moyen Age dans la région valencienne: le despoblado de Monte Mollet". Mélanges de la Casa de Velázquez, 14, 485 - 501.

BENÍTEZ, Rafael (1994). "Las parroquias de moriscos en los territorios valencianos de la diócesis de Tortosa". A MARTÍNEZ, Enrique i SUÁREZ, Vicente (ed.) Iglesia y sociedad en el Antiguo Régimen. Las Palmas: Universidad de Las Palmas de Gran Canaria.

BUTZER, Elisabeth, BUTZER, Karl, MATEU, Juan F. i MIRALLES, Ismael (1985). "Una alquería islámica medieval de la sierra de Espadán". Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, volum LXI, 306 - 365.

CANCELLERIA REIAL (s. XV). Carta pobla de les aljames musulmanes de la serra d'Eslida. Disponible en línia a: http://www.jaumeprimer.uji.es/cgi-bin/arxiu.php?noriginal=000325. Consulta: 4 de juny de 2016.

CANO, Àngel (2014). L'expulsió dels moriscos valencians: causes i conseqüències (II). Disponible en línia a: http://blocs.mesvilaweb.cat/Angelcanomateu/?p=267593. Consulta: 4 d'abril de 2016.

CAVANILLES, Antonio Josef (1787). Observaciones sobre la Historia natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia. Madrid: Impremta Reial.

CERVANTES, Francisco Javier (1995)." El valle de Almonacid, la Serra d'Eslida y la Vall d'Uixó, problemas de toponimia y organización del territorio (ss. XIII-XVI)". Actes del XXI Col·loqui de la Societat d'Onomàstica, 70, p. 295-304.

COSTA, Pasqual (2010). "Els moriscos, de la conversió a l’expulsió". Sarrià: revista d'investigació i d'assaig de la Marina Baixa, 4, 22-31.

DANVILA, Manuel (1887). "Desarme de los moriscos en 1563". Boletín de la Real Academia de Historia, volum 10, 273-305.

ESCOLANO, Gaspar (1611). Década primera de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia. València: Pedro Patricio Mey.

ESCUDER, José María, MARTÍN DEL BARRIO, Pablo i SANCHO, Rubén (2012). Plan General de Chóvar. Disponible en línia a l'adreça: http://consultas.cma.gva.es/areas/medio_natural/evaluacion_ambiental/eae/planeamiento/2009.029.3.07/DOC%20ENTRADA%20PROP%20MA%20%20(11.05.15)/02_CATALOGO%20DE%20BIENES%20Y%20ESPACIOS%20PROTEGIDOS/02.1_023_PG_CAT_MEMORIA_130215.pdf. Consulta: 7 de juny de 2016.

ESGLÉSIA CATÓLICA (1753). Bullarum privilegiorum ac diplomatum Romanorum Pontificum. Volum 5.

ESPADÀNIQUES (2014). Els últims dies dels moriscos a la serra d'Espadà (I). Disponible en línia a: http://espadaniques.blogspot.com.es/2014/10/els-ultims-dies-dels-moriscos-de-la.html. Consulta: 3 d'abril de 2016.

FERNÁNDEZ DE CÓRDOBA, María Luisa del Rosario (1787). Noticia de la fundación del Patronato Real de Legos. Madrid: Antonio de Sancha.

FERRANDO, Antoni i NICOLÁS, Miquel (2011). Història de la llengua catalana. Barcelona: Editorial UOC.

FUSTER, Joan (1962). Poetes, moriscos i capellans. València: L'Estel.

GIL, Antonio (2012). Singularidades del régimen señorial valenciano: expansión, declive y extinción de la señoría directa. Alacant: Publicacions de la Universitat d'Alacant.

GRAU, Antoni i ROMERO, Joan (2005). Visita senyorial a l'Estat de Sogorb (1765) i al marquesat de Dénia (1766). València: Publicacions de la Universitat de València.

HALPERÍN DONGHI, Tulio (2008). Un conflicto nacional: moriscos y cristianos viejos en Valencia. València: Publicacions de la Universitat de València.

HERRERO, Josep i PONS, Empar (1973). "La revolución de los moriscos en la sierra de Espadán". Disponible en línia a: http://artanapedia.com/artana-musulmana-i-morisca/la-revolucion-de-los-moriscos-en-la-sierra-de-espadan/ Consulta: 4 de juny de 2016.

LAPEYRE, Henry (2009). Geografía de la España morisca. València: Publicacions de la Universitat de València.

LLIDÓ, Joan (1999). "Apuntes para la elaboración del mapa prehistórico de Artana". Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. Volum LXXV. Disponible en línia a l'adreça: https://artanapedia.com/historia/apuntes-para-la-elaboracion-del-mapa-prehistorico-de-artana/. Consulta: 1 de juny de 2016.

LÓPEZ, Luis (1829). Censo de población de las provincias y partidos de la Corona de Castilla en el siglo XVI. Madrid: Impremta Reial.

LÓPEZ, Carlos (2006). Liber Patrimonii Regii Valentine. València: Publicacions de la Universitat de València.

MADOZ, Pascual (1847). Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar. Volum VIII. Madrid: La Ilustración.

MADOZ, Pascual (1847). Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar. Volum X. Madrid.

MADOZ, Pascual (1849). Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar. Volum XIV. Madrid.

MARES, Vicente (1681). La Fénix Troyana. S.D.

MARTÍ, José (1995). "Chóvar, un documento importante para la comprensión de su historia". Boletín del Instituto de Cultura del Alto Palancia, n. 2, 21 - 34.

MARTÍ, José (2013). "Toponimia de Chóvar". A ACADEMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Actes de la VII Jornada d'Onomàstica - Xérica 2013 (p. 210 - 219). València: Publicacions de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.

MIRALLES, Adolfo (1868). Crónica General de España: provincia de Castellón de la Plana. Madrid: Rubio, Grilo y Vitturi.

MUNDINA, Bernardo (1873). Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón. Castelló: Rovira Hermanos.

OLMOS, Elías (1933). "Inventario de los documentos escritos en pergamino del Archivo Catedral de Valencia". Boletín de la Real Academia de la Historia, volum 103, p. 141 - 293.

PÉREZ, Òscar (2015a). Castro i Suleima (Suera Alta): espais arqueològics. Disponible en línia a: http://espadaniques.blogspot.com.es/2015/01/castro-i-suleima-suera-alta-espais.html. Consulta: 5 d'abril de 2016.

PÉREZ, Oscar (2015b). Llegendes de la serra d'Espadà (III): la gerra soterrada d'Eslida. Disponible en línia a: http://espadaniques.blogspot.com.es/2015/08/llegenda-Eslida.html. Consulta: 15 d'abril de 2016.

POCKLINGTON, Robert (2010). "Toponimia ibérica, latina y árabe de la provincia de Albacete". A Al-basit: revista de estudios albacetenses, 55, p. 11 - 167.

REAL ACADEMIA ESPAÑOLA. Diccionario de la lengua española. http://dle.rae.es/?w=diccionario.

REGLÀ, Joan (1968). Aproximació a la història del País Valencià. València: L'Estel.

REIAL JUSTÍCIA (s. XVIII). Abu Said dóna al bisbe de Sogorb les esglésies dels pobles de l’Alt Millars, que són possessió seua i que més endavant constituiran el senyoriu d’Arenós. Disponible en línia a: http://www.jaumeprimer.uji.es/cgi-bin/arxiu.php?noriginal=000211. Consulta: 5 de juny de 2016.

ROMÁN, José (2012). La flora y su terminología en la provincia de Jaén: fitonimia y dialectología. Tesi doctoral dirigida pel doctor Manuel A. Esgueva i tutoritzada pel doctor Rafael Rodríguez. Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED).

SANCHIS, José (1922). Nomenclátor geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia con los nombres antiguos y modernos de los que existen o han existido. València. 

SEBASTIÁN, Vicente (1990). "Apuntes para el estudio del proceso romanizador a partir de un ramal de la Vía Augusta: el caso de Iulella (La Serranía, Valencia)". A DIVERSOS AUTORS. La red viaria en la Hispania romana (p. 399 - 410). Saragossa: Institución Fernando el Católico.

TRAVER, Vicente (1968). "Algimia de Artana". A Uxó: periódico semanal de información, 64, p. 1.

VALLDECABRES, Rafael (2002). El cens de 1510: relació de focs valencians ordenada per les Corts de Montsó. València: Universitat de València.

VILAR, Enric (1997). "Toponímia d'Artana". Actes del XXI Col·loqui de la Societat d'Onomàstica, 71,  p. 1235 - 1243.